Estrategia d’Atenció al Part Normal del Ministeri de Salut

A vegades, per defensar segons què en relació als parts, som titllades de radicals, se’ns acusa de rebutjar els avenços mèdics i/o científics, se’ns tracta de “hippies” i coses per l’estil.
Últimament no paro d’enllaçar i enviar aquest document, l’Estrategia d’Atenció al Part Normal en el Sistema Nacional de Salut. Aquest document, elaborat pel Ministeri de Sanitat l’any 2008 recull el que haurien de ser les pràctiques rutinàries en els parts “normals” hospitalaris. Tot, acompanyat d’evidència científica, és a dir, que no s’ho treuen de la màniga.

El citaria tot sencer, però per això us el podeu descarregar de l’enllaç que us he posat i llegir-lo (molt recomanable i gens pesat). Així que us he citat alguns fragments, perquè us en feu una idea i ho compareu amb el vostre part, amb els parts que us han explicat… o amb els parts del maleït Baby Boom!!

En estos momentos nos encontramos ante una situación de gran varia­bilidad en la atención al parto normal y un debate público desde los distin­tos enfoques. Cada vez más, las organizaciones de mujeres reivindican el derecho a parir con respeto a la intimidad, participando en las decisiones, y en las mejores condiciones para ellas y las criaturas. De igual modo, es cada vez mayor el número de profesionales que plantean la posibilidad de refle­xionar y poner en común experiencias y conocimientos, viendo en estemovimiento una oportunidad para el debate y el acuerdo.

Bé, sembla que des del ministeri es reconeix el debat i el canvi de sensibilitat que hi està havent.

En comparación con el entorno europeo, la atención sanitaria del parto en España se puede situar en un modelo intervencionista institucio­nalizado, atendido por profesionales de medicina y de enfermería especiali­zados, como sucede en países como Irlanda, Rusia, República Checa, Francia y Bélgica.
Coexisten en el entorno europeo otros modelos de atención alternati­vos. En un extremo se encuentra el modelo que, por ejemplo, siguen enHolanda y Países Escandinavos, desinstitucionalizado y atendido funda­mentalmente por matronas cualificadas y autónomas. También hay unmodelo intermedio que plantea un parto institucionalizado y humanizado,donde entran países como Reino Unido o Alemania.

I com a mínim són sincers respecte al tipus d’atenció al part que hi ha a l’Estat espanyol: model intervencionista institucionalitzat.

2.1. Objetivo General de la Estrategia
El objetivo general es potenciar la atención al parto normal en el Sistema Nacional de Salud, mejorando la calidad asistencial y manteniendo los nive­les de seguridad actuales. La atención al parto se debe realizar bajo el concepto general de que el nacimiento es un proceso fisiológico en el que sólo se debe intervenir para corregir desviaciones de la normalidad, y que las y los profesionales sanitarios que participan atendiendo el parto deben favorecer un clima de confianza, seguridad e intimidad, respetando la privacidad, dignidad y con­ fidencialidad de las mujeres.

Per desgràcia molt personal sanitari es posaria les mans al cap i segurament t’enduries un moc si li diguessis que el naixement és un procés fisiológic. Res, “los partos de primerizas necesitan la intervención del ginecólogo y forceps” com deia una llevadora un dia a la tele…

2.2. Objetivos específicos
• Promover el uso de prácticas clínicas basadas en el mejor conoci­miento disponible.
• Fomentar la consideración del parto como un proceso fisiológico a la vez que su reconocimiento como acontecimiento singular y único en la vida de las mujeres y las familias, y en las relaciones de pareja.
• Incorporar la participación activa de las gestantes en la toma de deci­siones informadas en la atención al parto, para que las mujeres sean y se sientan protagonistas y responsables del parto.
• Ofrecer cuidados individualizados basados en las necesidades de cada mujer, respetando sus decisiones, siempre que no comprometan la seguridad y el bienestar de la madre y la criatura.
• Reorientar la formación del personal de la medicina y la enfermería (en especialización y formación continuada) implicado en la aten­ción al parto, para que sean capaces de incorporar los contenidos de esta estrategia en su trabajo.
• Fomentar el desarrollo de investigaciones orientadas a mejorar los modelos de provisión de servicios para la asistencia al parto.

Crec que no cal dir massa: “proceso fisiológico”, “participación activa de las gestantes”, “cuidados individualizados”, …

I a partir d’aquí comença a parlar de les pràctiques concretes. Només n’he penjat algunes, les més comunes, les que encara que sembli mentida encara es fan als hospitals (algunes per sort ja no en tots!).

