El naixement del Magí

(de momento no voy a colgar esta entrada en castellano porque no doy más de si. Espero que con un traductor online se pueda leer más o menso bien si a alguien le interesa)

Acaba de fer 7 mesos del naixement del Magí. Aquesta crònica del part la vaig escriure quan just havia fet un mes, però he trigat 6 mesos en passar-la a l’ordinador i editar l’entrada pel blog 🙂

El part del Magí va ser brutal. Després del part robat del Bernat, després del maltracte patit a l’hospital de St Pau, després d’un post part (immediat i també tots els primers mesos) força dolent, el part del Magí em va empoderar, em va fer creure en mi, en el meu cos, en la meva capacitat de parir. En aquest sentit va ser un part “sanador” com s’acostuma a dir dels segons o tercers parts que curen ferides de parts anteriors.

Però també va ser un part dur. La meva part més racional del cervell no va desconnectar ni un moment (o no prou, perquè ara al passar la crònica en net me n’adono que tinc certes llacunes d’aquell dia) i no va parar de pensar, donar voltes, comparar aquest part amb l’anterior, pensar en expectatives… En aquest sentit el dolor va ser força insuportable i en certs moments la desesperació es va apoderar de mi. La meva ment, entre contracció i contracció, va decidir que els 2 parts eren molt semblants (que al final no ho van ser, a part de les maleïdes contraccions de ronyons!) i crec que això em va fer desanimar molt. Fins i tot li vaig arribar a dir al Rafa “jo no serveixo per parir a casa”. Amb les ganes que tenia de donar-li una bona rebuda al Magí, amb la por que em feia parir en un hospital, amb la mala experiència que vaig tenir amb el Bernat… i en diverses ocasions vaig estar a punt de dir que volia anar a St Pau!

Potser algunes de les persones que em llegiu no ho enteneu. Penseu que ja són ganes de patir i de passar-ho malament. Però ja us dic que tot el dolor de les aproximadament 12 hores de contraccions valen la pena només per sentir com neix el teu fill, poder-lo agafar, posar-te’l a la falda i pensar “he pogut, l’he parit”.

DSCN0130

Aquí sembla que estigui de relax a la piscineta però estava bastant apurada 🙂 Agafant forces entra contraccions.

I be, aquí us deixo el relat:

El dimarts 22 de setembre va morir la meva àvia després d’unes cinc llargues setmanes a l’hospital, moltes d’elles ingressada a la UCI.

El 23 va ser dia de tanatori, molta gent, coses a fer i poc deixar-se sentir, i jo, amb la meva panxota de 40+2 setmanes passejant per allà.

Vaig haver de sentir com 15 vegades, com a mínim, que encara em quedava molt, que tenia la panxa alta i que no feia cara de posar-me de part.

Al vespre arribo a casa cansada, amb mal de cap i una mica en xoc, sense deixar-me sentir encara aquella pèdua.

Els enterraments, que odio, en el fons serveixen per això: per plorar, per assumir coses i per tancar cicles. Penso que l’endemà al matí a l’enterrament ja ploraré i assumiré la mort de la meva àvia.

Estic dormint i de sobte em desperto amb mal als ronyons. Podria ser una contracció. El dia abans m’havia cansat bastant així que penso que la contracció és conseqüència d’això, i em torno a adormir. Al cap d’un temps, no sé quan, una altra. I m’adormo.

I una altra…

Al final baixo una app al mòbil i les començo a registrar.

Entre contracció i contracció, que són suaus i de ronyons, m’adormo.

Cap a les 7h o així es desperta el meu company i li explico la situació. Jo estic convençuda que no estic de part i que això es pararà. Tot i això escric un whatsapp a les llevadores per explicar-los-ho.

Les contraccions augmenten una mica d’intensitat. Ara quan venen haig de respirar i concentrar-me una mica. Ens llevem tots i esmorzem.

