Maternitat, feminisme i militància

La Bruna Àlvarez va escriure aquest article al nou portal de comunicació Xarxa Penedès. Ha tret a la palestra un tema, el de la maternitat i la militància, que per desgràcia he vist poc que se’n parli en fòrums públics, webs d’opinió etc però que és un tema molt recurrent en converses entre mares (i dones no mares) i a vegades en alguna assemblea (normalment per queixar-se que la gent que té fills, que tenim fills, “desapareixem del mapa”). Fa temps que hi dono voltes, que en parlo amb altres dones, en espai de debat informals, físics i virtuals, en cafès i parcs amb altres mares-amigues… fins i tot tenia un text a mitges, aparcat a la carpeta dels esborranys, perquè no acabava de veure com plantejar-lo. L’article que ha penjat la Bruna m’ha agradat. M’agrada el que diu (potser amb alguns matisos) però m’agrada sobretot que hagi plantejat aquest debat de manera pública. I m’ha animat a acabar el que tenia jo escrit.

Fa 3 anys vaig ser mare. Aquest fet m’ha canviat la vida completament, en aspectes més obvis i en altres que no tant. La maternitat m’ha fet descobrir aspectes de mi que desconeixia però també camps de lluita política que ni m’havia plantejat que poguessin existir. He descobert que la maternitat pot ser (hauria de ser) revolucionària, radical, que a través de la relació i criança dels nostres fills i filles podem qüestionar els pilars més arrelats el Patriarcat.
El Patriarcat ens ha venut un model de dona, esposa i mare que totes identifiquem. La dona submisa, abnegada, al servei del seu marit, esclavitzada per les tasques domèstiques i al servei dels altres i mai de si mateixa. La dona que treballa 24 hores al dia a casa sense que ningú li reconegui la tasca que desenvolupa, menyspreada i menysvalorada.
El feminisme dels anys 70s i 80s, fugint de tot això, va posar de moda un “nou model” de dona: la dona agressiva, professional d’èxit, independent, que no té fills i que si els té, els cuida una cangur, individualista…
Però no ens enganyem, aquesta dona també és una figura patriarcal, que intenta imitar el model patriarcal d’home. Igualtat en el pitjor sentit.
Com a dona, mare, feminista i militant de l’Esquerra Independentista, a vegades em sento entre dos focs. Entre el foc del patriarcat que em vol sotmesa i callada, i entre el foc de cert feminisme i certs sectors de l’Esquerra Revolucionària que entenen que la meva manera d’entendre la maternitat i la criança no és revolucionària.

Cadascú decideix si vol o no tenir fills, i si en té, decideix com els vol criar. Totes les opcions de criança, sempre que es respecti als infants i ens respectem a nosaltres mateixes, són vàlides i cadascú ha de triar quin camí vol seguir.

Aquest text és un intent de posar a la palestra, un crit des de la invisibilització a la que jo (i altres companyes mares de l’EI) m’he sentit sotmesa. Allò personal és polític, i no podem prentendre obviar que alguna militància té fills i filles, i que part d’aquesta es pren la tasca de cuidar i acompanyar els seus fills i filles com la tasca més revolucionària de totes.

Estem cansades de sentir parlar sempre de les cures com quelcom negatiu. Estem cansades de sentir-nos ningunejades per decidir que la nostra dedicació preferent durant els propers mesos o anys serà la cura dels nostres fills. Estem cansades de que quan ens volem reincorporar a les assemblees etc no es tinguin mai en compte les nostres necessitats (horaris, disponibilitats etc).

Crec que com a Esquerra Independentista ens cal plantejar-nos perquè moltes persones (sobretot dones) quan tenen fills deixen de militar. I per altra banda, crec que ens cal un plantejament molt més radical i de base sobre molts temes que en general ni es parlen ni es tracten mai des d’una visió política per considerar-los “personals” com són la criança però també les relacions afectives etc.

 

P.D debat, debat, debat!! Tots els comentaris (respectuosos, per suposat) són benvinguts.