De postparts

(entrada traducida al castellano al final)

 

No sé què fa que tinguis un postpart millor o pitjor. El postpart acostuma a ser una època sovint complicada, d’introspecció, d’adaptació…

El meu primer postpart va ser dur, i quan parto de postpart no em refereixo als 40 dies de la quarentena, em refereixo als MESOS que passen després de parir.

Aquest postpart està sent molt tranquil, feliç, i no té res a veure amb l’altre. Sovint hi dóno voltes, com fa la Cris Moe en tantes entrades que ha escrit sobre el tema (aquí, aquí, aquí…)

foto 2

Un postpart feliç, tot i que m’ha tocat currar des d’un principi (per sort des de casa)

I penso que hi ha uns quants factors que hi poden tenir a veure:

-És un segon fill. No, els segons no es crien sols, ni els tercers, ni els quarts ni cap fill que puguis tenir. Però l’experiència a vegades ajuda. Vas més segura per la vida i t’ho prens tot amb més tranquil.litat.

-Un part empoderador. Vaig parir a casa i va ser una experiència molt brutal. Em vaig treure l’espina de l’anterior part que em va deixar molt tocada i en el que vaig ser víctima de violència obstètrica. Ho havia llegit a algunes mares i realment parir (en el primer part no vaig tenir mai la sensació que jo havia parit sinó que “m’havien fet parir”) et dóna força i confiança en tu mateixa.

-Un post part inmmediat a casa. Sense infermeres que entren a les 12h de la nit per donar-te un got de llet amb galetes i a les 6h per prendre’t la temperatura. Sense haver d’estar en alerta permanent per si es volien edur el teu fill per fer-li no sé quines proves, sense haver de lluitar contra protocols hospitalaris sense fonament. I al teu llit, de casa teva, amb la teva dutxa, el teu menjar, la teva família… 72 hores sense visites i després visites escalonades i no masses.

-Suport. Del més material i tangible (en el meu cas una parella que no treballa i que està a casa i fa que jo no m’hagi de preocupar de compres, neteja, rentadores, cuina…) i de l’emocional. En el primer postpart em vaig sentir molt sola. En aquest estic físicament acompanyada moltes hores del dia (per la meva parella, pel meu fill gran, per altres mares i pares de l’escola, per amigues) i emocionalment.

Segurament hi ha més coses que afecten. I no crec que això de la maternitat sigui una ciència exacta. El que em va bé a mi, potser no et va bé a tu, les necessitats que jo tinc no són les mateixes que les teves.

Si vols explicar alguna cosa sobre el(s) teu(s) postpart(s) o creus que m’oblido algun factor important, tens els comentaris a la teva disposició.

 

—————-

No se qué hace que tengas un posparto mejor o peor. El posparto acostumbra a ser una época complicada, de introspección, de adaptación…

Mi primer posparto fue duro, y cuando hablo de posparto no me refiero a los 40 días de la cuarentena, me refiero a los MESES que pasan después de parir.

Este posparto está siendo muy tranquilo, feliz, y no tiene nada que ver con el otro. A menudo le doy vueltas al tema, como hace Cris Moe en tantas entradas que ha escrito sobre esto (aquí,aquí, aquí…)

foto 4

mi cara de postparto reciente: bebé de días pegado a mi, todavía físicamente cansada por el parto y un poco paliducha 🙂

Y pienso que hay unos cuantos factores que pueden influenciar:

-Es un segundo hijo. No, los segundos no se crían solos, ni los terceros ni los cuartos ni ningún hijo que puedas tener. Pero la experiencia a veces ayuda. Vas más segura por la vida y te lo tomas todo con más tranquilidad.

-Un parto empoderador. Parí en casa y fué una experiencia brutal. Me quité la espinilla del anterior parto que me dejó muy tocada y en el que fuí víctima de violéncia obstétrica. Lo había leído a algunas madres y realmente parir (en el primer parto no tube nunca la sensación de que yo había parido sino que me “habían hech parir”) te da fuerzas y confianza en tu misma.