Li expliquem al meu fill (5 anys) que potser avui naixerà el seu germà Magí i que jo necessito una mica de calma. Es posa a veure una peli a l’ordinador però quan una mica més tard una mare de l’escola i amiga ens envia un missatge per si volem que s’endugui el Bernat a passar el dia amb ella i els seus fills, el Bernat diu que sí, que vol marxar.

Ens quedem el Rafa i jo sols. Les contraccions són més fortes i informem a les llevadores que ens diuen que venen. Quan arriben jo estic a l’habitació sobre la pilota. Sembla que si moc la cadera durant cada contracció són més suportables.

Elles marxen a prendre un cafè. Jo em torno a tancar a l’habitació. Vull estar sola. I tinc la ment a tope, res de planeta part ni “colocón” d’hormones com en el part del Bernat. Neocortex activat a tope 😦

No sé quanta estona més tard tornen les llevadores. Van escoltant els batecs del Magí, que està sempre perfecte.

En algun moment em pregunten (o ho demano jo?) si vull la piscina i dic que sí. Quan ja està preparada hi entro. Les últimes contraccions ja són bastant fortes i els ronyons em fan molt mal. Se m’està fent dur.

Entro a la piscina i sento un alleujament instantani. Quin gust! Al cap de poc tornen les contraccions fortes, i jo ja no sé com posar-me. M’hi estic una estona i després surto. Torno a l’habitació, provo postures, em penjo del coll del Rafa quan tinc una contracció… I al cap d’una estona torno a entrar a la piscina.

Entremig em fan un tacte. La Laia (la llevadora) em diu que estic de 6 cm i que ja es nota el cap. Per ella són bones notícies perquè el Magí està ja molt abaix. Per mi són dolentes. 6 cm només?? Em desanimo!

Començo a pensar que el part del Bernat i aquest s’assemblen massa, que la cosa va lenta i que no sé si podré aguantar moltes contraccions més.

Les llevadores intenten animar-me però el “no puc” s’apodera de mi.

Ja un altre cop a la piscina, al cap de poc començo a empènyer. No noto ganes d’empènyer però em sembla que si ho faig les contraccions es porten una mica millor. Els ronyons em fan molt mal i la Maria m’hi fa un massatge a cada contracció.

Entremig ploro, dic que no puc, em desespero… el Rafa em fa costat tota l’estona.

 

Comencen els pujos ja més bèsties. Tinc un mirall i hi veig la bossa (una cosa blanca que es veu a la vulva cada vegada que empenyo).

Els pujos també se’m fan eterns. No anaven tant ràpids els segons parts? Em poso de mil postures dins la banyera però tot em sembla insuportable. Em poso un dit a la vagina i toco el cap (bé, la bossa amb el cap allà dins). Però no surt!!

Al final surto i faig pujos dreta, agafada al Rafa. Segueixo dient que no puc. Al dolor de ronyons s’hi afegeix un dolor o tibantor a la vagina cada vegada que empenyo i surt una mica el cap del Magí.

Empenyo amb totes les meves forces, i crido. Em paro per agafar aire i hi torno. Les contraccions són llargues. Les llevadores m’animen. De sobte es trenca la bossa, un o dos pujos abans de sortir el cap, mullant tot el terra i a una llevadora.

En un pujo dic que no puc més i les llevadores em diuen que ara ja no podem anar a l’hospital. Efectivament, acaba de sortir el cap sencer!

Noto que tinc una cosa entre les cames. Les llevadores em diuen que pari un moment. A la següent contracció empenyo i surten les espatlles i la resta del cos. Noto perfectament una sensació lliscosa i mullada entre les cames. Això és nou per a mi doncs en el part del Bernat no vaig notar quan sortia.

M’acosten la cadira de parts i m’assec. Em donen el Magí embolicat en una tovallola i l’agafo, encara amb el cordó.

DSCN0146

Plorant de felicitat, encara amb el cordó i la placenta a dins.

No puc parar de plorar. Ni m’ho crec però tinc el Magí en braços, l’he parit i estem a casa! Puc parir!

El cordó deixa de bategar, el tallen i a la següent contracció, sense massa esforç surt la palcenta.

