L’entrada d’avui és més una necessitat meva per treure de dins que no la voluntat d’explicar quelcom. De fet, no té ni títol, ni la penso refer. Així ha sortit i així la comparteixo.

 

No ho entenc, i em fa posar trista.

No entenc per què quan es parla de parts respectats, de suport a la lactància materna, de criança respectuosa, tanta gent, tantes dones, se senten atacades.

No entenc què passa, què ens remou que es parli d’aquestes coses.

Estic cansada de veure, per exemple al blog de l’Alba Padró, que deu ser una de les dones més respectuoses de totes les dones que es dediquen a la Lactància Materna (i si no la coneixeu, mireu els seu blog) que pràcticament a cada entrada que escriu, surt com a mínim una mare que se sent ofesa pel que ha dit.

No sé si és la culpa, la maleïda culpa, que ens persegueix a les mares, no sé si és perquè a vegades llegim un article i alguna cosa es mou dins nostre, alguna cosa fa “clic” i ens n’adonem que les coses podien haver-se fet diferent.

No sé si és, també cal dir-ho, que a vegades no sabem transmetre el missatge, i culpabilitzem a les mares, a les dones, enlloc d’enfocar la responsabilitat on toca.

No sé si és la por i la solitud, en la maternitat, en el ser dona, el que ens ha fet construir-nos cuirasses i atacar enlloc d’escoltar i deixar-nos acompanyar.

Suposo que hem perdut la capacitat ancestral de moure’ns en tribu, de donar-nos suport físic i emocional, de recolzar-nos les unes a les altres, de ser fortes juntes, a pesar de les pors i les debilitats de cadascuna. I hem passat a desconfiar, a no escoltar, a recelar. I a sentir-nos constantment atacades i qüestionades enlloc de saber veure les mans esteses cap a nosaltres, que es podrien convertir en un punt de suport si les veiéssim i fóssim capaces d’agafar-les.

foto

Anuncis