Sirenes… o taurons!

Necessitava uns pantalons curts pel Magí i vaig veure el patró Little Mermaid a l’Ottobre 3/2016. El patró original té uns “forats” al lateral que vaig eliminar. I em vaig empanar una mica amb la talla i li he fet més gran del compte, però tampoc es nota massa. Així que tela de taurons per la petita sirena 🙂

Necesitaba pantalones cortos para Magí y vi el patrón de Little Mermaid de la Ottobre 3/2016. El patrón original tiene unos “agujeros” en el lateral que eliminé. Y me empané un poco con la talla y se los he hecho más grandes de la cuenta, pero tampoco se nota mucho. Así que tela de tiburones para la pequeña sirena 🙂

img_1468577071007.jpg

Esta tela no es muy buena. Lleva 2 o 3 lavados y ya queda como blanquecina, ¿no? :-/

Això és perquè veieu que la intenció d’ensenyar una foto amb els pantalons posats hi era. Digueu-li que estigui quiet!

ESo es para que veáis que la intención de enseñar una foto con los pantalones puestos estaba. ¡Decidle que esté quieto!

img_20160715_120603.jpg

 

Enllaço a Menuda Inspiración i a Fans de la Ottobre.

 

Guardar

Guardar

Pomelos!

Fantàstic patró de Mi Rincón de Mariposas.

Fantástico Patrón de Mi Rincón de Mariposas

wp-1467276061081.jpg

De moment n’he cosit dues, i segur que no seran les últimes.

De momento he cosido dos, y seguro que no serán las últimas.

wp-1467276066734.jpg

Com veieu em fa una mica d’arruga el tirant, cosa que em passa quan cuso samarretes de tirants amb puny, com per exemple aquesta que em vaig fer fa 2 anys. Estiro massa? massa poc? si cuso el puny com un ribet anirà millor?

Como veis me hace un poco de arruga en el tirante, cosa que me pasa cuando coso camisetas de tirantes con puño, como por ejemplo esta que me hice 2 años. ¿Tiro demasiado? ¿demasiado poco? ¿si coso el puño como un ribete me irá mejor?

wp-1467276055344.jpg

Recien estrenada y con manchas de pintura!!

El patró el podeu comprar aquí

La tela de peixos és de La Casa del Retall i la verda i els punys de La Pantigana. La cinta ni idea.

Enllaço al recopilatori de MRdM i a Menuda Inspiración

El patrón lo podéis comprar aquí.

La tela de peces es de La Casa del Retall y la verde y los puños de La Pantigana. La cinta ni idea.

Enlazo al recopilatorio de MRdM y a Menuda Inspiración

img_20160609_203722.jpg

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Regal nadó (patrons Ottobre)

Regal nadó (patrons Ottobre)

Tinc unes amigues que estan esperant una filla i tenia moltes ganes de cosir-los alguna cosa. Una de les mares també és costurera i ja li havia estat fent pantalonets, bandanes… així que em vaig decidir per una samarreta. El patró és el Meow Meow (5) de la Ottobre 1/2015. Al Magí ja li vaig cosir en dessuadora prima i li he posat molt (no ho vaig arribar a penjar al blog), així que vaig repetir patró però en samarreta. L’obertura del coll l’he ampliat una mica per poder passar-lo bé pel cap.

Tengo unas amigas esperando que estan esperando una hija i tenía muchas ganas de coserles algo. Una de las madres también es costurera y ya le había estado cosiendo pantaloncitos, bandanas… así que me decidí por una camiseta. El patrón es el Meow Meow (5) de la Ottobre 1/2015. A Magí ya le cosí uno con sudadera fina i se lo he puesto mucho (no lo llegué a colgar en el blog), así que repetí patrón pero en camiseta. La apertura del cuello la he ampliado un poco para poder pasar bien la cabeza.