Passat el primer moment començo a reaccionar i me n’adono de les coses més trivials: el pes i la sang. Com pesa aquest nen!, penso. I la sang, me n’adono que tinc les cames plenes de sang, el Magí n’està ple, el terra…

Quan ja ha sortir la placenta m’estiro al sofà per revisar la vulva. L’episiotomia antiga s’ha obert i cal cosir-la. Prefereixo fer-ho ja, i el Rafa agafa el Magí per fer pell amb pell. Marxen a l’habitació amb la Maria (l’altra llevadora) i el pesen, medeixen, revisen…

Jo em quedo amb la Laia i el fil i l’agulla.

La Maria no pot evitar venir… “A que no sabeu quan pesa?” “4850gr!” Pedazo de nen!! “I el cap?” “42 cm de perímetre” (10 més que el Bernat!!)

Amb tot això el Bernat torna, però el fem quedar-se a casa la veïna, que és la meva cosina. Preferim netejar una mica el pis, sobretot la sang, i cosir-me els punts, dutxar-me (quin mareig quan m’aixeco!).

Quan ja estic al llit, estirada, neta i amb el Magí al pit (s’enganxa de seguida) fem venir al Bernat, que es fica al llit amb nosaltres. La nostra primera nit de 4 🙂

 

Voldria agrair, i molt, a tot l’equip de Néixer a Casa. A la Imma Marcos, que la vaig connèixer fa 4 anys al curs per Assessores de Lactància de la FEDECATA, precisament fent una classe sobre com les diferents pràctiques mèdiques durant el part intefereixen en l’inici de la lactància. I em va enamorar. I m’en vaig tornar absolutament fan. Crce que des de llavors vaig tenir clar que si tenia un altre fill el tindria amb ella o qui sigui que fos el seu equip.

A la Laia i la Maria, les meves llevadores. Que em van escoltar, acompanyar, recolzar, animar, cuidar… sou un amor. I sí, sóc jo la que vaig parir, però no sé si sense vosaltres ho hagués pogut fer.

Al Rafa, per ser-hi. Per donar-me suport sempre, en totes les decisions que he pres respecte als meus embarassos i parts.

Al Bernat, perquè el seu naixement va iniciar el camí que m’ha conduït fins aquí. Perquè el nostre primer dia junts no va ser ni molt menys bonic, però junts hem traçat un camí preciós.

Anuncis

Les dones podem

Fa uns dies vaig rebre un missatge de whatsapp dels que fa molta il·lusió rebre. Una amiga m’enviava una foto d’ella i el seu nadó. Havia parit, feia unes hores, el seu segon fill a casa seva. Fa gairebé 5 mesos jo també vaig enviar una foto d’aquestes i també vaig tenir un subidón, entre l’oxitocina que el teu cos està produïnt de manera natural i que fa que t’enamoris del teu fill i la sensació de “jo puc”, l’eufòria de poder amb tot. Transitant entre que no t’ho acabes de creure i el nadó que tens en braços que et demostra que tot plegat és ben real.

Hace unos días recibí un mensaje de whatsaoo de los que hacen mucha ilusión recibir. Una amiga me mandaba una foto suya y su bebé. Había parido, hacía unas horas, su segundo hijo en su casa. Hace ya casi 5 meses yo también mandé fotos de esas y también tube un subidón, entre la oxitocina que tu cuerpo está produciendo de manera natural y que hace que te enamores de tu hijo y la sensación de “yo puedo”, la eufória de poder con todo. Transitando entre que no te lo acabas de creer y el bebé que tienes en brazos que te demuestra que todo es bien real.

foto 1(1)

Jo, amb en Magí, al cap de poques hores d’haver parit. Yo, con Magí, a las pocas horas de parir.

