El naixement del Magí

(de momento no voy a colgar esta entrada en castellano porque no doy más de si. Espero que con un traductor online se pueda leer más o menso bien si a alguien le interesa)

Acaba de fer 7 mesos del naixement del Magí. Aquesta crònica del part la vaig escriure quan just havia fet un mes, però he trigat 6 mesos en passar-la a l’ordinador i editar l’entrada pel blog 🙂

El part del Magí va ser brutal. Després del part robat del Bernat, després del maltracte patit a l’hospital de St Pau, després d’un post part (immediat i també tots els primers mesos) força dolent, el part del Magí em va empoderar, em va fer creure en mi, en el meu cos, en la meva capacitat de parir. En aquest sentit va ser un part “sanador” com s’acostuma a dir dels segons o tercers parts que curen ferides de parts anteriors.

Però també va ser un part dur. La meva part més racional del cervell no va desconnectar ni un moment (o no prou, perquè ara al passar la crònica en net me n’adono que tinc certes llacunes d’aquell dia) i no va parar de pensar, donar voltes, comparar aquest part amb l’anterior, pensar en expectatives… En aquest sentit el dolor va ser força insuportable i en certs moments la desesperació es va apoderar de mi. La meva ment, entre contracció i contracció, va decidir que els 2 parts eren molt semblants (que al final no ho van ser, a part de les maleïdes contraccions de ronyons!) i crec que això em va fer desanimar molt. Fins i tot li vaig arribar a dir al Rafa “jo no serveixo per parir a casa”. Amb les ganes que tenia de donar-li una bona rebuda al Magí, amb la por que em feia parir en un hospital, amb la mala experiència que vaig tenir amb el Bernat… i en diverses ocasions vaig estar a punt de dir que volia anar a St Pau!

Potser algunes de les persones que em llegiu no ho enteneu. Penseu que ja són ganes de patir i de passar-ho malament. Però ja us dic que tot el dolor de les aproximadament 12 hores de contraccions valen la pena només per sentir com neix el teu fill, poder-lo agafar, posar-te’l a la falda i pensar “he pogut, l’he parit”.

DSCN0130

Aquí sembla que estigui de relax a la piscineta però estava bastant apurada 🙂 Agafant forces entra contraccions.

I be, aquí us deixo el relat:

El dimarts 22 de setembre va morir la meva àvia després d’unes cinc llargues setmanes a l’hospital, moltes d’elles ingressada a la UCI.

El 23 va ser dia de tanatori, molta gent, coses a fer i poc deixar-se sentir, i jo, amb la meva panxota de 40+2 setmanes passejant per allà.

Vaig haver de sentir com 15 vegades, com a mínim, que encara em quedava molt, que tenia la panxa alta i que no feia cara de posar-me de part.

Al vespre arribo a casa cansada, amb mal de cap i una mica en xoc, sense deixar-me sentir encara aquella pèdua.

Els enterraments, que odio, en el fons serveixen per això: per plorar, per assumir coses i per tancar cicles. Penso que l’endemà al matí a l’enterrament ja ploraré i assumiré la mort de la meva àvia.

Estic dormint i de sobte em desperto amb mal als ronyons. Podria ser una contracció. El dia abans m’havia cansat bastant així que penso que la contracció és conseqüència d’això, i em torno a adormir. Al cap d’un temps, no sé quan, una altra. I m’adormo.

I una altra…

Al final baixo una app al mòbil i les començo a registrar.

Entre contracció i contracció, que són suaus i de ronyons, m’adormo.

Cap a les 7h o així es desperta el meu company i li explico la situació. Jo estic convençuda que no estic de part i que això es pararà. Tot i això escric un whatsapp a les llevadores per explicar-los-ho.

Les contraccions augmenten una mica d’intensitat. Ara quan venen haig de respirar i concentrar-me una mica. Ens llevem tots i esmorzem.

Li expliquem al meu fill (5 anys) que potser avui naixerà el seu germà Magí i que jo necessito una mica de calma. Es posa a veure una peli a l’ordinador però quan una mica més tard una mare de l’escola i amiga ens envia un missatge per si volem que s’endugui el Bernat a passar el dia amb ella i els seus fills, el Bernat diu que sí, que vol marxar.

Ens quedem el Rafa i jo sols. Les contraccions són més fortes i informem a les llevadores que ens diuen que venen. Quan arriben jo estic a l’habitació sobre la pilota. Sembla que si moc la cadera durant cada contracció són més suportables.

Elles marxen a prendre un cafè. Jo em torno a tancar a l’habitació. Vull estar sola. I tinc la ment a tope, res de planeta part ni “colocón” d’hormones com en el part del Bernat. Neocortex activat a tope 😦

No sé quanta estona més tard tornen les llevadores. Van escoltant els batecs del Magí, que està sempre perfecte.