Sincerament, no tinc clar si és que el personal mèdic no s’ha llegit aquest document del Ministeri o si se l’han passat pel forro (i no sé què és pitjor…)

Rasurado:

Recomendaciones
• Evitar la práctica rutinaria del rasurado perineal a las mujeres de parto.
• Opcionalmente, y si se considera necesario al momento de realizar una sutura, se podrá hacer un rasurado parcial del vello pubiano, o según preferencia de la parturienta.

Enema:

Recomendaciones
• Desaconsejar la administración rutinaria de enema a la gestante.
• Aplicar opcionalmente, previa información, si la gestante lo deseapor algún motivo.

Periodo de dilatación:

Recomendaciones
• Instruir a la embarazada en el reconocimiento de los signos de un verdadero trabajo de parto para reducir el número de consultas de guardia por falsos trabajos de parto.
• Facilitar que la gestante pueda deambular y elegir adoptar la posi­ción de acuerdo a sus necesidades y preferencias.
• Permitir la ingestión de alimentos, principalmente líquidos, según las necesidades de las gestantes.
• Potenciar entornos amigables (naturales, arquitectónicos y psico­sociales) que ayuden a una actitud y vivencia en las mejores condi­ciones.
• Utilizar el partograma como método de evaluación del progreso del parto.
• Realizar una monitorización y control del bienestar fetal adecuado a las recomendaciones de la OMS.
• No realizar amniotomía de rutina.
• No colocar vía venosa periférica profiláctica de rutina.
• El empleo de la oxitocina se limitará a los casos de necesidad. No se considera necesaria si el progreso del parto es el adecuado.
• Limitar el número de tactos vaginales a los mínimos imprescindibles.

Sé que avui l’entrada ha sigut una mica tostón però necessitava dir-ho perquè estic una mica farta de sentir que se’ns tracta de boges, hippis o radicals, o fins i tot d’antiquades que posem en perill la salut dels nostres fills.

Anuncis

Violència obstètrica, II (el meu part)

Un dia explicaré el meu part, perquè m’agrada fer-ho i perquè vull compartir-ho. Perquè va ser un dia (bé, uns dies, en plural!) molt especial, bonic, perquè en tinc un molt bon record, entre la boira provocada pel xute d’hormones que em feien estar com col.locada tota l’estona, perquè vaig estar molt ben acompanyada, perquè era el meu dia (o el nostre va, també el dia del Bernat) i el meu moment.
Per desgràcia, aquest part tant intens, tant bonic i també dolorós i llarg, perquè no reconèixer-ho, va haver d’acabar a l’hospital. La desgràcia no és anar a l’hospital. Era una opció que estava contemplada des del principi. Jo volia parir a casa, però també sabia que a vegades cal anar a l’hospital, i quan les llevadores em van dir que aquest moment havia arribat, vaig accedir sense més. Sense culpa, sense pena… volia el millor per mi i pel meu fill, i les llevadores amb qui tant confiava i que t’han m’havien recolzat i ajudat creien que calia anar a l’hospital.
Vaig arribar a St Pau, el dia 1 de juliol cap a les 3h de la matinada. Feia unes 45 hores que havia trencat aigües i unes 40h que tenia contraccions més o menys regulars. No havia dormit, ni havia pogut menjar ni beure res sense vomitar-ho després.
Arribem a urgències ginecològiques, les llevadores parlen amb el personal d’allà, expliquen com ha anat tot i marxen. Entrem a una sala de parts, em fan despullar, em fan estirar en una camilla, panxa amunt (les contraccions em feien un mal horrorós en aquella posició). Em posen una via d’oxitocina sense ni preguntar. Jo vaig demanar l’epidural. L’anestesista remuga (com si jo no la sentís) perquè porto un tatuatge a les lumbars i a més em diu que a aquestes alçades del part segurament no em farà efecte l’epidural (que no me’n va fer, o en tot cas, no massa).

Les llevadores i la ginecòloga comencen a parlar entre elles, que si aquestes llevadores que atenen parts a casa, que què s’han pensat, que a qui se li acudeix, que clar, ara ens arriben les dones a mig part… tot això en veu alta i davant meu, com si jo fos una estàtua o un moble més de l’habitació.

I així, estirada panxa amunt, amb les cames posades a les perneres, em fan apretar, com elles diuen i quan elles diuen. Fins i tot em fan respirar com elles diuen i no em deixen cridar malgrat el fort dolor que sento i les ganes que en tinc. Haig de dir que vaig seguir respirant com a mi em semblava i cridant com em sortia de dins (portava més d’una hora d’expulsiu a casa i tenia més que comprovat que cridar m’ajudava a empènyer!).

