L’entrada d’avui és més una necessitat meva per treure de dins que no la voluntat d’explicar quelcom. De fet, no té ni títol, ni la penso refer. Així ha sortit i així la comparteixo.

 

No ho entenc, i em fa posar trista.

No entenc per què quan es parla de parts respectats, de suport a la lactància materna, de criança respectuosa, tanta gent, tantes dones, se senten atacades.

No entenc què passa, què ens remou que es parli d’aquestes coses.

Estic cansada de veure, per exemple al blog de l’Alba Padró, que deu ser una de les dones més respectuoses de totes les dones que es dediquen a la Lactància Materna (i si no la coneixeu, mireu els seu blog) que pràcticament a cada entrada que escriu, surt com a mínim una mare que se sent ofesa pel que ha dit.

No sé si és la culpa, la maleïda culpa, que ens persegueix a les mares, no sé si és perquè a vegades llegim un article i alguna cosa es mou dins nostre, alguna cosa fa “clic” i ens n’adonem que les coses podien haver-se fet diferent.

No sé si és, també cal dir-ho, que a vegades no sabem transmetre el missatge, i culpabilitzem a les mares, a les dones, enlloc d’enfocar la responsabilitat on toca.

No sé si és la por i la solitud, en la maternitat, en el ser dona, el que ens ha fet construir-nos cuirasses i atacar enlloc d’escoltar i deixar-nos acompanyar.

Suposo que hem perdut la capacitat ancestral de moure’ns en tribu, de donar-nos suport físic i emocional, de recolzar-nos les unes a les altres, de ser fortes juntes, a pesar de les pors i les debilitats de cadascuna. I hem passat a desconfiar, a no escoltar, a recelar. I a sentir-nos constantment atacades i qüestionades enlloc de saber veure les mans esteses cap a nosaltres, que es podrien convertir en un punt de suport si les veiéssim i fóssim capaces d’agafar-les.

foto

Sola

Conec una mare que està sola.

Sola i insegura.

Una mare que necessita acompanyament, necessita algú que la recolzi, que l’escolti.

Algú que li digui “tranquil.la”

Un espai on pugui ser ella mateixa, on no se senti obligada a actuar “com se suposa que s’ha de fer”, on pugui deixar aquesta duresa que no es creu ni ella mateixa.

Que es pugui treure del damunt aquesta gran motxilla plena de prejudicis, falses creences i pors infundades.

Necessita que li diguin que les coses es poden fer d’una altra manera. Necessita fer les coses d’una altra manera. Atrevir-s’hi.

I confiar.

En ella.

En la seva filla.

 

I gaudir de la maternitat.

 

 

Soles

Els horaris de feina, l’organització familiar, l’aïllament de la gran ciutat… ens porta a enfrontar-nos a la maternitat i la criança soles o gairebé soles.

A passar hores amb els nostres fills i filles, soles.

A haver de lluitar amb les nostres pors i les nostres culpes, soles.

A equivocar-nos i aprendre, a caure i aixecar-nos, soles.

A perdre la paciència, a fer-ho tot del revés, soles.

A sentir-nos soles, soles.

Ja no vivim en tribus, ni amb la família extensa, on sempre hi havia alguna dona embarassada o amb fills petits.

Ja no incorporem en el nostre dia a dia el conviure amb mares, el veure donar el pit, criar fills…

Això ens porta a la soledat però també a tenir problemes amb la lactància, a trobar-nos perdudes moltes vegades, a no saber per on tirar…

Suposo que per això, d’un temps ençà estan sortint tants blogs i fòrums de maternitat i criança, perquè des de la soledat de les nostres cases necessitem compartir experiències amb més mares, ni que sigui a distància.

Quan va néixer el meu fill, en els primers mesos de puerperi, cansament i son, recordo les trobades de “l’espai-nadó” on anava (una mena de grup de criança) com una llum enmig de la foscor.

La “modernitat” i el progrés, pel que fa a la maternitat i la criança penso que han fet més mal que bé.

La Tribu

Quan estava embarassada el meu company i jo vam fer un “curs de preparació a la maternitat i la paternitat” on vaig conèixer, entre d’altres, a la Glòria. Ella estava embarassada de la Júlia.
Doncs la Glòria Vives és il.lustradora, ha publicat un llibre preciós que es diu “40 semanas” sobre l’embaràs de la Júlia, i segueix publicant vinyetes de la criança de la seva filla, el nou embaràs, el naixement de la germaneta, en el blog “Júlia al dia“.

La veritat és que feia molt que volia fer una entrada parlant-ne perquè moltes vegades quan penja una nova vinyeta em sento TANT identificada!!

La d’avui l’he vist i ha sigut d’aquestes. Així que la comparteixo i us recomano que feu un cop d’ull al seu blog i a la seva feina.