-Un posparto immediato en casa. Sin enfermeras que entran a las 12h de la noche para darte un vaso de leche con galletas y a las 6h a tomarte la temperatura. Sin tener que estar en alerta permanente por si se quieren llevar a tu hijo para hacerle no sé cuantas pruebas, sin tener que luchar contra protocolos hospitalarios absurdos. Y en tu cama, de tu casa, con tu ducha, en tu comedor, con tu familia… 72 horas sin visitas y luego visitas escalonadas y no muchas.

-Apoyo. Del más material y tangible (en mi caso una pareja que no trabaja y que está en casa y hace que yo no haya tenido que preocuparme de compras, limpieza, lavadoras, cocina…) y del emocional. En el primer posparto me sentí muy sola. En este estoy físicamente acompañada muchas horas al día (por mi pareja, mi hijo mayor, por otras madres y padres del cole, por amigas) y emocionalmente.

Seguramente hay más coasa que afectan. Y no creo que esto de la maternidad sea una ciencia exacta. Lo qie me va bién a mi, quizás a ti no, las necesidades que yo tengo no son las mismas que las tuyas.

Si quieres explicar alguna cosa sobre tu(s) posparto(s) o crees que me olvido algun factor importante tienes los comentarios a tu disposición.

Maternitat, feminisme i militància

La Bruna Àlvarez va escriure aquest article al nou portal de comunicació Xarxa Penedès. Ha tret a la palestra un tema, el de la maternitat i la militància, que per desgràcia he vist poc que se’n parli en fòrums públics, webs d’opinió etc però que és un tema molt recurrent en converses entre mares (i dones no mares) i a vegades en alguna assemblea (normalment per queixar-se que la gent que té fills, que tenim fills, “desapareixem del mapa”). Fa temps que hi dono voltes, que en parlo amb altres dones, en espai de debat informals, físics i virtuals, en cafès i parcs amb altres mares-amigues… fins i tot tenia un text a mitges, aparcat a la carpeta dels esborranys, perquè no acabava de veure com plantejar-lo. L’article que ha penjat la Bruna m’ha agradat. M’agrada el que diu (potser amb alguns matisos) però m’agrada sobretot que hagi plantejat aquest debat de manera pública. I m’ha animat a acabar el que tenia jo escrit.

Fa 3 anys vaig ser mare. Aquest fet m’ha canviat la vida completament, en aspectes més obvis i en altres que no tant. La maternitat m’ha fet descobrir aspectes de mi que desconeixia però també camps de lluita política que ni m’havia plantejat que poguessin existir. He descobert que la maternitat pot ser (hauria de ser) revolucionària, radical, que a través de la relació i criança dels nostres fills i filles podem qüestionar els pilars més arrelats el Patriarcat.
El Patriarcat ens ha venut un model de dona, esposa i mare que totes identifiquem. La dona submisa, abnegada, al servei del seu marit, esclavitzada per les tasques domèstiques i al servei dels altres i mai de si mateixa. La dona que treballa 24 hores al dia a casa sense que ningú li reconegui la tasca que desenvolupa, menyspreada i menysvalorada.
El feminisme dels anys 70s i 80s, fugint de tot això, va posar de moda un “nou model” de dona: la dona agressiva, professional d’èxit, independent, que no té fills i que si els té, els cuida una cangur, individualista…
Però no ens enganyem, aquesta dona també és una figura patriarcal, que intenta imitar el model patriarcal d’home. Igualtat en el pitjor sentit.
Com a dona, mare, feminista i militant de l’Esquerra Independentista, a vegades em sento entre dos focs. Entre el foc del patriarcat que em vol sotmesa i callada, i entre el foc de cert feminisme i certs sectors de l’Esquerra Revolucionària que entenen que la meva manera d’entendre la maternitat i la criança no és revolucionària.

Cadascú decideix si vol o no tenir fills, i si en té, decideix com els vol criar. Totes les opcions de criança, sempre que es respecti als infants i ens respectem a nosaltres mateixes, són vàlides i cadascú ha de triar quin camí vol seguir.

Aquest text és un intent de posar a la palestra, un crit des de la invisibilització a la que jo (i altres companyes mares de l’EI) m’he sentit sotmesa. Allò personal és polític, i no podem prentendre obviar que alguna militància té fills i filles, i que part d’aquesta es pren la tasca de cuidar i acompanyar els seus fills i filles com la tasca més revolucionària de totes.