En algun moment em pregunten (o ho demano jo?) si vull la piscina i dic que sí. Quan ja està preparada hi entro. Les últimes contraccions ja són bastant fortes i els ronyons em fan molt mal. Se m’està fent dur.

Entro a la piscina i sento un alleujament instantani. Quin gust! Al cap de poc tornen les contraccions fortes, i jo ja no sé com posar-me. M’hi estic una estona i després surto. Torno a l’habitació, provo postures, em penjo del coll del Rafa quan tinc una contracció… I al cap d’una estona torno a entrar a la piscina.

Entremig em fan un tacte. La Laia (la llevadora) em diu que estic de 6 cm i que ja es nota el cap. Per ella són bones notícies perquè el Magí està ja molt abaix. Per mi són dolentes. 6 cm només?? Em desanimo!

Començo a pensar que el part del Bernat i aquest s’assemblen massa, que la cosa va lenta i que no sé si podré aguantar moltes contraccions més.

Les llevadores intenten animar-me però el “no puc” s’apodera de mi.

Ja un altre cop a la piscina, al cap de poc començo a empènyer. No noto ganes d’empènyer però em sembla que si ho faig les contraccions es porten una mica millor. Els ronyons em fan molt mal i la Maria m’hi fa un massatge a cada contracció.

Entremig ploro, dic que no puc, em desespero… el Rafa em fa costat tota l’estona.

 

Comencen els pujos ja més bèsties. Tinc un mirall i hi veig la bossa (una cosa blanca que es veu a la vulva cada vegada que empenyo).

Els pujos també se’m fan eterns. No anaven tant ràpids els segons parts? Em poso de mil postures dins la banyera però tot em sembla insuportable. Em poso un dit a la vagina i toco el cap (bé, la bossa amb el cap allà dins). Però no surt!!

Al final surto i faig pujos dreta, agafada al Rafa. Segueixo dient que no puc. Al dolor de ronyons s’hi afegeix un dolor o tibantor a la vagina cada vegada que empenyo i surt una mica el cap del Magí.

Empenyo amb totes les meves forces, i crido. Em paro per agafar aire i hi torno. Les contraccions són llargues. Les llevadores m’animen. De sobte es trenca la bossa, un o dos pujos abans de sortir el cap, mullant tot el terra i a una llevadora.

En un pujo dic que no puc més i les llevadores em diuen que ara ja no podem anar a l’hospital. Efectivament, acaba de sortir el cap sencer!

Noto que tinc una cosa entre les cames. Les llevadores em diuen que pari un moment. A la següent contracció empenyo i surten les espatlles i la resta del cos. Noto perfectament una sensació lliscosa i mullada entre les cames. Això és nou per a mi doncs en el part del Bernat no vaig notar quan sortia.

M’acosten la cadira de parts i m’assec. Em donen el Magí embolicat en una tovallola i l’agafo, encara amb el cordó.

DSCN0146

Plorant de felicitat, encara amb el cordó i la placenta a dins.

No puc parar de plorar. Ni m’ho crec però tinc el Magí en braços, l’he parit i estem a casa! Puc parir!

El cordó deixa de bategar, el tallen i a la següent contracció, sense massa esforç surt la palcenta.

Passat el primer moment començo a reaccionar i me n’adono de les coses més trivials: el pes i la sang. Com pesa aquest nen!, penso. I la sang, me n’adono que tinc les cames plenes de sang, el Magí n’està ple, el terra…

Quan ja ha sortir la placenta m’estiro al sofà per revisar la vulva. L’episiotomia antiga s’ha obert i cal cosir-la. Prefereixo fer-ho ja, i el Rafa agafa el Magí per fer pell amb pell. Marxen a l’habitació amb la Maria (l’altra llevadora) i el pesen, medeixen, revisen…

Jo em quedo amb la Laia i el fil i l’agulla.

La Maria no pot evitar venir… “A que no sabeu quan pesa?” “4850gr!” Pedazo de nen!! “I el cap?” “42 cm de perímetre” (10 més que el Bernat!!)

Amb tot això el Bernat torna, però el fem quedar-se a casa la veïna, que és la meva cosina. Preferim netejar una mica el pis, sobretot la sang, i cosir-me els punts, dutxar-me (quin mareig quan m’aixeco!).

Quan ja estic al llit, estirada, neta i amb el Magí al pit (s’enganxa de seguida) fem venir al Bernat, que es fica al llit amb nosaltres. La nostra primera nit de 4 🙂

 

Voldria agrair, i molt, a tot l’equip de Néixer a Casa. A la Imma Marcos, que la vaig connèixer fa 4 anys al curs per Assessores de Lactància de la FEDECATA, precisament fent una classe sobre com les diferents pràctiques mèdiques durant el part intefereixen en l’inici de la lactància. I em va enamorar. I m’en vaig tornar absolutament fan. Crce que des de llavors vaig tenir clar que si tenia un altre fill el tindria amb ella o qui sigui que fos el seu equip.

