Estrategia d’Atenció al Part Normal del Ministeri de Salut

A vegades, per defensar segons què en relació als parts, som titllades de radicals, se’ns acusa de rebutjar els avenços mèdics i/o científics, se’ns tracta de “hippies” i coses per l’estil.
Últimament no paro d’enllaçar i enviar aquest document, l’Estrategia d’Atenció al Part Normal en el Sistema Nacional de Salut. Aquest document, elaborat pel Ministeri de Sanitat l’any 2008 recull el que haurien de ser les pràctiques rutinàries en els parts “normals” hospitalaris. Tot, acompanyat d’evidència científica, és a dir, que no s’ho treuen de la màniga.

El citaria tot sencer, però per això us el podeu descarregar de l’enllaç que us he posat i llegir-lo (molt recomanable i gens pesat). Així que us he citat alguns fragments, perquè us en feu una idea i ho compareu amb el vostre part, amb els parts que us han explicat… o amb els parts del maleït Baby Boom!!

En estos momentos nos encontramos ante una situación de gran varia­bilidad en la atención al parto normal y un debate público desde los distin­tos enfoques. Cada vez más, las organizaciones de mujeres reivindican el derecho a parir con respeto a la intimidad, participando en las decisiones, y en las mejores condiciones para ellas y las criaturas. De igual modo, es cada vez mayor el número de profesionales que plantean la posibilidad de refle­xionar y poner en común experiencias y conocimientos, viendo en estemovimiento una oportunidad para el debate y el acuerdo.

Bé, sembla que des del ministeri es reconeix el debat i el canvi de sensibilitat que hi està havent.

En comparación con el entorno europeo, la atención sanitaria del parto en España se puede situar en un modelo intervencionista institucio­nalizado, atendido por profesionales de medicina y de enfermería especiali­zados, como sucede en países como Irlanda, Rusia, República Checa, Francia y Bélgica.
Coexisten en el entorno europeo otros modelos de atención alternati­vos. En un extremo se encuentra el modelo que, por ejemplo, siguen enHolanda y Países Escandinavos, desinstitucionalizado y atendido funda­mentalmente por matronas cualificadas y autónomas. También hay unmodelo intermedio que plantea un parto institucionalizado y humanizado,donde entran países como Reino Unido o Alemania.

I com a mínim són sincers respecte al tipus d’atenció al part que hi ha a l’Estat espanyol: model intervencionista institucionalitzat.

2.1. Objetivo General de la Estrategia
El objetivo general es potenciar la atención al parto normal en el Sistema Nacional de Salud, mejorando la calidad asistencial y manteniendo los nive­les de seguridad actuales. La atención al parto se debe realizar bajo el concepto general de que el nacimiento es un proceso fisiológico en el que sólo se debe intervenir para corregir desviaciones de la normalidad, y que las y los profesionales sanitarios que participan atendiendo el parto deben favorecer un clima de confianza, seguridad e intimidad, respetando la privacidad, dignidad y con­ fidencialidad de las mujeres.

Per desgràcia molt personal sanitari es posaria les mans al cap i segurament t’enduries un moc si li diguessis que el naixement és un procés fisiológic. Res, “los partos de primerizas necesitan la intervención del ginecólogo y forceps” com deia una llevadora un dia a la tele…

2.2. Objetivos específicos
• Promover el uso de prácticas clínicas basadas en el mejor conoci­miento disponible.
• Fomentar la consideración del parto como un proceso fisiológico a la vez que su reconocimiento como acontecimiento singular y único en la vida de las mujeres y las familias, y en las relaciones de pareja.
• Incorporar la participación activa de las gestantes en la toma de deci­siones informadas en la atención al parto, para que las mujeres sean y se sientan protagonistas y responsables del parto.
• Ofrecer cuidados individualizados basados en las necesidades de cada mujer, respetando sus decisiones, siempre que no comprometan la seguridad y el bienestar de la madre y la criatura.
• Reorientar la formación del personal de la medicina y la enfermería (en especialización y formación continuada) implicado en la aten­ción al parto, para que sean capaces de incorporar los contenidos de esta estrategia en su trabajo.
• Fomentar el desarrollo de investigaciones orientadas a mejorar los modelos de provisión de servicios para la asistencia al parto.