Estem cansades de sentir parlar sempre de les cures com quelcom negatiu. Estem cansades de sentir-nos ningunejades per decidir que la nostra dedicació preferent durant els propers mesos o anys serà la cura dels nostres fills. Estem cansades de que quan ens volem reincorporar a les assemblees etc no es tinguin mai en compte les nostres necessitats (horaris, disponibilitats etc).

Crec que com a Esquerra Independentista ens cal plantejar-nos perquè moltes persones (sobretot dones) quan tenen fills deixen de militar. I per altra banda, crec que ens cal un plantejament molt més radical i de base sobre molts temes que en general ni es parlen ni es tracten mai des d’una visió política per considerar-los “personals” com són la criança però també les relacions afectives etc.

 

P.D debat, debat, debat!! Tots els comentaris (respectuosos, per suposat) són benvinguts.

Sola

Conec una mare que està sola.

Sola i insegura.

Una mare que necessita acompanyament, necessita algú que la recolzi, que l’escolti.

Algú que li digui “tranquil.la”

Un espai on pugui ser ella mateixa, on no se senti obligada a actuar “com se suposa que s’ha de fer”, on pugui deixar aquesta duresa que no es creu ni ella mateixa.

Que es pugui treure del damunt aquesta gran motxilla plena de prejudicis, falses creences i pors infundades.

Necessita que li diguin que les coses es poden fer d’una altra manera. Necessita fer les coses d’una altra manera. Atrevir-s’hi.

I confiar.

En ella.

En la seva filla.

 

I gaudir de la maternitat.

 

 

Pintar

Al Bernat li encanta pintar.

2012-08-07 09.44.45

Foto de l’estiu passat. Va acabar molt més ple de pintura que a la foto 🙂

 

A casa tenim pintures de dits i diferents estris (pinzells de diferents tamanys, esponges, fins i tot una mena de pinzell d’un pot de tiny de cabells!). I tenim paper d’embalar (un més estret que el “normal”) per poder oferir-li una superfície gran. També hem reciclat un munt de cartells antics, dels que no són amb paper setinat 🙂

2013-05-23 19.50.05

Aquests són els estris que tenim per pintar…i les mans!

 

Les pintures estan guardades no massa a la vista, per una qüestió de poc espai. Però ell ho sap perfectament i sovint demana de pintar. Llavors decideix si vol pintar a la taula (que vol dir que el paper serà més petit), al terra on posem una tira llarga de paper enganxada amb celo perquè no es mogui o amb el paper enganxat a la paret, així pot pintar dret.

Triem també els colors (els pots de pintura són grans i en posem una mica en una tassa o pot més petit), agafem tots els pinzells i a pintar!

Jo intento posar-me en un segon pla i observar. És una passada veure com gaudeix. Últimament mentre dibuixa parla i fa veus diferents barrejant joc imaginari i pintura. A vegades em demana que pinti amb ell. Llavors intento fer el mateix que ell. Agafo un pinzell, suco i intento fer línies i traços “sense sentit”, sense intentar dibuixar res concret ni que quedi “bonic”. Que difícil és!! Me n’adono de com de condicionada estic per l’estètica i per la típica pregunta de “què dibuixes?”.

2013-05-23 19.49.00

La paret del menjador. A mi m’encanta!
(i propaganda subliminal de L’Accent 🙂 )

 

Diria que no ho vaig explicar. Quan el meu fill va començar a tenir cert interès per dibuixar nosaltres dibuixàvem amb ell i li dibuixàvem coses concretes (persones, animals…). Això va fer que el Bernat volgués dibuixar el mateix que nosaltres, que evidentment no podia, s’enfadava i al final l’estona de dibuixar es va convertir en nosaltres dibuixant el que el Bernat ens demanava. Quan ens en vam adonar de la situació, mica en mica vam aconseguir “desfer-la” i deixar d’intervenir i des de fa un temps el Bernat realment gaudeix dibuixant, pel fet de dibuixar. Fa ratlles, taques, estripa el paper, enganxa gomets, barreja ceres, llapis, pintura… fa el que vol, i s’ho passa genial!