IMG_20160603_200204

I al final no em vaig resistir a cosir uns pantalonets. El patró és el Streaky legs (6) de la mateixa Ottobre. En realitat porta cintura amb goma, i així la vaig fer però quedava molt rara (potser no ho vaig fer bé) i la vaig tallar i li vaig posar puny. Aquesta tela grisa és un cotó bastant bo i té una textura moooolt agradable.

A mi m’encanta com ha quedat. És més, si m’arriba la tela d’estrelletes penso fer uns pantalonets iguals pel Magí, unes quantes talles més grans 🙂

Y al final no me resistí a coser unos pantaloncitos. El patrón es el Streaky legs (6) de la misma Ottobre. En realidad lleva cintura con goma, y así los hice pero me quedava muy raro (quizás no lo hice bien) y la corté y le puse puño. Esta tela gris es un algodón de bastante calidad y tiene una textura muuuuy agradable.

 

A mi me encanta como ha quedado. Es más, si me llega la tela de estrellitas le pienso hacer unos pantalones iguales a Magí, unas cuantas tallas más 🙂

IMG_20160603_200042

 

Patrons: Meow meow i Streaky legs de la Ottobre 1/2015

Tela grisa de La Casa del Retall i d’estrelles de Telas Pedro

Etiqueta: Hilos y más

 

IMG_20160603_200047

 

Enllaço amb Blog de Fans de la Ottobre i Menuda Inspiración

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Lua, per fi!!

Fa mooooolt que Mi Rincón de Mariposas va fer un CC de la samarreta Lua.

Jo vaig imprimir i enganxar patrons per cosir-la però al final es va quedar a la pila de costures pendents. Suposo que el fet que fos costura de nena i em calgués buscar-ne una per regalar-li hi va contribuir.

Mesos després, vaig decidir cosir un regal per la filla d’unes amigues i buscant patrons vaig rescatar aquesta samarreta.

Hace muuuucho que Mi Rincón de Mariposas hizo un CC de la camiseta Lua.

Yo la imprimí y pegué los patrones para coserla pero al final se quedó en el montón de costuras pendientes. Supongo que el hecho de que fuese una costura de niña y tubiese que buscar una para regalarla no ayudó 🙂

Meses después, decidí coser un regalo para la hija de unas amigas y buscando patrones rescaté esta camiseta.IMG_20160603_200001

Vaig cosir talla 98, sense caputxa. El coll i els punys els he posat en forma de ribet, que un cop l’hi he agafat la pràctica m’agrada molt com queda.

Cosí una talla 98, si capucha. El cuello y los puños los he puesto en forma de ribete, que una vez le he cogido la práctica me gusta mucho como queda este acabado.

 

Patró Lua de Mi Rincón de Mariposas, de venda aquí

Teles de La Casa del Retall comprades fa bastant

Puny de La Pantigana

Enllaço al recopilatori que he vist que encara està obert i a Menuda Inspiración

Patrón Lua de Mi Rincón de Mariposas de venta aquí.

Telas de La Casa del Retall compradas hace mucho

Puño de La Pantigana

Enlazo al recopilatorio que he visto que todavía está abierto, y a Menuda Inspiración

 

Guardar

Tipi

Per una vegada a la vida m’he posat a cosir patrons de la Ottobre actual. Sempre veig tantes coses que m’agraden i tinc tant poc temps que se m’acumulen i quan rebo un número encara tinc costures antigues que vull fer, o a mitges…

Aquest patró és genial. Al tenir el davant d’una sola peça em feia por que fes bossa o arrugues rares, però no, li queden perfectes. A més a més porten butxaques, que li han encantat (nota mental: posar butxaques a tots els pantalons a partir d’ara).