Perquè ens fan creure que no podem. Que les dones no podem moltes coses, i en especial que no podem parir. Nosaltres, les dones, les femelles mamíferes que per milers i milers d’anys hem portat homes i dones al món, ara resulta que no podem. Que això de parir és perillós, i sobretot que no podem. Els necessitem a ELLS (metges, hospitals, forceps, anestèsia…) per parir, o més ben dit, perquè “ens facin parir”.
Per això quan una dona pareix a casa, o té un part natural i respectat en un hospital, sovint sent (sentim) aquesta sensació tant brutal de “jo puc”. Que no és només una sensació immediata d’haver pogut parir el teu nadó, és una mena de petita victòria al Patriarcat, és una manera de dir i de dir-nos: jo puc, les dones podem.

Porque nos hacen creer que no podemos. Que las mujeres no podemos muchas cosas, y en especial que no podemos parir. Nosotras, las mujeres, las hembras mamíferas que por miles y miles de años hemos traído hombres y mujeres al mundo, ahora resulta que no podemos. Que esto de parir es peligroso, y sobretodo que no podemos. Que los necesitamos a ELLOS (méidocs, hospitales, fórceps, anestesia…) para parir, o más bien, para que “nos hagan parir”.

Por eso, cuando una mujer pare en casa, o tiene un parto natural y respetado en un hospital, muchas veces siente (sentimos) esta sensación tan brutal de “yo puedo”. Que no es sólo una sensación inmediata de haber podido parir a tu bebé, es una especie de pequeña victoria al Patriarcado, es una forma de decir, de decirnos: yo puedo, las mujeres podemos.

De postparts

(entrada traducida al castellano al final)

 

No sé què fa que tinguis un postpart millor o pitjor. El postpart acostuma a ser una època sovint complicada, d’introspecció, d’adaptació…

El meu primer postpart va ser dur, i quan parto de postpart no em refereixo als 40 dies de la quarentena, em refereixo als MESOS que passen després de parir.

Aquest postpart està sent molt tranquil, feliç, i no té res a veure amb l’altre. Sovint hi dóno voltes, com fa la Cris Moe en tantes entrades que ha escrit sobre el tema (aquí, aquí, aquí…)

foto 2

Un postpart feliç, tot i que m’ha tocat currar des d’un principi (per sort des de casa)

I penso que hi ha uns quants factors que hi poden tenir a veure:

-És un segon fill. No, els segons no es crien sols, ni els tercers, ni els quarts ni cap fill que puguis tenir. Però l’experiència a vegades ajuda. Vas més segura per la vida i t’ho prens tot amb més tranquil.litat.

-Un part empoderador. Vaig parir a casa i va ser una experiència molt brutal. Em vaig treure l’espina de l’anterior part que em va deixar molt tocada i en el que vaig ser víctima de violència obstètrica. Ho havia llegit a algunes mares i realment parir (en el primer part no vaig tenir mai la sensació que jo havia parit sinó que “m’havien fet parir”) et dóna força i confiança en tu mateixa.

-Un post part inmmediat a casa. Sense infermeres que entren a les 12h de la nit per donar-te un got de llet amb galetes i a les 6h per prendre’t la temperatura. Sense haver d’estar en alerta permanent per si es volien edur el teu fill per fer-li no sé quines proves, sense haver de lluitar contra protocols hospitalaris sense fonament. I al teu llit, de casa teva, amb la teva dutxa, el teu menjar, la teva família… 72 hores sense visites i després visites escalonades i no masses.

-Suport. Del més material i tangible (en el meu cas una parella que no treballa i que està a casa i fa que jo no m’hagi de preocupar de compres, neteja, rentadores, cuina…) i de l’emocional. En el primer postpart em vaig sentir molt sola. En aquest estic físicament acompanyada moltes hores del dia (per la meva parella, pel meu fill gran, per altres mares i pares de l’escola, per amigues) i emocionalment.

Segurament hi ha més coses que afecten. I no crec que això de la maternitat sigui una ciència exacta. El que em va bé a mi, potser no et va bé a tu, les necessitats que jo tinc no són les mateixes que les teves.

Si vols explicar alguna cosa sobre el(s) teu(s) postpart(s) o creus que m’oblido algun factor important, tens els comentaris a la teva disposició.

