L’adaptació a l’escola

Sense entrar ara a valorar l’Escola en sí com a institució (que donaria per 10 blogs sencers!)

El meu fill ha començat p3 aquest setembre, en una escola pública. Per sort pot venir a dinar a casa i així es passa a l’escola el menor número d’hores possibles.

Els 3 primers dies d’escola hi van anar només una hora i mitja, en grups de 13/14 (sí, són 27!!). El quart dia, tot el matí, tot el grup junt. I a partir del cinquè, horari “normal”. Des de l’escola recomanaven que els de P3 no es quedessin a dinar fins l’octubre, en la mesura del possible, per fer l’adaptació més progressiva, tot i que pel que he vist, el meu fill és dels pocs que no es queda a dinar.

Han sigut unes setmanes complicades. Complicades per ell, per suposat, i complicades per mi. Inestablitat, canvis, nervis… Hem intentat acompanyar de la millor manera que hem pogut tot el que el nostre fill sentia, sense negar cap sentiment ni intentar enganyar o amagar la realitat. Nosaltres també sabem que és pitjor l’escola on va aquest any que l’escoleta lliure on anava l’any passat. Sabem que la pila de normes absurdes que han de complir els infants aquest any és el que més li xoca, i no li amagarem que per nosaltres també són absurdes.

Per sort, quan ha tingut apamat el terreny, s’ha acostumat a les novetats, i també a les normes, ha començat a anar-hi molt més tranquil. Suposo que en part és domesticació (bé, no ho suposo, ho sé segur) però ara mateix va content cada dia a l’escola, mai diu que no hi vol anar (quant durant l’adaptació no el vam portar algunes tardes i per tant sap que existeix aquesta possibilitat) i quan li pregunto què ha fet a l’escola sempre em diu que jugar.

Doncs bé, durant aquests dies de l’adaptació a l’escola vaig poder veure unes quantes coses que no m’agraden i que crec que són comunes a la majoria d’escoles. Aquí van les meves suggerències, basant-me en el fet que el meu fill va a una escola pública. Vull dir que en el fons ho canviaria tot, o pràcticament tot, però dins el sistema que per ara hem escollit, també es poden fer les coses millor:

-Ha de ser una adaptació com a tal. Tres dies amb un horari escurçat, o 4, no són adaptació.

-Cal propiciar que l’infant se senti segur a l’escola. Tot és nou, és un espai molt gran, amb molta gent, molts desconeguts…Deixar entrar als pares o mares a l’aula (no un minut sinó l’estona que calgui) propicia que l’infant agafi confiança i després s’hi vulgui/pugui quedar sol. També deixar-los portar objectes/joguines de casa els ajuda, cosa que al 99% de les escoles està prohibit.

-És veritat que les ràtios són molt altes (a la nostra classe hi ha 27 infants!) però no deixem que la realitat ens ho espatlli. Pensem solucions, donem algunes pautes a les famílies (parlar fluixet, estar ajupits, no ocupar molt espai, no parlar amb altres mares i pares, tenir paper d’observadors)… i obrir la porta del pati!! (no entenem, ni el meu fill ni jo, per què no s’aprofita el pati, que té accés directe des de l’aula, per ampliar l’espai útil on poden estar els infants)

-Els infants són persones. Els seus sentiments no són menys importants que els d’un adult. Respectem i escoltem el que senten i el que diuen.

-Menys rigidesa (en l’adaptació i sempre). Mirar què demanen, què necessiten i intentar-ho cobrir dins les possibilitats d’espai, gent…

-Les entrades i sortides són un caos. A la nostra escola hi ha uns 450 alumnes. Suma-hi els pares, mares, avis, cangurs, germans petits… En algunes escoles es fan les “entrades relaxades” on, per exemple, es pot entrar des de les 9h a dos quarts de 10h. Això reparteix el fluxe de gent i de pas permet que els matins a casa siguin també més relaxats i els horaris de llevar-se, esmorzar etc una mica més flexibles.

Motxilles

Aquest dijous el Bernat comença l’escola i li volia fer jo les coses que necessita. Al final, a última hora, ens van donar la molt bona notícia que teníem plaça a l’escola que volíem, la que havíem posat en primer lloc però que d’entrada ens havíem quedat fora. I resulta que en aquesta escola no han de portar pràcticament res, així que de sobte em vaig quedar “sense feina” i vaig decidir fer-li una motxilla.

quan ja tenia les teles tallades vaig veure que al blog de Mi Rincón de Mariposas hi havia penjat un tutorial per fer una motxilla de tela, semblant al que jo volia fer, i vaig decidir seguir-lo.