Des de fa uns dies, a vegades, i només a vegades, dibuixa alguna cosa i diu que és un cocodril (per posar un exemple que em deia l’altre dia). Suposo que mica en mica se’n va adonant, que pot “representar” la realitat mitjançant el dibuix, però aquesta vegada és al seu ritme.

Tampoc li hem dit mai com ha d’agafar les coses ni amb quina mà. No fem comentaris si s’embruta (el sabó d’oli i l’aigua calenta ho treuen TOT i sinó, mala sort!) o embruta el terra (ja el fregarem!), si pinta amb les mans o decideix que avui la superfície de dibuix és el seu cos.

I últimament ens està decorant les parets de casa! Aquí sí que hem posat algun límit en l’espai: que no pinti bastiments ni mobles. I m’encanta com queda!

I res, jo que odio dibuixar, que em considero negada per les manualitats i que sempre he pensat que no tinc gens de creativitat, em fa molta enveja veure’l pintar així i crec que un dia em prepararé jo una tira ben llarga de paper i una mica de pintura… i a veure què surt!

“-Tu el que has de fer és ser menys mare i més dona. -Sóc el que em dóna la gana”.

Fa un temps que amb un grup de dones (algunes mares i algunes no) debatem de forma virtual sobre maternitat i feminisme. Ens dol que des d’alguns sectors del feminisme s’ataqui la criança conscient i ens sentim una mica entre dos focs, trobant el nostre camí de definir el que per nosaltres és la maternitat i la criança, fugint del paper de mare-esclava i sotmesa però també del paper que ens atorga cert feminisme de dona que (gairebé) renuncia a la maternitat en pro d’un suposat èxit personal, professional etc.
Seguim en aquest debat, compartint textos, debatint… i de moment vam escriure aquest text, que de moment hem decidit penjar en els nostres blogs (les que en tenim) i fer córrer una mica per internet.
Debat! Debat!

Aquí va l’entrada, també penjada al blog Clar i Ras

“-Tu el que has de fer és ser menys mare i més dona. -Sóc el que em dóna la gana”.

Som reals. Contemporànies al teu temps, presents en l’espai. No projectis en nosaltres una escena costumista, un fotograma mut on esdevenim subjectes subordinades als desitjos de tercers com princeses domèstiques atrapades en un conte.

Una maternitat conscient i una criança a contracorrent esdevenen el nostre front de lluita. Parim com volem i no deixem que ningú decideixi per nosaltres. Alletem sense pautes, límits ni restriccions com mamíferes, no com dones. Dormim en llits infinits, amb les criatures, sense prejudicis, jerarquies ni bressols amb barrots com gàbies. No entorpim el desenvolupament dels petits confinant-los en una realitat paral·lela, artificial, dirigida, intencionada perquè no s’ensenya, s’aprèn i la millor escola és esdevenir protagonista de la pròpia vida: Sense programa educatiu, ni laboratori d’experimentació, ni sala de psicomotricitat el Món sencer esdevé la millor aula.

Desobeïm el sistema capitalista i heteropatriarcal perquè no assumim cap dels models de maternitat –fets a la seva mida i aprovats pel consens social- que oferta.
No som les mares resignades, aïllades i vençudes per la cultura de l’amor romàntic.
No som les mares al·lienades, competidores i dominades pel complexe de la guerra de sexes.

Descobrim, investiguem i recuperem models de relació anteriors al sistema capitalista i heteropatriarcal. I els posem en circulació sense demanar ni permís ni perdó. És l’hora de la Tribu, on les dones que corren com els llops establim complicitats i refem les estructures de cooperació comunalistes vigents durants milers d’anys. No és dibuixar cap utopia, és enllaçar-nos amb aquell matrisme originari que ens va fer conviure en llibertat, plenitud i equilibri entre individus i amb l’entorn.

“Per a que la dona assoleixi la veritable emancipació, ha de deixar enrere les ridícules nocions de que ser estimada, estar compromesa i ser mare és sinònim d’estar esclavitzada o subordinada.” Emma Goldman

Soles

Els horaris de feina, l’organització familiar, l’aïllament de la gran ciutat… ens porta a enfrontar-nos a la maternitat i la criança soles o gairebé soles.