 

—————-

No se qué hace que tengas un posparto mejor o peor. El posparto acostumbra a ser una época complicada, de introspección, de adaptación…

Mi primer posparto fue duro, y cuando hablo de posparto no me refiero a los 40 días de la cuarentena, me refiero a los MESES que pasan después de parir.

Este posparto está siendo muy tranquilo, feliz, y no tiene nada que ver con el otro. A menudo le doy vueltas al tema, como hace Cris Moe en tantas entradas que ha escrito sobre esto (aquí,aquí, aquí…)

foto 4

mi cara de postparto reciente: bebé de días pegado a mi, todavía físicamente cansada por el parto y un poco paliducha 🙂

Y pienso que hay unos cuantos factores que pueden influenciar:

-Es un segundo hijo. No, los segundos no se crían solos, ni los terceros ni los cuartos ni ningún hijo que puedas tener. Pero la experiencia a veces ayuda. Vas más segura por la vida y te lo tomas todo con más tranquilidad.

-Un parto empoderador. Parí en casa y fué una experiencia brutal. Me quité la espinilla del anterior parto que me dejó muy tocada y en el que fuí víctima de violéncia obstétrica. Lo había leído a algunas madres y realmente parir (en el primer parto no tube nunca la sensación de que yo había parido sino que me “habían hech parir”) te da fuerzas y confianza en tu misma.

-Un posparto immediato en casa. Sin enfermeras que entran a las 12h de la noche para darte un vaso de leche con galletas y a las 6h a tomarte la temperatura. Sin tener que estar en alerta permanente por si se quieren llevar a tu hijo para hacerle no sé cuantas pruebas, sin tener que luchar contra protocolos hospitalarios absurdos. Y en tu cama, de tu casa, con tu ducha, en tu comedor, con tu familia… 72 horas sin visitas y luego visitas escalonadas y no muchas.

-Apoyo. Del más material y tangible (en mi caso una pareja que no trabaja y que está en casa y hace que yo no haya tenido que preocuparme de compras, limpieza, lavadoras, cocina…) y del emocional. En el primer posparto me sentí muy sola. En este estoy físicamente acompañada muchas horas al día (por mi pareja, mi hijo mayor, por otras madres y padres del cole, por amigas) y emocionalmente.

Seguramente hay más coasa que afectan. Y no creo que esto de la maternidad sea una ciencia exacta. Lo qie me va bién a mi, quizás a ti no, las necesidades que yo tengo no son las mismas que las tuyas.

Si quieres explicar alguna cosa sobre tu(s) posparto(s) o crees que me olvido algun factor importante tienes los comentarios a tu disposición.

Tornar a la normalitat (sobre puerperis)

Sovint, estiguem o no embarassades, siguem o no dones, rebem missatges de totes bandes sobre una suposada obligació de tornar a la normalitat després de parir.

És com si després de tenir una filla o un fill tinguem una única tasca: fer que tot torni a la normalitat, que tot torni a ser “com abans” (i aquest missatge i aquesta pressió també la reben els pares).

Abans de què? de tenir aquest fill? de tenir fills?
Abans de l’embaràs? Quina normalitat?
T’ho diuen amb la sexualitat (especialment), amb el son, amb la feina, el ritme de vida, amb el cansament, amb la relació de parella…

T’ho diuen amistats, que no entenen que les teves necessitats i prioritats són diferents, t’ho exigeix el món laboral en general i els companys de feina en particular, t’ho demana la teva parella, a vegades, quan no pot acabar d’entendre el que està i t’està passant. T’ho exigeixen revistes, mitjans de comunicació, suposats experts, familiars i la veïna. Sembla que l’objectiu de la maternitat sigui tenir un fill però fer com si no el tinguessis. Que tot continuï igual.

jo

Jo, acabada de parir. Passada la quarantena, però ben puèrpera.
Agost 2010. Besalú.

Igual que què si jo sóc diferent?