Crec que no cal dir massa: “proceso fisiológico”, “participación activa de las gestantes”, “cuidados individualizados”, …

I a partir d’aquí comença a parlar de les pràctiques concretes. Només n’he penjat algunes, les més comunes, les que encara que sembli mentida encara es fan als hospitals (algunes per sort ja no en tots!).

Sincerament, no tinc clar si és que el personal mèdic no s’ha llegit aquest document del Ministeri o si se l’han passat pel forro (i no sé què és pitjor…)

Rasurado:

Recomendaciones
• Evitar la práctica rutinaria del rasurado perineal a las mujeres de parto.
• Opcionalmente, y si se considera necesario al momento de realizar una sutura, se podrá hacer un rasurado parcial del vello pubiano, o según preferencia de la parturienta.

Enema:

Recomendaciones
• Desaconsejar la administración rutinaria de enema a la gestante.
• Aplicar opcionalmente, previa información, si la gestante lo deseapor algún motivo.

Periodo de dilatación:

Recomendaciones
• Instruir a la embarazada en el reconocimiento de los signos de un verdadero trabajo de parto para reducir el número de consultas de guardia por falsos trabajos de parto.
• Facilitar que la gestante pueda deambular y elegir adoptar la posi­ción de acuerdo a sus necesidades y preferencias.
• Permitir la ingestión de alimentos, principalmente líquidos, según las necesidades de las gestantes.
• Potenciar entornos amigables (naturales, arquitectónicos y psico­sociales) que ayuden a una actitud y vivencia en las mejores condi­ciones.
• Utilizar el partograma como método de evaluación del progreso del parto.
• Realizar una monitorización y control del bienestar fetal adecuado a las recomendaciones de la OMS.
• No realizar amniotomía de rutina.
• No colocar vía venosa periférica profiláctica de rutina.
• El empleo de la oxitocina se limitará a los casos de necesidad. No se considera necesaria si el progreso del parto es el adecuado.
• Limitar el número de tactos vaginales a los mínimos imprescindibles.

Sé que avui l’entrada ha sigut una mica tostón però necessitava dir-ho perquè estic una mica farta de sentir que se’ns tracta de boges, hippis o radicals, o fins i tot d’antiquades que posem en perill la salut dels nostres fills.

Anuncis

Confiar en el nostre cos

Xerrant l’altre dia amb una amiga embarassada sobre parts, protocols, hospitals i coses d’aquestes, la conversa va anar derivant en un moment fins a parlar de les dones que s’enfronten al part amb actitud de “que me’l treguin ràpid i no hagi de patir gaire”.
És una actitud força comuna, i de fet és la conseqüència de la medicalització extrema del part, de la “despersonalització” de la mare i del seu paper actiu en el part… ens fan creure que el part és com una malatia.

Hem deixat de confiar en el nostre cos, a tots els nivells. Pel que fa als nostres fills, entenem la febre com quelcom a combatre i no com un mecanisme per curar-se, la menstruació com una malaltia, els mocs com un problema a eliminar…

Jo mateixa fa uns anys a la mínima que tenia mal de cap (que en tenia sovint) em prenia un paracetamol i au, fins que vaig veure que el mal de cap m’estava avisant que anava massa cansada, havia dormit poc, estava preocupada… No estic en contra de prendre medicaments, però penso que si ens acostumem a escoltar-nos una mica i llegir les senyals que ens envia el cos, potser ens n’estalviem uns quants.

Seguint en la línia d’aquesta concepció del nostre cos, les dones hem deixat de saber què PODEM parir. Que el part és un procés fisiológic [definició del DIEC: normal, no patològic], que en condicions normals es desenvolupa tot sol. És més, les dones ni tant sols hem de pensar (“ara estic dil.latant”, “ara el bebé ha baixat una mica més”…), només hem de deixar-nos portar, hem de connectar amb el nostre jo més animal i deixar que la natura faci el seu procés.