A passar hores amb els nostres fills i filles, soles.

A haver de lluitar amb les nostres pors i les nostres culpes, soles.

A equivocar-nos i aprendre, a caure i aixecar-nos, soles.

A perdre la paciència, a fer-ho tot del revés, soles.

A sentir-nos soles, soles.

Ja no vivim en tribus, ni amb la família extensa, on sempre hi havia alguna dona embarassada o amb fills petits.

Ja no incorporem en el nostre dia a dia el conviure amb mares, el veure donar el pit, criar fills…

Això ens porta a la soledat però també a tenir problemes amb la lactància, a trobar-nos perdudes moltes vegades, a no saber per on tirar…

Suposo que per això, d’un temps ençà estan sortint tants blogs i fòrums de maternitat i criança, perquè des de la soledat de les nostres cases necessitem compartir experiències amb més mares, ni que sigui a distància.

Quan va néixer el meu fill, en els primers mesos de puerperi, cansament i son, recordo les trobades de “l’espai-nadó” on anava (una mena de grup de criança) com una llum enmig de la foscor.

La “modernitat” i el progrés, pel que fa a la maternitat i la criança penso que han fet més mal que bé.

Amb ulls d’infant

Em sorprenen i a vegades m’enfaden o m’indignen certes actituds de la gent (coneguts o desconeguts) cap al meu fill en concret i en general cap als infants.

Posar-se al seu lloc, intentar veure les coses i viure les situacions des de la seva pell, imaginar-nos què deuen pensar i com es deuen sentir, és un exercici molt recomanable que ajuda a entendre’ls millor a ells i a les seves necessitats.

Per desconeixement o pel que sigui, els adults actuem moltes vegades amb molt poc respecte cap als infants.

Alguns exemples molt corrents:

Cauen a terra, es fan mal, i abans ni de mirar si tenen alguna ferida, bony o rascada, ja els estem dient “no passa res!”. El resultat: el meu fill, quan es fa mal, es posa a plorar i diu entre llàgrimes: “no passa res”.

La gent, desconeguda, que els atura pel carrer, els barra el pas en plan graciós, els toca o els diu coses. Si jo vaig pel carrer i un desconegut (gegant, a més a més!) em toca el cap o em fa “xxxt, xxt!” o em pregunta com em dic, o m’espanto i em poso a córrer o em penso que està sonat. Ara, dels infants pretenem que somriguin i li diguin “hola” o alguna cosa semblant.

De vegades exigim coses als nostres fills, pretenem que estiguin en un context determinat i amb un comportament que no és el que ells necessiten sinó el que ens va bé a nosaltres (per exemple anar al supermercat amb un nen de 23 mesos -el meu fill- i pretendre poder comprar tranquil.lament). En aquests casos ens toca tenir paciència o rectificar en la mesura que podem. I disculpar-nos, explicar, parlar amb ells. Es tracta de planificar una mica, i sobretot de ser flexibles. Potser sortim de casa amb una llista d’encàrrecs per fer, però el nostre fill no té un bon dia o necessita córrer i desfogar-se perquè s’ha passat el matí a casa. Podem optar per portar-lo arrossegant i acabar enfadats els dos per seguir els nostres plans o ser una mica flexible, negociar, parlar amb ell, veure què és realment imprescindible de la llista de coses que havíem de fer (si és que n’hi ha alguna!) i re-planificar la tarda per passar una bona estona plegats.

Des de fa una mica he descobert una cosa fantàstica de fer: sortir de casa sense plans, amb el meu fill, i deixar que sigui ell el que vagi, trïi i em porti pel barri. Hi ha dies que ens dediquem a enfilar-nos a tots els graons que veiem i fem salts, o collim fulles del terra i les llancem a la font, potser passem pel parc, o anem a la biblioteca (on podem mirar contes o passar-nos mitja hora pujant i baixant escales), dies que fem un tomb pel mercat, o ens mirem tots els aparadors (aquells gats daurats de les tendes de “xinos” que mouen la mà el fascinen). I ara que fa bon temps, potser ens prenem una orxata (gran, amb dues palletes per compartir) asseguts en un banc i mirem la gent que passa pel passeig. Realment es pot aprendre molt, dels infants.