Por una vez en la vida me he puesto a coser patrones de la Ottobre actual. Siempre veo tantas cosas que me gustan y tengo tan poco tiempo que se me acumulan y cuando recibo un número todavía tengo coss antiguas que quiero coser, o a medias…

Este patrón es genial. Al tener el delantero de una sola pieza me daba miedo que hiciera bolsa o arrugas raras, pero no, le quedan perfectos. Además llevan bolsillos, que le han encantado (nota mental: poner bolsillos en todos los pantalones a partir de ahora)

IMG_20160603_200251

La confecció és molt senzilla, apta per tots els nivells ja que les butxaques són molt fàcils de cosir. La meva màquina té prensateles automàtic per fer traus però no sé massa com va i al fer una prova no m’acabava d’agradar. Així que vaig decidir fer una puntada que té que fa com un cercle (no sé si s’aprecia a les fotos) però crec que ha quedat una mica massa petit i li he hagut de passar aquest cordill que és una mica dur perquè el trapillo que tenia no passava. Igualment, com que porta goma, em sembla que ho deixaré sense res.

La confección es muy sencilla, apta para todos los niveles ya que los bolillos son muy fáciles de coser. Mi máquina tiene prensatelas automático para hacer ojales pero no se muy bien como va y al hacer una prueba no me acabó de gustar. Así que decidí hacer una puntada que tiene que hace como un círculo (no sé si se aprecia en las fotos) pero creo que ha quedado un poco demasiado pequeño y le he tenido que pasar este cordón que es un poco duro porque el trapillo que tenía no passava. De todas formas, al llevar goma, me parece que lo dejaré sin nada.

IMG_20160603_200324

Els he cosit en tela de dessuadora d’estiu i puny de la Pantigana. L’etiqueta no sé d’on és.

Patró Tipi (18) de la Ottobre 3/2016 en talla 116 (com ha crescut!!), cosits sense marge de costura (em sembla)

Enllaço al Blog de Fans de la Ottobre i a Menuda Inspiración.

Cosidos en tela de sudadera de verano y puño de La Pantigana. La etiqueta no sé de donde es.

Patrón Tipi (18) de la Ottobre 3/2016 en talla 116 (como ha crecido este niño!!), cosidos sin margen de costura (creo).

Enlazo al Blog de Fans de la Ottobre y a Menuda Inspiración.

tipi en accio

Guardar

Guardar

El naixement del Magí

(de momento no voy a colgar esta entrada en castellano porque no doy más de si. Espero que con un traductor online se pueda leer más o menso bien si a alguien le interesa)

Acaba de fer 7 mesos del naixement del Magí. Aquesta crònica del part la vaig escriure quan just havia fet un mes, però he trigat 6 mesos en passar-la a l’ordinador i editar l’entrada pel blog 🙂

El part del Magí va ser brutal. Després del part robat del Bernat, després del maltracte patit a l’hospital de St Pau, després d’un post part (immediat i també tots els primers mesos) força dolent, el part del Magí em va empoderar, em va fer creure en mi, en el meu cos, en la meva capacitat de parir. En aquest sentit va ser un part “sanador” com s’acostuma a dir dels segons o tercers parts que curen ferides de parts anteriors.

Però també va ser un part dur. La meva part més racional del cervell no va desconnectar ni un moment (o no prou, perquè ara al passar la crònica en net me n’adono que tinc certes llacunes d’aquell dia) i no va parar de pensar, donar voltes, comparar aquest part amb l’anterior, pensar en expectatives… En aquest sentit el dolor va ser força insuportable i en certs moments la desesperació es va apoderar de mi. La meva ment, entre contracció i contracció, va decidir que els 2 parts eren molt semblants (que al final no ho van ser, a part de les maleïdes contraccions de ronyons!) i crec que això em va fer desanimar molt. Fins i tot li vaig arribar a dir al Rafa “jo no serveixo per parir a casa”. Amb les ganes que tenia de donar-li una bona rebuda al Magí, amb la por que em feia parir en un hospital, amb la mala experiència que vaig tenir amb el Bernat… i en diverses ocasions vaig estar a punt de dir que volia anar a St Pau!

