Les dones podem

Fa uns dies vaig rebre un missatge de whatsapp dels que fa molta il·lusió rebre. Una amiga m’enviava una foto d’ella i el seu nadó. Havia parit, feia unes hores, el seu segon fill a casa seva. Fa gairebé 5 mesos jo també vaig enviar una foto d’aquestes i també vaig tenir un subidón, entre l’oxitocina que el teu cos està produïnt de manera natural i que fa que t’enamoris del teu fill i la sensació de “jo puc”, l’eufòria de poder amb tot. Transitant entre que no t’ho acabes de creure i el nadó que tens en braços que et demostra que tot plegat és ben real.

Hace unos días recibí un mensaje de whatsaoo de los que hacen mucha ilusión recibir. Una amiga me mandaba una foto suya y su bebé. Había parido, hacía unas horas, su segundo hijo en su casa. Hace ya casi 5 meses yo también mandé fotos de esas y también tube un subidón, entre la oxitocina que tu cuerpo está produciendo de manera natural y que hace que te enamores de tu hijo y la sensación de “yo puedo”, la eufória de poder con todo. Transitando entre que no te lo acabas de creer y el bebé que tienes en brazos que te demuestra que todo es bien real.

foto 1(1)

Jo, amb en Magí, al cap de poques hores d’haver parit. Yo, con Magí, a las pocas horas de parir.

Perquè ens fan creure que no podem. Que les dones no podem moltes coses, i en especial que no podem parir. Nosaltres, les dones, les femelles mamíferes que per milers i milers d’anys hem portat homes i dones al món, ara resulta que no podem. Que això de parir és perillós, i sobretot que no podem. Els necessitem a ELLS (metges, hospitals, forceps, anestèsia…) per parir, o més ben dit, perquè “ens facin parir”.
Per això quan una dona pareix a casa, o té un part natural i respectat en un hospital, sovint sent (sentim) aquesta sensació tant brutal de “jo puc”. Que no és només una sensació immediata d’haver pogut parir el teu nadó, és una mena de petita victòria al Patriarcat, és una manera de dir i de dir-nos: jo puc, les dones podem.

Porque nos hacen creer que no podemos. Que las mujeres no podemos muchas cosas, y en especial que no podemos parir. Nosotras, las mujeres, las hembras mamíferas que por miles y miles de años hemos traído hombres y mujeres al mundo, ahora resulta que no podemos. Que esto de parir es peligroso, y sobretodo que no podemos. Que los necesitamos a ELLOS (méidocs, hospitales, fórceps, anestesia…) para parir, o más bien, para que “nos hagan parir”.

Por eso, cuando una mujer pare en casa, o tiene un parto natural y respetado en un hospital, muchas veces siente (sentimos) esta sensación tan brutal de “yo puedo”. Que no es sólo una sensación inmediata de haber podido parir a tu bebé, es una especie de pequeña victoria al Patriarcado, es una forma de decir, de decirnos: yo puedo, las mujeres podemos.

Anuncis

Violència obstètrica

Durant el meu part hospitalari (que m’agrada diferenciar del meu part a casa, com si hagués tingut dos parts en un) vaig ser criticada, menystinguda, renyada, ignorada i obligada. Van “despersonalitzar” el meu part, com si jo no estigués parint, com si elles “m’estiguessin fent parir”. Van fer coses en el meu cos (posar-me una via amb oxitocina, tallar-me per fer-me una episiotomia, cosir-me el tall) sense demanar permís, sense explicar què anaven a fer. Em vaig senti tractada com un objecte, com una irresponsable, com una ignorant. Van voler que pensés que jo no era capaç de parir, van voler que desconfiés del meu cos. Van aconseguir que ni tant sols recordi el moment en que el meu fill va sortir de dins meu. Van aconseguir que les primeres hores em mirés el meu fill i em preguntés què hi feia aquell nen allà.

Tot això és violència. Violència física i violència psíquica. La mateixa violència que s’exerceix contra les dones durant tota la nostra vida i en diferents manifestacions. En aquest cas és violència obstètrica, que no deixa de ser violència patriarcal.

Fa temps vaig llegir en alguna banda una comparació entre un part “violentat” i una violació. Ho vaig trobar una exageració. Fins que he pogut viure jo mateixa un part d’aquestes característiques, i des de l’experiència d’haver-ho viscut, he pogut sentir, interpretar i “viure” les vivències d’altres parts igualment “violentats” viscuts per tantes altres dones. I ara penso que no és una comparació tant descabellada. L’embaràs i el part formen part de la sexualitat femenina. I els elements de violència i sexualitat es troben en ambdós processos.