Em van fer una episiotomia (que vaig notar perfectament ja que l’epidural no estava fent efecte) i van utilitzar espàtules (el meu fill va estar un parell de dies amb un morat a cada costat del cap). Em van arrancar (literalment) el meu fill de dins. Segons el meu company (jo ni ho vaig veure) el van treure i el van passar volant a una pediatra que hi havia allà, amb un carro de parades, aspirador i de tot. El cordó umbilical es va trencar (segurament l’havien esquinçat una mica amb les pales) i va quedar tot ple de sang ja que seguia bategant. El meu fill va obrir els ulls, va fer uns sorollets, va respirar amb normalitat i llavors tothom es va tranquil.litzar. El van embolicar amb un llençolet i el van donar al meu company. Ell va demanar que me’l portessin a mi, però (ATENCIÓ!!) la sortida de l’aire condicionat donava just sobre la camilla on jo estava estirada i era massa fred pel petit, així que li van donar a ell i el van obligar a estar en un racó de l’habitació, lluny de mi, i lluny de l’aire dels nassos. No recordo com va sortir la placenta. Recordo que em van posar la mà a dins no sé si per treure’n algun tros o per assegurar-se que havia sortit tota. I em van cosir no sé quants punts durant una bona estona. Tot de males maneres i sense explicar-me en cap moment el que m’estaven fent. Tinc gravada la cara de la ginecòloga responsable de tot plegat, i us asseguro que no és un record agradable.

La resta de l’estada a l’hospital va ser prou bona. En el post-part més immediat em va tocar que estava de guàrdia una llevadora que també practica parts a casa, em va venir a veure, em va dir paraules d’ànim i comprensió i em va ajudar amb l’inici de la lactància. Jo en aquells moments, i tot el temps que estava a l’hospital, estava fora de joc. No vaig ser capaç d’exigir coses com que em posessin el meu fill a sobre (ho va fer el meu company) i crec que si no arriba a ser per la llevadora que us acabo d’explicar, no hagués ni pensat que era important posar-me el meu fill al pit el més aviat possible.

Han passat més de dos anys i potser ara ho començo a tenir paït, després de passar per èpoques d’odi, de ràbia, de pena, de culpa…
Sento que necessito acabar de processar tota aquesta història, perquè la vull poder explicar, però no la vull anar arrossegant tota la meva vida.

I de moment, una cosa que tinc clar que vull fer és difondre-la, perquè vull que quedi constància de com ens tracten (a vegades) a les dones en els nostres parts.

Violència obstètrica

Durant el meu part hospitalari (que m’agrada diferenciar del meu part a casa, com si hagués tingut dos parts en un) vaig ser criticada, menystinguda, renyada, ignorada i obligada. Van “despersonalitzar” el meu part, com si jo no estigués parint, com si elles “m’estiguessin fent parir”. Van fer coses en el meu cos (posar-me una via amb oxitocina, tallar-me per fer-me una episiotomia, cosir-me el tall) sense demanar permís, sense explicar què anaven a fer. Em vaig senti tractada com un objecte, com una irresponsable, com una ignorant. Van voler que pensés que jo no era capaç de parir, van voler que desconfiés del meu cos. Van aconseguir que ni tant sols recordi el moment en que el meu fill va sortir de dins meu. Van aconseguir que les primeres hores em mirés el meu fill i em preguntés què hi feia aquell nen allà.

Tot això és violència. Violència física i violència psíquica. La mateixa violència que s’exerceix contra les dones durant tota la nostra vida i en diferents manifestacions. En aquest cas és violència obstètrica, que no deixa de ser violència patriarcal.

Fa temps vaig llegir en alguna banda una comparació entre un part “violentat” i una violació. Ho vaig trobar una exageració. Fins que he pogut viure jo mateixa un part d’aquestes característiques, i des de l’experiència d’haver-ho viscut, he pogut sentir, interpretar i “viure” les vivències d’altres parts igualment “violentats” viscuts per tantes altres dones. I ara penso que no és una comparació tant descabellada. L’embaràs i el part formen part de la sexualitat femenina. I els elements de violència i sexualitat es troben en ambdós processos.

Aquests dies estan fent a La Sexta el programa Baby Boom (sí, en torno a parlar). El programa mostra (suposo) el que és el dia a dia pel que fa a parts en un hospital públic de Madrid. Divendres passat el vaig tornar a veure, aquest cop gairebé tot sencer, i passada la ràbia del moment davant certes actituds i comentaris del personal mèdic, la pena que em feien aquelles dones etc, ara em sento profundament trista i desanimada per la poca (tot i que molt valuosa!) reacció que ha provocat aquest programa. Tant adormides estem, tant interioritzat tenim el patriarcat que veiem un programa així i no posem el crit al cel? Ens estan passant per la tele, cada divendres al vespre, escenes de violència i maltractaments a dones en hospitals públics!! No ho veiem? Ens sembla normal?