Potser algunes de les persones que em llegiu no ho enteneu. Penseu que ja són ganes de patir i de passar-ho malament. Però ja us dic que tot el dolor de les aproximadament 12 hores de contraccions valen la pena només per sentir com neix el teu fill, poder-lo agafar, posar-te’l a la falda i pensar “he pogut, l’he parit”.

DSCN0130

Aquí sembla que estigui de relax a la piscineta però estava bastant apurada 🙂 Agafant forces entra contraccions.

I be, aquí us deixo el relat:

El dimarts 22 de setembre va morir la meva àvia després d’unes cinc llargues setmanes a l’hospital, moltes d’elles ingressada a la UCI.

El 23 va ser dia de tanatori, molta gent, coses a fer i poc deixar-se sentir, i jo, amb la meva panxota de 40+2 setmanes passejant per allà.

Vaig haver de sentir com 15 vegades, com a mínim, que encara em quedava molt, que tenia la panxa alta i que no feia cara de posar-me de part.

Al vespre arribo a casa cansada, amb mal de cap i una mica en xoc, sense deixar-me sentir encara aquella pèdua.

Els enterraments, que odio, en el fons serveixen per això: per plorar, per assumir coses i per tancar cicles. Penso que l’endemà al matí a l’enterrament ja ploraré i assumiré la mort de la meva àvia.

Estic dormint i de sobte em desperto amb mal als ronyons. Podria ser una contracció. El dia abans m’havia cansat bastant així que penso que la contracció és conseqüència d’això, i em torno a adormir. Al cap d’un temps, no sé quan, una altra. I m’adormo.

I una altra…

Al final baixo una app al mòbil i les començo a registrar.

Entre contracció i contracció, que són suaus i de ronyons, m’adormo.

Cap a les 7h o així es desperta el meu company i li explico la situació. Jo estic convençuda que no estic de part i que això es pararà. Tot i això escric un whatsapp a les llevadores per explicar-los-ho.

Les contraccions augmenten una mica d’intensitat. Ara quan venen haig de respirar i concentrar-me una mica. Ens llevem tots i esmorzem.

Li expliquem al meu fill (5 anys) que potser avui naixerà el seu germà Magí i que jo necessito una mica de calma. Es posa a veure una peli a l’ordinador però quan una mica més tard una mare de l’escola i amiga ens envia un missatge per si volem que s’endugui el Bernat a passar el dia amb ella i els seus fills, el Bernat diu que sí, que vol marxar.

Ens quedem el Rafa i jo sols. Les contraccions són més fortes i informem a les llevadores que ens diuen que venen. Quan arriben jo estic a l’habitació sobre la pilota. Sembla que si moc la cadera durant cada contracció són més suportables.

Elles marxen a prendre un cafè. Jo em torno a tancar a l’habitació. Vull estar sola. I tinc la ment a tope, res de planeta part ni “colocón” d’hormones com en el part del Bernat. Neocortex activat a tope 😦

No sé quanta estona més tard tornen les llevadores. Van escoltant els batecs del Magí, que està sempre perfecte.

En algun moment em pregunten (o ho demano jo?) si vull la piscina i dic que sí. Quan ja està preparada hi entro. Les últimes contraccions ja són bastant fortes i els ronyons em fan molt mal. Se m’està fent dur.

Entro a la piscina i sento un alleujament instantani. Quin gust! Al cap de poc tornen les contraccions fortes, i jo ja no sé com posar-me. M’hi estic una estona i després surto. Torno a l’habitació, provo postures, em penjo del coll del Rafa quan tinc una contracció… I al cap d’una estona torno a entrar a la piscina.

Entremig em fan un tacte. La Laia (la llevadora) em diu que estic de 6 cm i que ja es nota el cap. Per ella són bones notícies perquè el Magí està ja molt abaix. Per mi són dolentes. 6 cm només?? Em desanimo!