Per mi res ha tornat a la normalitat, res és com abans, al contrari, és millor.
Però segurament si m’hagués fixat com a objectiu que tot tornés a ser com abans, aquests més de 3 anys que fa des de que vaig parir haguessin estat un llarg camí de frustracions.

Estrategia d’Atenció al Part Normal del Ministeri de Salut

A vegades, per defensar segons què en relació als parts, som titllades de radicals, se’ns acusa de rebutjar els avenços mèdics i/o científics, se’ns tracta de “hippies” i coses per l’estil.
Últimament no paro d’enllaçar i enviar aquest document, l’Estrategia d’Atenció al Part Normal en el Sistema Nacional de Salut. Aquest document, elaborat pel Ministeri de Sanitat l’any 2008 recull el que haurien de ser les pràctiques rutinàries en els parts “normals” hospitalaris. Tot, acompanyat d’evidència científica, és a dir, que no s’ho treuen de la màniga.

El citaria tot sencer, però per això us el podeu descarregar de l’enllaç que us he posat i llegir-lo (molt recomanable i gens pesat). Així que us he citat alguns fragments, perquè us en feu una idea i ho compareu amb el vostre part, amb els parts que us han explicat… o amb els parts del maleït Baby Boom!!

En estos momentos nos encontramos ante una situación de gran varia­bilidad en la atención al parto normal y un debate público desde los distin­tos enfoques. Cada vez más, las organizaciones de mujeres reivindican el derecho a parir con respeto a la intimidad, participando en las decisiones, y en las mejores condiciones para ellas y las criaturas. De igual modo, es cada vez mayor el número de profesionales que plantean la posibilidad de refle­xionar y poner en común experiencias y conocimientos, viendo en estemovimiento una oportunidad para el debate y el acuerdo.

Bé, sembla que des del ministeri es reconeix el debat i el canvi de sensibilitat que hi està havent.

En comparación con el entorno europeo, la atención sanitaria del parto en España se puede situar en un modelo intervencionista institucio­nalizado, atendido por profesionales de medicina y de enfermería especiali­zados, como sucede en países como Irlanda, Rusia, República Checa, Francia y Bélgica.
Coexisten en el entorno europeo otros modelos de atención alternati­vos. En un extremo se encuentra el modelo que, por ejemplo, siguen enHolanda y Países Escandinavos, desinstitucionalizado y atendido funda­mentalmente por matronas cualificadas y autónomas. También hay unmodelo intermedio que plantea un parto institucionalizado y humanizado,donde entran países como Reino Unido o Alemania.

I com a mínim són sincers respecte al tipus d’atenció al part que hi ha a l’Estat espanyol: model intervencionista institucionalitzat.

2.1. Objetivo General de la Estrategia
El objetivo general es potenciar la atención al parto normal en el Sistema Nacional de Salud, mejorando la calidad asistencial y manteniendo los nive­les de seguridad actuales. La atención al parto se debe realizar bajo el concepto general de que el nacimiento es un proceso fisiológico en el que sólo se debe intervenir para corregir desviaciones de la normalidad, y que las y los profesionales sanitarios que participan atendiendo el parto deben favorecer un clima de confianza, seguridad e intimidad, respetando la privacidad, dignidad y con­ fidencialidad de las mujeres.

Per desgràcia molt personal sanitari es posaria les mans al cap i segurament t’enduries un moc si li diguessis que el naixement és un procés fisiológic. Res, “los partos de primerizas necesitan la intervención del ginecólogo y forceps” com deia una llevadora un dia a la tele…

2.2. Objetivos específicos
• Promover el uso de prácticas clínicas basadas en el mejor conoci­miento disponible.
• Fomentar la consideración del parto como un proceso fisiológico a la vez que su reconocimiento como acontecimiento singular y único en la vida de las mujeres y las familias, y en las relaciones de pareja.
• Incorporar la participación activa de las gestantes en la toma de deci­siones informadas en la atención al parto, para que las mujeres sean y se sientan protagonistas y responsables del parto.
• Ofrecer cuidados individualizados basados en las necesidades de cada mujer, respetando sus decisiones, siempre que no comprometan la seguridad y el bienestar de la madre y la criatura.
• Reorientar la formación del personal de la medicina y la enfermería (en especialización y formación continuada) implicado en la aten­ción al parto, para que sean capaces de incorporar los contenidos de esta estrategia en su trabajo.
• Fomentar el desarrollo de investigaciones orientadas a mejorar los modelos de provisión de servicios para la asistencia al parto.