Aquests dies estan fent a La Sexta el programa Baby Boom (sí, en torno a parlar). El programa mostra (suposo) el que és el dia a dia pel que fa a parts en un hospital públic de Madrid. Divendres passat el vaig tornar a veure, aquest cop gairebé tot sencer, i passada la ràbia del moment davant certes actituds i comentaris del personal mèdic, la pena que em feien aquelles dones etc, ara em sento profundament trista i desanimada per la poca (tot i que molt valuosa!) reacció que ha provocat aquest programa. Tant adormides estem, tant interioritzat tenim el patriarcat que veiem un programa així i no posem el crit al cel? Ens estan passant per la tele, cada divendres al vespre, escenes de violència i maltractaments a dones en hospitals públics!! No ho veiem? Ens sembla normal?

Suposo que sí, que ens sembla normal. Com ens semblen normal tantes altres manifestacions d’aquesta violència patriarcal, que  quan va més enllà de l’explícita pallissa física, ens passa per alt o li traiem importància.

El camí per recórrer és mooooolt llarg, molt més del que em pensava. I si bé és cert que cada vegada hi ha més hospitals, més ginecòlegs, més llevadores, que s’estan “reciclant” amb aquest tema, fins que el conjunt de la societat no s’escandalitzi amb un programa com aquest, crec que ens quedarà molta feina per fer.

Per cert, per qui pensi que sóc una radical, una hippi, de la secta del part a casa, que estic en contra dels avenços mèdics i bla bla bla, que es llegeixi la “Estrategia de Atención al Parto Normal en el Sistema Nacional de Salud” elaborat pel gens sospitós de radicalismes Minsiterio de Salud Español i compari el que hi posa amb el que es veu al programa.

Baby què???

Imatge extreta de la web d'El Parto es Nuestro.

Divendres passat (27 d’abril) a La Sexta estrenaven un “programa-documental” (reallity?) sobre parts anomenat “Baby Boom“. N’havia vist algun anunci i em cridava l’atenció. Al final entre arribar a casa, sopar, posar el peque a dormir… vaig encendre la tele a les tantes i ja estava començat. Vaig aguantar 10 minuts com a molt i vaig haver d’apagar la tele de la mala llet que m’estava agafant.

Pel que vaig deduir en el programa es mostrava “el dia a dia” en la maternitat d’un hospital (després he sabut que es  tracta del Gregorio Marañón de Madrid), els parts, la feina de les llevadores, els i les ginecòlogues etc.

En els màxim 10 minuts que vaig aguantar vaig veure: una dona parint, acompanyada del seu marit (pel que em va semblar havia tingut una o dues cessàries prèvies i desitjava tenir un part vaginal) estirada en una camilla (la dona s’havia posat de cantó, suposo que així suportava una miqueta millor les contraccions) completament dil.latada i amb unes ganes d’empènyer terribles (quan estàs parint i et vénen ganes d’emènyer no hi ha res a fer, HAS d’empènyer!). L’habitació estava plena de gent (potser 3 o 4 persones passejant per allà, parlant, remenant instrumental, entrant i sortint) les llums enceses a tope, i una llevadora li diu a la dona que encara no empenyi. La dona li diu que no pot, que és ella (la seva filla) la que està empenyent. La llevadora comença a cridar que li portin les “perneres” i que la dona s’esperi. Ja no vaig veure més però el que segueix és evident: dona obligada a estirar-se boca amunt, amb les cames allà posades, empenyent quan la llevadora vol… en fi…

I el segon (fragment de) part que vaig veure era una dona que volia part natural. La llevadora li pregunta quant s’ha engreixat durant l’embaràs (20 kg) i quan va pesar ella al néixer (4kg i pico). A part de fer algun comentari despectiu, la llevadora decideix que el bebé serà molt gran, que segurament caldrà utilitzar instrumental i que per tant s’ha de posar l’epidural. L’escena següent és la dona, en ple part, totalment fora de joc, i dient-li al seu company amb cara de derrota “doncs que em posin l’epidural”. Mentrestant, es veu la llevadora com surt de la sala i al passadís es troba amb companyes seves i se’n riu de la dona i dels 20 kg  de pes que ha agafat.

En fi, m’hagués agradat que la primera entrada del blog sobre parts fos una entrada bonica, explicant alguna bona experiència, posant un bonic vídeo d’un part natural, d’una dona respectada, d’un nadó que arriba al món en un entorn de tranquil.litat i afecte, però la realitat és una altra. Els parts a l’Estat espanyol són així, a les dones als hospitals se les tracta així, i el pitjor de tot, ho tenim tant acceptat que els de La Sexta en fan un programa, no de denúncia, sinó de “emocioneu-vos totes amb aquestes imatges tant precioses”.

Per acabar, us deixo alguns enllaços de blogs de persones que han sabut expressar molt millor que jo la crítica a aquest programa.

Alba Padró. Les coses poden ser diferents.

Mimos y Tetas. ¿Con ese Baby Boom como quieren baby boom?

El Patro es nuestro. La evidencia en “Baby Boom”

Jesusa Ricoy-Olariaga. Indignada desdel útero: Baby Boom o la vergüenza de ser española.