El Patriarcat i tot el sistema de valors que se’n deriva necessita que nosaltres ens pensem que necessitem metges per parir, que no ho podem fer nosaltres soles. Concebre una vida, crear-la dins les nostres panxes, parir-la i alimentar-la durant els primers mesos. Tot això fa el nostre cos, tot solet! I això ens dóna un “poder” que no encaixa amb el paper submís i passiu que tenim assignat.

La meva panxa de 41 setmanes un ratet després de trencar aigües. La cara no surt però és de “colocón total”, el meu cos -i les hormones- ja havien començat a fer efecte.

*Fa no massa temps, una dona d’uns 65 anys m’explicava el part del seu fill i enlloc de dir que es va posar de part, o que van començar les contraccions va dir “em vaig començar a posar malalta a tal hora”. Em vaig quedar de pedra i no vaig saber què dir. Ara hi penso i em sap molt de greu que les dones visquin el seu part des d’aquesta òptica tant medicalitzada i despersonalitzada.

Violència obstètrica

Durant el meu part hospitalari (que m’agrada diferenciar del meu part a casa, com si hagués tingut dos parts en un) vaig ser criticada, menystinguda, renyada, ignorada i obligada. Van “despersonalitzar” el meu part, com si jo no estigués parint, com si elles “m’estiguessin fent parir”. Van fer coses en el meu cos (posar-me una via amb oxitocina, tallar-me per fer-me una episiotomia, cosir-me el tall) sense demanar permís, sense explicar què anaven a fer. Em vaig senti tractada com un objecte, com una irresponsable, com una ignorant. Van voler que pensés que jo no era capaç de parir, van voler que desconfiés del meu cos. Van aconseguir que ni tant sols recordi el moment en que el meu fill va sortir de dins meu. Van aconseguir que les primeres hores em mirés el meu fill i em preguntés què hi feia aquell nen allà.

Tot això és violència. Violència física i violència psíquica. La mateixa violència que s’exerceix contra les dones durant tota la nostra vida i en diferents manifestacions. En aquest cas és violència obstètrica, que no deixa de ser violència patriarcal.

Fa temps vaig llegir en alguna banda una comparació entre un part “violentat” i una violació. Ho vaig trobar una exageració. Fins que he pogut viure jo mateixa un part d’aquestes característiques, i des de l’experiència d’haver-ho viscut, he pogut sentir, interpretar i “viure” les vivències d’altres parts igualment “violentats” viscuts per tantes altres dones. I ara penso que no és una comparació tant descabellada. L’embaràs i el part formen part de la sexualitat femenina. I els elements de violència i sexualitat es troben en ambdós processos.

Aquests dies estan fent a La Sexta el programa Baby Boom (sí, en torno a parlar). El programa mostra (suposo) el que és el dia a dia pel que fa a parts en un hospital públic de Madrid. Divendres passat el vaig tornar a veure, aquest cop gairebé tot sencer, i passada la ràbia del moment davant certes actituds i comentaris del personal mèdic, la pena que em feien aquelles dones etc, ara em sento profundament trista i desanimada per la poca (tot i que molt valuosa!) reacció que ha provocat aquest programa. Tant adormides estem, tant interioritzat tenim el patriarcat que veiem un programa així i no posem el crit al cel? Ens estan passant per la tele, cada divendres al vespre, escenes de violència i maltractaments a dones en hospitals públics!! No ho veiem? Ens sembla normal?

Suposo que sí, que ens sembla normal. Com ens semblen normal tantes altres manifestacions d’aquesta violència patriarcal, que  quan va més enllà de l’explícita pallissa física, ens passa per alt o li traiem importància.

El camí per recórrer és mooooolt llarg, molt més del que em pensava. I si bé és cert que cada vegada hi ha més hospitals, més ginecòlegs, més llevadores, que s’estan “reciclant” amb aquest tema, fins que el conjunt de la societat no s’escandalitzi amb un programa com aquest, crec que ens quedarà molta feina per fer.