El resultat em va agradar tant que en vaig fer una per la super amiga del meu fill, que la setmana passada va fer 3 anys.

IMG_0558

La tela principal és texà primet, el que em va sobrar de la faldilla del curs de costura i el vaig comprar a Ribes i Casals. La tela de quadrets la vaig comprar de rebaixes a la tenda Trossets ja fa molt de temps. I les teles de dinosaures i d’elefants, que les va triar el meu fill en els dos casos, són de Fabric.com, d’aquelles precioses i cares :-/

IMG_0560

Detall de l’etiqueta. Les lletres estan estampades amb segells i tinta per roba. L’altra etiqueta no em va quedar tant bé, no us l’ensenyo de prop 🙂

 

Les tires són de trapillo. Per fi he trobat una utilitat al cabdell de trapillo que em vaig comprar 🙂 Tenia una estora a mig teixir però a casa no som d’estores i no trobava ningú que la volgués, així que la vaig desfer i ja pensaré què en puc fer 🙂

 

IMG_0561

Detall de les cintes de trapillo

Bé, i no sé a vosaltres però a mi m’encanten!!! Em sobra una mica de roba texana i espero fer-me’n una per mi (però més gran i amb butxaca interior). Ja us l’ensenyaré 🙂

 

 

Pre-inscripcions….aaaaaaah!

Per fi ha arribat.

Durant dos anys i mig he ignorat deliberadament aquest moment, l’he esborrat del meu cap. Vaig decidir que ja m’hi enfrontaria quan toqués, però que no volia preocupar-me per un futur incert i llunyà.

Doncs sí, ha arribat l’hora de fer la preinscripció a P3. De mirar escoles, sumar punts, fer estratègies amb la llista de preferències, de parlar amb famílies, de visitar escoles…

Podríem haver triat una altra opció, ho sé. Podríem haver decidit escolaritzar el nostre fill als 6 anys, o no escolaritzar-lo, o fer “homeschooling”. També el podríem portar en una escola lliure (com a la que va ara) fins com a mínim els 12 anys. És un tema que hem parlat molt a casa, des d’abans que naixés el Bernat. Tenim amics que han optat per totes les opcions, amics que han creat escoletes amb altres pares i mares, amics que no escolaritzen, amics que porten els seus fills i filles a l’escola del costat de casa sense plantejar-se res més, amics que el porten a la pública sense estar-ne convençuts però sense saber ben bé quina altra opció els queda… I per tant hem pogut viure de prop varies d’aquestes opcions i el que suposen per les criatures i per les famílies.

Al final, tenint en compte diversos aspectes com on vivim, els diners que tenim, el nostre entorn personal, la necessitat (per desgràcia) que tenim de seguir treballant els dos etc hem decidit que sí, que farem preinscripció a P3.

Jo estic convençuda que no és la millor opció pel Bernat en abstracte, però creiem que és la millor opció tenint en compte tots els aspectes que he enumerat abans. En el món ideal, on es visqués en comunitat i es criés en tribu, segurament no caldria escolaritzar als fills i les filles enlloc, doncs elles creixerien, acompanyades per iguals, i aprendrien, per interès i per imitació, recolzades per una comunitat d’adults respectuosa.

Però la Barcelona plena de cotxes, que només deixa als infants (i encara) uns parcs infectes, la Barcelona que aïlla les persones dins els seus pisos, que per trobar-te amb una altra família amb fills has de recórrer 30′ en transport públic i fer una instància demanant audiència a dos mesos vista, no és el lloc ideal per aquest tipus de criança.

I sabent que un infant de 3 anys no hauria de passar-se gairebé 8 hores en una escola, amb 25 o 26 (!) infants més, a pesar de tot això, confio que el Bernat tindrà les eines suficients per desenvolupar-se i també per enfrontar-se a les situacions desagradables (que n’hi haurà).

I si arriba un dia que el meu fill em diu, des del fons del seu cor, que no vol anar més a l’escola, potser m’hauré de menjar amb patates tot el que acabo d’escriure i ens n’haurem d’anar a viure en una comunitat on es criï amb tribu.