Tornar a la normalitat (sobre puerperis)

Sovint, estiguem o no embarassades, siguem o no dones, rebem missatges de totes bandes sobre una suposada obligació de tornar a la normalitat després de parir.

És com si després de tenir una filla o un fill tinguem una única tasca: fer que tot torni a la normalitat, que tot torni a ser “com abans” (i aquest missatge i aquesta pressió també la reben els pares).

Abans de què? de tenir aquest fill? de tenir fills?
Abans de l’embaràs? Quina normalitat?
T’ho diuen amb la sexualitat (especialment), amb el son, amb la feina, el ritme de vida, amb el cansament, amb la relació de parella…

T’ho diuen amistats, que no entenen que les teves necessitats i prioritats són diferents, t’ho exigeix el món laboral en general i els companys de feina en particular, t’ho demana la teva parella, a vegades, quan no pot acabar d’entendre el que està i t’està passant. T’ho exigeixen revistes, mitjans de comunicació, suposats experts, familiars i la veïna. Sembla que l’objectiu de la maternitat sigui tenir un fill però fer com si no el tinguessis. Que tot continuï igual.

jo

Jo, acabada de parir. Passada la quarantena, però ben puèrpera.
Agost 2010. Besalú.

Igual que què si jo sóc diferent?

Per mi res ha tornat a la normalitat, res és com abans, al contrari, és millor.
Però segurament si m’hagués fixat com a objectiu que tot tornés a ser com abans, aquests més de 3 anys que fa des de que vaig parir haguessin estat un llarg camí de frustracions.

L’entrada d’avui és més una necessitat meva per treure de dins que no la voluntat d’explicar quelcom. De fet, no té ni títol, ni la penso refer. Així ha sortit i així la comparteixo.

 

No ho entenc, i em fa posar trista.

No entenc per què quan es parla de parts respectats, de suport a la lactància materna, de criança respectuosa, tanta gent, tantes dones, se senten atacades.

No entenc què passa, què ens remou que es parli d’aquestes coses.

Estic cansada de veure, per exemple al blog de l’Alba Padró, que deu ser una de les dones més respectuoses de totes les dones que es dediquen a la Lactància Materna (i si no la coneixeu, mireu els seu blog) que pràcticament a cada entrada que escriu, surt com a mínim una mare que se sent ofesa pel que ha dit.

No sé si és la culpa, la maleïda culpa, que ens persegueix a les mares, no sé si és perquè a vegades llegim un article i alguna cosa es mou dins nostre, alguna cosa fa “clic” i ens n’adonem que les coses podien haver-se fet diferent.

No sé si és, també cal dir-ho, que a vegades no sabem transmetre el missatge, i culpabilitzem a les mares, a les dones, enlloc d’enfocar la responsabilitat on toca.

No sé si és la por i la solitud, en la maternitat, en el ser dona, el que ens ha fet construir-nos cuirasses i atacar enlloc d’escoltar i deixar-nos acompanyar.

Suposo que hem perdut la capacitat ancestral de moure’ns en tribu, de donar-nos suport físic i emocional, de recolzar-nos les unes a les altres, de ser fortes juntes, a pesar de les pors i les debilitats de cadascuna. I hem passat a desconfiar, a no escoltar, a recelar. I a sentir-nos constantment atacades i qüestionades enlloc de saber veure les mans esteses cap a nosaltres, que es podrien convertir en un punt de suport si les veiéssim i fóssim capaces d’agafar-les.

foto

Maternitat, feminisme i militància

La Bruna Àlvarez va escriure aquest article al nou portal de comunicació Xarxa Penedès. Ha tret a la palestra un tema, el de la maternitat i la militància, que per desgràcia he vist poc que se’n parli en fòrums públics, webs d’opinió etc però que és un tema molt recurrent en converses entre mares (i dones no mares) i a vegades en alguna assemblea (normalment per queixar-se que la gent que té fills, que tenim fills, “desapareixem del mapa”). Fa temps que hi dono voltes, que en parlo amb altres dones, en espai de debat informals, físics i virtuals, en cafès i parcs amb altres mares-amigues… fins i tot tenia un text a mitges, aparcat a la carpeta dels esborranys, perquè no acabava de veure com plantejar-lo. L’article que ha penjat la Bruna m’ha agradat. M’agrada el que diu (potser amb alguns matisos) però m’agrada sobretot que hagi plantejat aquest debat de manera pública. I m’ha animat a acabar el que tenia jo escrit.