Començo a pensar que el part del Bernat i aquest s’assemblen massa, que la cosa va lenta i que no sé si podré aguantar moltes contraccions més.

Les llevadores intenten animar-me però el “no puc” s’apodera de mi.

Ja un altre cop a la piscina, al cap de poc començo a empènyer. No noto ganes d’empènyer però em sembla que si ho faig les contraccions es porten una mica millor. Els ronyons em fan molt mal i la Maria m’hi fa un massatge a cada contracció.

Entremig ploro, dic que no puc, em desespero… el Rafa em fa costat tota l’estona.

 

Comencen els pujos ja més bèsties. Tinc un mirall i hi veig la bossa (una cosa blanca que es veu a la vulva cada vegada que empenyo).

Els pujos també se’m fan eterns. No anaven tant ràpids els segons parts? Em poso de mil postures dins la banyera però tot em sembla insuportable. Em poso un dit a la vagina i toco el cap (bé, la bossa amb el cap allà dins). Però no surt!!

Al final surto i faig pujos dreta, agafada al Rafa. Segueixo dient que no puc. Al dolor de ronyons s’hi afegeix un dolor o tibantor a la vagina cada vegada que empenyo i surt una mica el cap del Magí.

Empenyo amb totes les meves forces, i crido. Em paro per agafar aire i hi torno. Les contraccions són llargues. Les llevadores m’animen. De sobte es trenca la bossa, un o dos pujos abans de sortir el cap, mullant tot el terra i a una llevadora.

En un pujo dic que no puc més i les llevadores em diuen que ara ja no podem anar a l’hospital. Efectivament, acaba de sortir el cap sencer!

Noto que tinc una cosa entre les cames. Les llevadores em diuen que pari un moment. A la següent contracció empenyo i surten les espatlles i la resta del cos. Noto perfectament una sensació lliscosa i mullada entre les cames. Això és nou per a mi doncs en el part del Bernat no vaig notar quan sortia.

M’acosten la cadira de parts i m’assec. Em donen el Magí embolicat en una tovallola i l’agafo, encara amb el cordó.

DSCN0146

Plorant de felicitat, encara amb el cordó i la placenta a dins.

No puc parar de plorar. Ni m’ho crec però tinc el Magí en braços, l’he parit i estem a casa! Puc parir!

El cordó deixa de bategar, el tallen i a la següent contracció, sense massa esforç surt la palcenta.

Passat el primer moment començo a reaccionar i me n’adono de les coses més trivials: el pes i la sang. Com pesa aquest nen!, penso. I la sang, me n’adono que tinc les cames plenes de sang, el Magí n’està ple, el terra…

Quan ja ha sortir la placenta m’estiro al sofà per revisar la vulva. L’episiotomia antiga s’ha obert i cal cosir-la. Prefereixo fer-ho ja, i el Rafa agafa el Magí per fer pell amb pell. Marxen a l’habitació amb la Maria (l’altra llevadora) i el pesen, medeixen, revisen…

Jo em quedo amb la Laia i el fil i l’agulla.

La Maria no pot evitar venir… “A que no sabeu quan pesa?” “4850gr!” Pedazo de nen!! “I el cap?” “42 cm de perímetre” (10 més que el Bernat!!)

Amb tot això el Bernat torna, però el fem quedar-se a casa la veïna, que és la meva cosina. Preferim netejar una mica el pis, sobretot la sang, i cosir-me els punts, dutxar-me (quin mareig quan m’aixeco!).

Quan ja estic al llit, estirada, neta i amb el Magí al pit (s’enganxa de seguida) fem venir al Bernat, que es fica al llit amb nosaltres. La nostra primera nit de 4 🙂

 

Voldria agrair, i molt, a tot l’equip de Néixer a Casa. A la Imma Marcos, que la vaig connèixer fa 4 anys al curs per Assessores de Lactància de la FEDECATA, precisament fent una classe sobre com les diferents pràctiques mèdiques durant el part intefereixen en l’inici de la lactància. I em va enamorar. I m’en vaig tornar absolutament fan. Crce que des de llavors vaig tenir clar que si tenia un altre fill el tindria amb ella o qui sigui que fos el seu equip.

