De postparts

(entrada traducida al castellano al final)

 

No sé què fa que tinguis un postpart millor o pitjor. El postpart acostuma a ser una època sovint complicada, d’introspecció, d’adaptació…

El meu primer postpart va ser dur, i quan parto de postpart no em refereixo als 40 dies de la quarentena, em refereixo als MESOS que passen després de parir.

Aquest postpart està sent molt tranquil, feliç, i no té res a veure amb l’altre. Sovint hi dóno voltes, com fa la Cris Moe en tantes entrades que ha escrit sobre el tema (aquí, aquí, aquí…)

foto 2

Un postpart feliç, tot i que m’ha tocat currar des d’un principi (per sort des de casa)

I penso que hi ha uns quants factors que hi poden tenir a veure:

-És un segon fill. No, els segons no es crien sols, ni els tercers, ni els quarts ni cap fill que puguis tenir. Però l’experiència a vegades ajuda. Vas més segura per la vida i t’ho prens tot amb més tranquil.litat.

-Un part empoderador. Vaig parir a casa i va ser una experiència molt brutal. Em vaig treure l’espina de l’anterior part que em va deixar molt tocada i en el que vaig ser víctima de violència obstètrica. Ho havia llegit a algunes mares i realment parir (en el primer part no vaig tenir mai la sensació que jo havia parit sinó que “m’havien fet parir”) et dóna força i confiança en tu mateixa.

-Un post part inmmediat a casa. Sense infermeres que entren a les 12h de la nit per donar-te un got de llet amb galetes i a les 6h per prendre’t la temperatura. Sense haver d’estar en alerta permanent per si es volien edur el teu fill per fer-li no sé quines proves, sense haver de lluitar contra protocols hospitalaris sense fonament. I al teu llit, de casa teva, amb la teva dutxa, el teu menjar, la teva família… 72 hores sense visites i després visites escalonades i no masses.

-Suport. Del més material i tangible (en el meu cas una parella que no treballa i que està a casa i fa que jo no m’hagi de preocupar de compres, neteja, rentadores, cuina…) i de l’emocional. En el primer postpart em vaig sentir molt sola. En aquest estic físicament acompanyada moltes hores del dia (per la meva parella, pel meu fill gran, per altres mares i pares de l’escola, per amigues) i emocionalment.

Segurament hi ha més coses que afecten. I no crec que això de la maternitat sigui una ciència exacta. El que em va bé a mi, potser no et va bé a tu, les necessitats que jo tinc no són les mateixes que les teves.

Si vols explicar alguna cosa sobre el(s) teu(s) postpart(s) o creus que m’oblido algun factor important, tens els comentaris a la teva disposició.

 

—————-

No se qué hace que tengas un posparto mejor o peor. El posparto acostumbra a ser una época complicada, de introspección, de adaptación…

Mi primer posparto fue duro, y cuando hablo de posparto no me refiero a los 40 días de la cuarentena, me refiero a los MESES que pasan después de parir.

Este posparto está siendo muy tranquilo, feliz, y no tiene nada que ver con el otro. A menudo le doy vueltas al tema, como hace Cris Moe en tantas entradas que ha escrito sobre esto (aquí,aquí, aquí…)

foto 4

mi cara de postparto reciente: bebé de días pegado a mi, todavía físicamente cansada por el parto y un poco paliducha 🙂

Y pienso que hay unos cuantos factores que pueden influenciar:

-Es un segundo hijo. No, los segundos no se crían solos, ni los terceros ni los cuartos ni ningún hijo que puedas tener. Pero la experiencia a veces ayuda. Vas más segura por la vida y te lo tomas todo con más tranquilidad.

-Un parto empoderador. Parí en casa y fué una experiencia brutal. Me quité la espinilla del anterior parto que me dejó muy tocada y en el que fuí víctima de violéncia obstétrica. Lo había leído a algunas madres y realmente parir (en el primer parto no tube nunca la sensación de que yo había parido sino que me “habían hech parir”) te da fuerzas y confianza en tu misma.

-Un posparto immediato en casa. Sin enfermeras que entran a las 12h de la noche para darte un vaso de leche con galletas y a las 6h a tomarte la temperatura. Sin tener que estar en alerta permanente por si se quieren llevar a tu hijo para hacerle no sé cuantas pruebas, sin tener que luchar contra protocolos hospitalarios absurdos. Y en tu cama, de tu casa, con tu ducha, en tu comedor, con tu familia… 72 horas sin visitas y luego visitas escalonadas y no muchas.