A la Laia i la Maria, les meves llevadores. Que em van escoltar, acompanyar, recolzar, animar, cuidar… sou un amor. I sí, sóc jo la que vaig parir, però no sé si sense vosaltres ho hagués pogut fer.

Al Rafa, per ser-hi. Per donar-me suport sempre, en totes les decisions que he pres respecte als meus embarassos i parts.

Al Bernat, perquè el seu naixement va iniciar el camí que m’ha conduït fins aquí. Perquè el nostre primer dia junts no va ser ni molt menys bonic, però junts hem traçat un camí preciós.

Anuncis

Les dones podem

Fa uns dies vaig rebre un missatge de whatsapp dels que fa molta il·lusió rebre. Una amiga m’enviava una foto d’ella i el seu nadó. Havia parit, feia unes hores, el seu segon fill a casa seva. Fa gairebé 5 mesos jo també vaig enviar una foto d’aquestes i també vaig tenir un subidón, entre l’oxitocina que el teu cos està produïnt de manera natural i que fa que t’enamoris del teu fill i la sensació de “jo puc”, l’eufòria de poder amb tot. Transitant entre que no t’ho acabes de creure i el nadó que tens en braços que et demostra que tot plegat és ben real.

Hace unos días recibí un mensaje de whatsaoo de los que hacen mucha ilusión recibir. Una amiga me mandaba una foto suya y su bebé. Había parido, hacía unas horas, su segundo hijo en su casa. Hace ya casi 5 meses yo también mandé fotos de esas y también tube un subidón, entre la oxitocina que tu cuerpo está produciendo de manera natural y que hace que te enamores de tu hijo y la sensación de “yo puedo”, la eufória de poder con todo. Transitando entre que no te lo acabas de creer y el bebé que tienes en brazos que te demuestra que todo es bien real.

foto 1(1)

Jo, amb en Magí, al cap de poques hores d’haver parit. Yo, con Magí, a las pocas horas de parir.

Perquè ens fan creure que no podem. Que les dones no podem moltes coses, i en especial que no podem parir. Nosaltres, les dones, les femelles mamíferes que per milers i milers d’anys hem portat homes i dones al món, ara resulta que no podem. Que això de parir és perillós, i sobretot que no podem. Els necessitem a ELLS (metges, hospitals, forceps, anestèsia…) per parir, o més ben dit, perquè “ens facin parir”.
Per això quan una dona pareix a casa, o té un part natural i respectat en un hospital, sovint sent (sentim) aquesta sensació tant brutal de “jo puc”. Que no és només una sensació immediata d’haver pogut parir el teu nadó, és una mena de petita victòria al Patriarcat, és una manera de dir i de dir-nos: jo puc, les dones podem.

Porque nos hacen creer que no podemos. Que las mujeres no podemos muchas cosas, y en especial que no podemos parir. Nosotras, las mujeres, las hembras mamíferas que por miles y miles de años hemos traído hombres y mujeres al mundo, ahora resulta que no podemos. Que esto de parir es peligroso, y sobretodo que no podemos. Que los necesitamos a ELLOS (méidocs, hospitales, fórceps, anestesia…) para parir, o más bien, para que “nos hagan parir”.

Por eso, cuando una mujer pare en casa, o tiene un parto natural y respetado en un hospital, muchas veces siente (sentimos) esta sensación tan brutal de “yo puedo”. Que no es sólo una sensación inmediata de haber podido parir a tu bebé, es una especie de pequeña victoria al Patriarcado, es una forma de decir, de decirnos: yo puedo, las mujeres podemos.

Partkami #vullpariracasa

La Cris és una d’aquelles dones que t’ajuden a sentir que tens tribu. Tot i que tenim poc contacte saps que hi són i saps que hi comparteixes molt.
Ara la Cris està embarassada per tercera vegada. I després de donar-hi voltes, de fet crec que hi dóna voltes des que va parir el seu primer fill en un part hospitalari gens respectat, ha decidit que aquest tercer part el vol tenir a casa.

Però parir a casa costa diners, uns 2.000 euros aproximadament, i no està cobert per la Seguretat Social (com sí que ho està en altres països).

La Cris és tossuda i enlloc de fer-se enrere ha decidit tirar endavant una iniciativa que ha anomenat Partkami per recollir diners per poder finançar el seu part i poder rebre el seu fill de la millor manera possible.

Si voleu col.laborar, ha establert un seguit d’aportacions amb recompenses (com si fos un Verkami) i també realitza subhastes i sortejos de diferents productes. I per suposat, si l’ajudeu a difondre el projecte us ho agraïrà.

Si voleu més informació:

explicació del projecte

recompenses i aportacions

facebook del projecte

subhastes

sortejos