Crec que no cal dir massa: “proceso fisiológico”, “participación activa de las gestantes”, “cuidados individualizados”, …

I a partir d’aquí comença a parlar de les pràctiques concretes. Només n’he penjat algunes, les més comunes, les que encara que sembli mentida encara es fan als hospitals (algunes per sort ja no en tots!).

Sincerament, no tinc clar si és que el personal mèdic no s’ha llegit aquest document del Ministeri o si se l’han passat pel forro (i no sé què és pitjor…)

Rasurado:

Recomendaciones
• Evitar la práctica rutinaria del rasurado perineal a las mujeres de parto.
• Opcionalmente, y si se considera necesario al momento de realizar una sutura, se podrá hacer un rasurado parcial del vello pubiano, o según preferencia de la parturienta.

Enema:

Recomendaciones
• Desaconsejar la administración rutinaria de enema a la gestante.
• Aplicar opcionalmente, previa información, si la gestante lo deseapor algún motivo.

Periodo de dilatación:

Recomendaciones
• Instruir a la embarazada en el reconocimiento de los signos de un verdadero trabajo de parto para reducir el número de consultas de guardia por falsos trabajos de parto.
• Facilitar que la gestante pueda deambular y elegir adoptar la posi­ción de acuerdo a sus necesidades y preferencias.
• Permitir la ingestión de alimentos, principalmente líquidos, según las necesidades de las gestantes.
• Potenciar entornos amigables (naturales, arquitectónicos y psico­sociales) que ayuden a una actitud y vivencia en las mejores condi­ciones.
• Utilizar el partograma como método de evaluación del progreso del parto.
• Realizar una monitorización y control del bienestar fetal adecuado a las recomendaciones de la OMS.
• No realizar amniotomía de rutina.
• No colocar vía venosa periférica profiláctica de rutina.
• El empleo de la oxitocina se limitará a los casos de necesidad. No se considera necesaria si el progreso del parto es el adecuado.
• Limitar el número de tactos vaginales a los mínimos imprescindibles.

Sé que avui l’entrada ha sigut una mica tostón però necessitava dir-ho perquè estic una mica farta de sentir que se’ns tracta de boges, hippis o radicals, o fins i tot d’antiquades que posem en perill la salut dels nostres fills.

Violència obstètrica, II (el meu part)

Un dia explicaré el meu part, perquè m’agrada fer-ho i perquè vull compartir-ho. Perquè va ser un dia (bé, uns dies, en plural!) molt especial, bonic, perquè en tinc un molt bon record, entre la boira provocada pel xute d’hormones que em feien estar com col.locada tota l’estona, perquè vaig estar molt ben acompanyada, perquè era el meu dia (o el nostre va, també el dia del Bernat) i el meu moment.
Per desgràcia, aquest part tant intens, tant bonic i també dolorós i llarg, perquè no reconèixer-ho, va haver d’acabar a l’hospital. La desgràcia no és anar a l’hospital. Era una opció que estava contemplada des del principi. Jo volia parir a casa, però també sabia que a vegades cal anar a l’hospital, i quan les llevadores em van dir que aquest moment havia arribat, vaig accedir sense més. Sense culpa, sense pena… volia el millor per mi i pel meu fill, i les llevadores amb qui tant confiava i que t’han m’havien recolzat i ajudat creien que calia anar a l’hospital.
Vaig arribar a St Pau, el dia 1 de juliol cap a les 3h de la matinada. Feia unes 45 hores que havia trencat aigües i unes 40h que tenia contraccions més o menys regulars. No havia dormit, ni havia pogut menjar ni beure res sense vomitar-ho després.
Arribem a urgències ginecològiques, les llevadores parlen amb el personal d’allà, expliquen com ha anat tot i marxen. Entrem a una sala de parts, em fan despullar, em fan estirar en una camilla, panxa amunt (les contraccions em feien un mal horrorós en aquella posició). Em posen una via d’oxitocina sense ni preguntar. Jo vaig demanar l’epidural. L’anestesista remuga (com si jo no la sentís) perquè porto un tatuatge a les lumbars i a més em diu que a aquestes alçades del part segurament no em farà efecte l’epidural (que no me’n va fer, o en tot cas, no massa).