Per cert, per qui pensi que sóc una radical, una hippi, de la secta del part a casa, que estic en contra dels avenços mèdics i bla bla bla, que es llegeixi la “Estrategia de Atención al Parto Normal en el Sistema Nacional de Salud” elaborat pel gens sospitós de radicalismes Minsiterio de Salud Español i compari el que hi posa amb el que es veu al programa.

Baby què???

Imatge extreta de la web d'El Parto es Nuestro.

Divendres passat (27 d’abril) a La Sexta estrenaven un “programa-documental” (reallity?) sobre parts anomenat “Baby Boom“. N’havia vist algun anunci i em cridava l’atenció. Al final entre arribar a casa, sopar, posar el peque a dormir… vaig encendre la tele a les tantes i ja estava començat. Vaig aguantar 10 minuts com a molt i vaig haver d’apagar la tele de la mala llet que m’estava agafant.

Pel que vaig deduir en el programa es mostrava “el dia a dia” en la maternitat d’un hospital (després he sabut que es  tracta del Gregorio Marañón de Madrid), els parts, la feina de les llevadores, els i les ginecòlogues etc.

En els màxim 10 minuts que vaig aguantar vaig veure: una dona parint, acompanyada del seu marit (pel que em va semblar havia tingut una o dues cessàries prèvies i desitjava tenir un part vaginal) estirada en una camilla (la dona s’havia posat de cantó, suposo que així suportava una miqueta millor les contraccions) completament dil.latada i amb unes ganes d’empènyer terribles (quan estàs parint i et vénen ganes d’emènyer no hi ha res a fer, HAS d’empènyer!). L’habitació estava plena de gent (potser 3 o 4 persones passejant per allà, parlant, remenant instrumental, entrant i sortint) les llums enceses a tope, i una llevadora li diu a la dona que encara no empenyi. La dona li diu que no pot, que és ella (la seva filla) la que està empenyent. La llevadora comença a cridar que li portin les “perneres” i que la dona s’esperi. Ja no vaig veure més però el que segueix és evident: dona obligada a estirar-se boca amunt, amb les cames allà posades, empenyent quan la llevadora vol… en fi…

I el segon (fragment de) part que vaig veure era una dona que volia part natural. La llevadora li pregunta quant s’ha engreixat durant l’embaràs (20 kg) i quan va pesar ella al néixer (4kg i pico). A part de fer algun comentari despectiu, la llevadora decideix que el bebé serà molt gran, que segurament caldrà utilitzar instrumental i que per tant s’ha de posar l’epidural. L’escena següent és la dona, en ple part, totalment fora de joc, i dient-li al seu company amb cara de derrota “doncs que em posin l’epidural”. Mentrestant, es veu la llevadora com surt de la sala i al passadís es troba amb companyes seves i se’n riu de la dona i dels 20 kg  de pes que ha agafat.

En fi, m’hagués agradat que la primera entrada del blog sobre parts fos una entrada bonica, explicant alguna bona experiència, posant un bonic vídeo d’un part natural, d’una dona respectada, d’un nadó que arriba al món en un entorn de tranquil.litat i afecte, però la realitat és una altra. Els parts a l’Estat espanyol són així, a les dones als hospitals se les tracta així, i el pitjor de tot, ho tenim tant acceptat que els de La Sexta en fan un programa, no de denúncia, sinó de “emocioneu-vos totes amb aquestes imatges tant precioses”.

Per acabar, us deixo alguns enllaços de blogs de persones que han sabut expressar molt millor que jo la crítica a aquest programa.

Alba Padró. Les coses poden ser diferents.

Mimos y Tetas. ¿Con ese Baby Boom como quieren baby boom?

El Patro es nuestro. La evidencia en “Baby Boom”

Jesusa Ricoy-Olariaga. Indignada desdel útero: Baby Boom o la vergüenza de ser española.