Fa 3 anys vaig ser mare. Aquest fet m’ha canviat la vida completament, en aspectes més obvis i en altres que no tant. La maternitat m’ha fet descobrir aspectes de mi que desconeixia però també camps de lluita política que ni m’havia plantejat que poguessin existir. He descobert que la maternitat pot ser (hauria de ser) revolucionària, radical, que a través de la relació i criança dels nostres fills i filles podem qüestionar els pilars més arrelats el Patriarcat.
El Patriarcat ens ha venut un model de dona, esposa i mare que totes identifiquem. La dona submisa, abnegada, al servei del seu marit, esclavitzada per les tasques domèstiques i al servei dels altres i mai de si mateixa. La dona que treballa 24 hores al dia a casa sense que ningú li reconegui la tasca que desenvolupa, menyspreada i menysvalorada.
El feminisme dels anys 70s i 80s, fugint de tot això, va posar de moda un “nou model” de dona: la dona agressiva, professional d’èxit, independent, que no té fills i que si els té, els cuida una cangur, individualista…
Però no ens enganyem, aquesta dona també és una figura patriarcal, que intenta imitar el model patriarcal d’home. Igualtat en el pitjor sentit.
Com a dona, mare, feminista i militant de l’Esquerra Independentista, a vegades em sento entre dos focs. Entre el foc del patriarcat que em vol sotmesa i callada, i entre el foc de cert feminisme i certs sectors de l’Esquerra Revolucionària que entenen que la meva manera d’entendre la maternitat i la criança no és revolucionària.

Cadascú decideix si vol o no tenir fills, i si en té, decideix com els vol criar. Totes les opcions de criança, sempre que es respecti als infants i ens respectem a nosaltres mateixes, són vàlides i cadascú ha de triar quin camí vol seguir.

Aquest text és un intent de posar a la palestra, un crit des de la invisibilització a la que jo (i altres companyes mares de l’EI) m’he sentit sotmesa. Allò personal és polític, i no podem prentendre obviar que alguna militància té fills i filles, i que part d’aquesta es pren la tasca de cuidar i acompanyar els seus fills i filles com la tasca més revolucionària de totes.

Estem cansades de sentir parlar sempre de les cures com quelcom negatiu. Estem cansades de sentir-nos ningunejades per decidir que la nostra dedicació preferent durant els propers mesos o anys serà la cura dels nostres fills. Estem cansades de que quan ens volem reincorporar a les assemblees etc no es tinguin mai en compte les nostres necessitats (horaris, disponibilitats etc).

Crec que com a Esquerra Independentista ens cal plantejar-nos perquè moltes persones (sobretot dones) quan tenen fills deixen de militar. I per altra banda, crec que ens cal un plantejament molt més radical i de base sobre molts temes que en general ni es parlen ni es tracten mai des d’una visió política per considerar-los “personals” com són la criança però també les relacions afectives etc.

 

P.D debat, debat, debat!! Tots els comentaris (respectuosos, per suposat) són benvinguts.

“-Tu el que has de fer és ser menys mare i més dona. -Sóc el que em dóna la gana”.

Fa un temps que amb un grup de dones (algunes mares i algunes no) debatem de forma virtual sobre maternitat i feminisme. Ens dol que des d’alguns sectors del feminisme s’ataqui la criança conscient i ens sentim una mica entre dos focs, trobant el nostre camí de definir el que per nosaltres és la maternitat i la criança, fugint del paper de mare-esclava i sotmesa però també del paper que ens atorga cert feminisme de dona que (gairebé) renuncia a la maternitat en pro d’un suposat èxit personal, professional etc.
Seguim en aquest debat, compartint textos, debatint… i de moment vam escriure aquest text, que de moment hem decidit penjar en els nostres blogs (les que en tenim) i fer córrer una mica per internet.
Debat! Debat!

Aquí va l’entrada, també penjada al blog Clar i Ras

“-Tu el que has de fer és ser menys mare i més dona. -Sóc el que em dóna la gana”.

Som reals. Contemporànies al teu temps, presents en l’espai. No projectis en nosaltres una escena costumista, un fotograma mut on esdevenim subjectes subordinades als desitjos de tercers com princeses domèstiques atrapades en un conte.

Una maternitat conscient i una criança a contracorrent esdevenen el nostre front de lluita. Parim com volem i no deixem que ningú decideixi per nosaltres. Alletem sense pautes, límits ni restriccions com mamíferes, no com dones. Dormim en llits infinits, amb les criatures, sense prejudicis, jerarquies ni bressols amb barrots com gàbies. No entorpim el desenvolupament dels petits confinant-los en una realitat paral·lela, artificial, dirigida, intencionada perquè no s’ensenya, s’aprèn i la millor escola és esdevenir protagonista de la pròpia vida: Sense programa educatiu, ni laboratori d’experimentació, ni sala de psicomotricitat el Món sencer esdevé la millor aula.

Desobeïm el sistema capitalista i heteropatriarcal perquè no assumim cap dels models de maternitat –fets a la seva mida i aprovats pel consens social- que oferta.
No som les mares resignades, aïllades i vençudes per la cultura de l’amor romàntic.
No som les mares al·lienades, competidores i dominades pel complexe de la guerra de sexes.

Descobrim, investiguem i recuperem models de relació anteriors al sistema capitalista i heteropatriarcal. I els posem en circulació sense demanar ni permís ni perdó. És l’hora de la Tribu, on les dones que corren com els llops establim complicitats i refem les estructures de cooperació comunalistes vigents durants milers d’anys. No és dibuixar cap utopia, és enllaçar-nos amb aquell matrisme originari que ens va fer conviure en llibertat, plenitud i equilibri entre individus i amb l’entorn.

“Per a que la dona assoleixi la veritable emancipació, ha de deixar enrere les ridícules nocions de que ser estimada, estar compromesa i ser mare és sinònim d’estar esclavitzada o subordinada.” Emma Goldman