Les llevadores i la ginecòloga comencen a parlar entre elles, que si aquestes llevadores que atenen parts a casa, que què s’han pensat, que a qui se li acudeix, que clar, ara ens arriben les dones a mig part… tot això en veu alta i davant meu, com si jo fos una estàtua o un moble més de l’habitació.

I així, estirada panxa amunt, amb les cames posades a les perneres, em fan apretar, com elles diuen i quan elles diuen. Fins i tot em fan respirar com elles diuen i no em deixen cridar malgrat el fort dolor que sento i les ganes que en tinc. Haig de dir que vaig seguir respirant com a mi em semblava i cridant com em sortia de dins (portava més d’una hora d’expulsiu a casa i tenia més que comprovat que cridar m’ajudava a empènyer!).

Em van fer una episiotomia (que vaig notar perfectament ja que l’epidural no estava fent efecte) i van utilitzar espàtules (el meu fill va estar un parell de dies amb un morat a cada costat del cap). Em van arrancar (literalment) el meu fill de dins. Segons el meu company (jo ni ho vaig veure) el van treure i el van passar volant a una pediatra que hi havia allà, amb un carro de parades, aspirador i de tot. El cordó umbilical es va trencar (segurament l’havien esquinçat una mica amb les pales) i va quedar tot ple de sang ja que seguia bategant. El meu fill va obrir els ulls, va fer uns sorollets, va respirar amb normalitat i llavors tothom es va tranquil.litzar. El van embolicar amb un llençolet i el van donar al meu company. Ell va demanar que me’l portessin a mi, però (ATENCIÓ!!) la sortida de l’aire condicionat donava just sobre la camilla on jo estava estirada i era massa fred pel petit, així que li van donar a ell i el van obligar a estar en un racó de l’habitació, lluny de mi, i lluny de l’aire dels nassos. No recordo com va sortir la placenta. Recordo que em van posar la mà a dins no sé si per treure’n algun tros o per assegurar-se que havia sortit tota. I em van cosir no sé quants punts durant una bona estona. Tot de males maneres i sense explicar-me en cap moment el que m’estaven fent. Tinc gravada la cara de la ginecòloga responsable de tot plegat, i us asseguro que no és un record agradable.

La resta de l’estada a l’hospital va ser prou bona. En el post-part més immediat em va tocar que estava de guàrdia una llevadora que també practica parts a casa, em va venir a veure, em va dir paraules d’ànim i comprensió i em va ajudar amb l’inici de la lactància. Jo en aquells moments, i tot el temps que estava a l’hospital, estava fora de joc. No vaig ser capaç d’exigir coses com que em posessin el meu fill a sobre (ho va fer el meu company) i crec que si no arriba a ser per la llevadora que us acabo d’explicar, no hagués ni pensat que era important posar-me el meu fill al pit el més aviat possible.

Han passat més de dos anys i potser ara ho començo a tenir paït, després de passar per èpoques d’odi, de ràbia, de pena, de culpa…
Sento que necessito acabar de processar tota aquesta història, perquè la vull poder explicar, però no la vull anar arrossegant tota la meva vida.

I de moment, una cosa que tinc clar que vull fer és difondre-la, perquè vull que quedi constància de com ens tracten (a vegades) a les dones en els nostres parts.