-Apoyo. Del más material y tangible (en mi caso una pareja que no trabaja y que está en casa y hace que yo no haya tenido que preocuparme de compras, limpieza, lavadoras, cocina…) y del emocional. En el primer posparto me sentí muy sola. En este estoy físicamente acompañada muchas horas al día (por mi pareja, mi hijo mayor, por otras madres y padres del cole, por amigas) y emocionalmente.

Seguramente hay más coasa que afectan. Y no creo que esto de la maternidad sea una ciencia exacta. Lo qie me va bién a mi, quizás a ti no, las necesidades que yo tengo no son las mismas que las tuyas.

Si quieres explicar alguna cosa sobre tu(s) posparto(s) o crees que me olvido algun factor importante tienes los comentarios a tu disposición.

Anuncis

Tornar a la normalitat (sobre puerperis)

Sovint, estiguem o no embarassades, siguem o no dones, rebem missatges de totes bandes sobre una suposada obligació de tornar a la normalitat després de parir.

És com si després de tenir una filla o un fill tinguem una única tasca: fer que tot torni a la normalitat, que tot torni a ser “com abans” (i aquest missatge i aquesta pressió també la reben els pares).

Abans de què? de tenir aquest fill? de tenir fills?
Abans de l’embaràs? Quina normalitat?
T’ho diuen amb la sexualitat (especialment), amb el son, amb la feina, el ritme de vida, amb el cansament, amb la relació de parella…

T’ho diuen amistats, que no entenen que les teves necessitats i prioritats són diferents, t’ho exigeix el món laboral en general i els companys de feina en particular, t’ho demana la teva parella, a vegades, quan no pot acabar d’entendre el que està i t’està passant. T’ho exigeixen revistes, mitjans de comunicació, suposats experts, familiars i la veïna. Sembla que l’objectiu de la maternitat sigui tenir un fill però fer com si no el tinguessis. Que tot continuï igual.

jo

Jo, acabada de parir. Passada la quarantena, però ben puèrpera.
Agost 2010. Besalú.

Igual que què si jo sóc diferent?

Per mi res ha tornat a la normalitat, res és com abans, al contrari, és millor.
Però segurament si m’hagués fixat com a objectiu que tot tornés a ser com abans, aquests més de 3 anys que fa des de que vaig parir haguessin estat un llarg camí de frustracions.

De puerperis

El post-part dura 40 dies. Això sembla que sigui una veritat universal, l’onzè manament o alguna cosa semblant.
Quin post-part? el físic? hi ha dones que han tingut parts naturals que en molt menys de 40 dies estan fresques com una rosa (si no tenim en compte la son, clar!). Hi ha dones amb parts molt medicalitzats o amb cessàries, que triguen bastant més de 40 dies en recuperar-se físicament del part.
Però, i emocionalment? quan dura el post-part?

El Bernat tenia una mica més de 8 mesos, començava a arribar la primavera, i com cada dijous vaig anar a l’Espai Nadó i vaig agafar un llibre de criança de la petita biblioteca que hi havia. Vaig arribar a casa i quan vaig tenir un ratet vaig agafar el llibre, el vaig obrir, vaig mirar l’índex, i vaig pensar: “quina mandra!”.
I aquí es va acabar el meu puerperi, o com a mínim, va començar la seva fi. A partir d’aquell moment vaig començar a tenir ganes de fer més coses, de veure gent (quan estàs completament puérpera t’atabala la gent i t’avorreixen les converses que no són sobre criança, nens, teta i coses d’aquestes), em sentia dona, guapa i mare, tot a la vegada (i no unes tetes amb cames).
Jo ho vaig tenir molt clar, es va acabar l’ombra i va arribar la primavera, la real i l’emocional.

Avui una amiga ha compartit al Facebook aquest article i m’hi he sentit molt identificada i m’han vingut ganes d’escriure això. Haig de dir que el meu post-part físic va ser bastant més llarg de 40 dies. A part de les ferides, els punts i tot plegat, que tampoc van trigar massa en curar-se, les forces em van marxar absolutament i durant moltes setmanes vaig estar absolutament esgotada, sense forces, pàl.lida… segurament té relació amb el part (en el fet que fos llarg i en el tracte que vaig rebre a l’hospital) i segurament aquest cansament tenia també una part emocional.