Suposo que sí, que ens sembla normal. Com ens semblen normal tantes altres manifestacions d’aquesta violència patriarcal, que  quan va més enllà de l’explícita pallissa física, ens passa per alt o li traiem importància.

El camí per recórrer és mooooolt llarg, molt més del que em pensava. I si bé és cert que cada vegada hi ha més hospitals, més ginecòlegs, més llevadores, que s’estan “reciclant” amb aquest tema, fins que el conjunt de la societat no s’escandalitzi amb un programa com aquest, crec que ens quedarà molta feina per fer.

Per cert, per qui pensi que sóc una radical, una hippi, de la secta del part a casa, que estic en contra dels avenços mèdics i bla bla bla, que es llegeixi la “Estrategia de Atención al Parto Normal en el Sistema Nacional de Salud” elaborat pel gens sospitós de radicalismes Minsiterio de Salud Español i compari el que hi posa amb el que es veu al programa.

Baby què???

Imatge extreta de la web d'El Parto es Nuestro.

Divendres passat (27 d’abril) a La Sexta estrenaven un “programa-documental” (reallity?) sobre parts anomenat “Baby Boom“. N’havia vist algun anunci i em cridava l’atenció. Al final entre arribar a casa, sopar, posar el peque a dormir… vaig encendre la tele a les tantes i ja estava començat. Vaig aguantar 10 minuts com a molt i vaig haver d’apagar la tele de la mala llet que m’estava agafant.

Pel que vaig deduir en el programa es mostrava “el dia a dia” en la maternitat d’un hospital (després he sabut que es  tracta del Gregorio Marañón de Madrid), els parts, la feina de les llevadores, els i les ginecòlogues etc.

En els màxim 10 minuts que vaig aguantar vaig veure: una dona parint, acompanyada del seu marit (pel que em va semblar havia tingut una o dues cessàries prèvies i desitjava tenir un part vaginal) estirada en una camilla (la dona s’havia posat de cantó, suposo que així suportava una miqueta millor les contraccions) completament dil.latada i amb unes ganes d’empènyer terribles (quan estàs parint i et vénen ganes d’emènyer no hi ha res a fer, HAS d’empènyer!). L’habitació estava plena de gent (potser 3 o 4 persones passejant per allà, parlant, remenant instrumental, entrant i sortint) les llums enceses a tope, i una llevadora li diu a la dona que encara no empenyi. La dona li diu que no pot, que és ella (la seva filla) la que està empenyent. La llevadora comença a cridar que li portin les “perneres” i que la dona s’esperi. Ja no vaig veure més però el que segueix és evident: dona obligada a estirar-se boca amunt, amb les cames allà posades, empenyent quan la llevadora vol… en fi…

I el segon (fragment de) part que vaig veure era una dona que volia part natural. La llevadora li pregunta quant s’ha engreixat durant l’embaràs (20 kg) i quan va pesar ella al néixer (4kg i pico). A part de fer algun comentari despectiu, la llevadora decideix que el bebé serà molt gran, que segurament caldrà utilitzar instrumental i que per tant s’ha de posar l’epidural. L’escena següent és la dona, en ple part, totalment fora de joc, i dient-li al seu company amb cara de derrota “doncs que em posin l’epidural”. Mentrestant, es veu la llevadora com surt de la sala i al passadís es troba amb companyes seves i se’n riu de la dona i dels 20 kg  de pes que ha agafat.

En fi, m’hagués agradat que la primera entrada del blog sobre parts fos una entrada bonica, explicant alguna bona experiència, posant un bonic vídeo d’un part natural, d’una dona respectada, d’un nadó que arriba al món en un entorn de tranquil.litat i afecte, però la realitat és una altra. Els parts a l’Estat espanyol són així, a les dones als hospitals se les tracta així, i el pitjor de tot, ho tenim tant acceptat que els de La Sexta en fan un programa, no de denúncia, sinó de “emocioneu-vos totes amb aquestes imatges tant precioses”.

Per acabar, us deixo alguns enllaços de blogs de persones que han sabut expressar molt millor que jo la crítica a aquest programa.

Alba Padró. Les coses poden ser diferents.

Mimos y Tetas. ¿Con ese Baby Boom como quieren baby boom?

El Patro es nuestro. La evidencia en “Baby Boom”

Jesusa Ricoy-Olariaga. Indignada desdel útero: Baby Boom o la vergüenza de ser española.