A la Laia i la Maria, les meves llevadores. Que em van escoltar, acompanyar, recolzar, animar, cuidar… sou un amor. I sí, sóc jo la que vaig parir, però no sé si sense vosaltres ho hagués pogut fer.

Al Rafa, per ser-hi. Per donar-me suport sempre, en totes les decisions que he pres respecte als meus embarassos i parts.

Al Bernat, perquè el seu naixement va iniciar el camí que m’ha conduït fins aquí. Perquè el nostre primer dia junts no va ser ni molt menys bonic, però junts hem traçat un camí preciós.

Les dones podem

Fa uns dies vaig rebre un missatge de whatsapp dels que fa molta il·lusió rebre. Una amiga m’enviava una foto d’ella i el seu nadó. Havia parit, feia unes hores, el seu segon fill a casa seva. Fa gairebé 5 mesos jo també vaig enviar una foto d’aquestes i també vaig tenir un subidón, entre l’oxitocina que el teu cos està produïnt de manera natural i que fa que t’enamoris del teu fill i la sensació de “jo puc”, l’eufòria de poder amb tot. Transitant entre que no t’ho acabes de creure i el nadó que tens en braços que et demostra que tot plegat és ben real.

Hace unos días recibí un mensaje de whatsaoo de los que hacen mucha ilusión recibir. Una amiga me mandaba una foto suya y su bebé. Había parido, hacía unas horas, su segundo hijo en su casa. Hace ya casi 5 meses yo también mandé fotos de esas y también tube un subidón, entre la oxitocina que tu cuerpo está produciendo de manera natural y que hace que te enamores de tu hijo y la sensación de “yo puedo”, la eufória de poder con todo. Transitando entre que no te lo acabas de creer y el bebé que tienes en brazos que te demuestra que todo es bien real.

foto 1(1)

Jo, amb en Magí, al cap de poques hores d’haver parit. Yo, con Magí, a las pocas horas de parir.

Perquè ens fan creure que no podem. Que les dones no podem moltes coses, i en especial que no podem parir. Nosaltres, les dones, les femelles mamíferes que per milers i milers d’anys hem portat homes i dones al món, ara resulta que no podem. Que això de parir és perillós, i sobretot que no podem. Els necessitem a ELLS (metges, hospitals, forceps, anestèsia…) per parir, o més ben dit, perquè “ens facin parir”.
Per això quan una dona pareix a casa, o té un part natural i respectat en un hospital, sovint sent (sentim) aquesta sensació tant brutal de “jo puc”. Que no és només una sensació immediata d’haver pogut parir el teu nadó, és una mena de petita victòria al Patriarcat, és una manera de dir i de dir-nos: jo puc, les dones podem.

Porque nos hacen creer que no podemos. Que las mujeres no podemos muchas cosas, y en especial que no podemos parir. Nosotras, las mujeres, las hembras mamíferas que por miles y miles de años hemos traído hombres y mujeres al mundo, ahora resulta que no podemos. Que esto de parir es peligroso, y sobretodo que no podemos. Que los necesitamos a ELLOS (méidocs, hospitales, fórceps, anestesia…) para parir, o más bien, para que “nos hagan parir”.

Por eso, cuando una mujer pare en casa, o tiene un parto natural y respetado en un hospital, muchas veces siente (sentimos) esta sensación tan brutal de “yo puedo”. Que no es sólo una sensación inmediata de haber podido parir a tu bebé, es una especie de pequeña victoria al Patriarcado, es una forma de decir, de decirnos: yo puedo, las mujeres podemos.