El naixement del Magí

(de momento no voy a colgar esta entrada en castellano porque no doy más de si. Espero que con un traductor online se pueda leer más o menso bien si a alguien le interesa)

Acaba de fer 7 mesos del naixement del Magí. Aquesta crònica del part la vaig escriure quan just havia fet un mes, però he trigat 6 mesos en passar-la a l’ordinador i editar l’entrada pel blog 🙂

El part del Magí va ser brutal. Després del part robat del Bernat, després del maltracte patit a l’hospital de St Pau, després d’un post part (immediat i també tots els primers mesos) força dolent, el part del Magí em va empoderar, em va fer creure en mi, en el meu cos, en la meva capacitat de parir. En aquest sentit va ser un part “sanador” com s’acostuma a dir dels segons o tercers parts que curen ferides de parts anteriors.

Però també va ser un part dur. La meva part més racional del cervell no va desconnectar ni un moment (o no prou, perquè ara al passar la crònica en net me n’adono que tinc certes llacunes d’aquell dia) i no va parar de pensar, donar voltes, comparar aquest part amb l’anterior, pensar en expectatives… En aquest sentit el dolor va ser força insuportable i en certs moments la desesperació es va apoderar de mi. La meva ment, entre contracció i contracció, va decidir que els 2 parts eren molt semblants (que al final no ho van ser, a part de les maleïdes contraccions de ronyons!) i crec que això em va fer desanimar molt. Fins i tot li vaig arribar a dir al Rafa “jo no serveixo per parir a casa”. Amb les ganes que tenia de donar-li una bona rebuda al Magí, amb la por que em feia parir en un hospital, amb la mala experiència que vaig tenir amb el Bernat… i en diverses ocasions vaig estar a punt de dir que volia anar a St Pau!

Potser algunes de les persones que em llegiu no ho enteneu. Penseu que ja són ganes de patir i de passar-ho malament. Però ja us dic que tot el dolor de les aproximadament 12 hores de contraccions valen la pena només per sentir com neix el teu fill, poder-lo agafar, posar-te’l a la falda i pensar “he pogut, l’he parit”.

DSCN0130

Aquí sembla que estigui de relax a la piscineta però estava bastant apurada 🙂 Agafant forces entra contraccions.

I be, aquí us deixo el relat:

El dimarts 22 de setembre va morir la meva àvia després d’unes cinc llargues setmanes a l’hospital, moltes d’elles ingressada a la UCI.

El 23 va ser dia de tanatori, molta gent, coses a fer i poc deixar-se sentir, i jo, amb la meva panxota de 40+2 setmanes passejant per allà.

Vaig haver de sentir com 15 vegades, com a mínim, que encara em quedava molt, que tenia la panxa alta i que no feia cara de posar-me de part.

Al vespre arribo a casa cansada, amb mal de cap i una mica en xoc, sense deixar-me sentir encara aquella pèdua.

Els enterraments, que odio, en el fons serveixen per això: per plorar, per assumir coses i per tancar cicles. Penso que l’endemà al matí a l’enterrament ja ploraré i assumiré la mort de la meva àvia.

Estic dormint i de sobte em desperto amb mal als ronyons. Podria ser una contracció. El dia abans m’havia cansat bastant així que penso que la contracció és conseqüència d’això, i em torno a adormir. Al cap d’un temps, no sé quan, una altra. I m’adormo.

I una altra…

Al final baixo una app al mòbil i les començo a registrar.

Entre contracció i contracció, que són suaus i de ronyons, m’adormo.

Cap a les 7h o així es desperta el meu company i li explico la situació. Jo estic convençuda que no estic de part i que això es pararà. Tot i això escric un whatsapp a les llevadores per explicar-los-ho.

Les contraccions augmenten una mica d’intensitat. Ara quan venen haig de respirar i concentrar-me una mica. Ens llevem tots i esmorzem.

Li expliquem al meu fill (5 anys) que potser avui naixerà el seu germà Magí i que jo necessito una mica de calma. Es posa a veure una peli a l’ordinador però quan una mica més tard una mare de l’escola i amiga ens envia un missatge per si volem que s’endugui el Bernat a passar el dia amb ella i els seus fills, el Bernat diu que sí, que vol marxar.

Ens quedem el Rafa i jo sols. Les contraccions són més fortes i informem a les llevadores que ens diuen que venen. Quan arriben jo estic a l’habitació sobre la pilota. Sembla que si moc la cadera durant cada contracció són més suportables.

Elles marxen a prendre un cafè. Jo em torno a tancar a l’habitació. Vull estar sola. I tinc la ment a tope, res de planeta part ni “colocón” d’hormones com en el part del Bernat. Neocortex activat a tope 😦

No sé quanta estona més tard tornen les llevadores. Van escoltant els batecs del Magí, que està sempre perfecte.

En algun moment em pregunten (o ho demano jo?) si vull la piscina i dic que sí. Quan ja està preparada hi entro. Les últimes contraccions ja són bastant fortes i els ronyons em fan molt mal. Se m’està fent dur.

Entro a la piscina i sento un alleujament instantani. Quin gust! Al cap de poc tornen les contraccions fortes, i jo ja no sé com posar-me. M’hi estic una estona i després surto. Torno a l’habitació, provo postures, em penjo del coll del Rafa quan tinc una contracció… I al cap d’una estona torno a entrar a la piscina.

Entremig em fan un tacte. La Laia (la llevadora) em diu que estic de 6 cm i que ja es nota el cap. Per ella són bones notícies perquè el Magí està ja molt abaix. Per mi són dolentes. 6 cm només?? Em desanimo!

Començo a pensar que el part del Bernat i aquest s’assemblen massa, que la cosa va lenta i que no sé si podré aguantar moltes contraccions més.

Les llevadores intenten animar-me però el “no puc” s’apodera de mi.

Ja un altre cop a la piscina, al cap de poc començo a empènyer. No noto ganes d’empènyer però em sembla que si ho faig les contraccions es porten una mica millor. Els ronyons em fan molt mal i la Maria m’hi fa un massatge a cada contracció.

Entremig ploro, dic que no puc, em desespero… el Rafa em fa costat tota l’estona.

 

Comencen els pujos ja més bèsties. Tinc un mirall i hi veig la bossa (una cosa blanca que es veu a la vulva cada vegada que empenyo).

Els pujos també se’m fan eterns. No anaven tant ràpids els segons parts? Em poso de mil postures dins la banyera però tot em sembla insuportable. Em poso un dit a la vagina i toco el cap (bé, la bossa amb el cap allà dins). Però no surt!!

Al final surto i faig pujos dreta, agafada al Rafa. Segueixo dient que no puc. Al dolor de ronyons s’hi afegeix un dolor o tibantor a la vagina cada vegada que empenyo i surt una mica el cap del Magí.

Empenyo amb totes les meves forces, i crido. Em paro per agafar aire i hi torno. Les contraccions són llargues. Les llevadores m’animen. De sobte es trenca la bossa, un o dos pujos abans de sortir el cap, mullant tot el terra i a una llevadora.

En un pujo dic que no puc més i les llevadores em diuen que ara ja no podem anar a l’hospital. Efectivament, acaba de sortir el cap sencer!

Noto que tinc una cosa entre les cames. Les llevadores em diuen que pari un moment. A la següent contracció empenyo i surten les espatlles i la resta del cos. Noto perfectament una sensació lliscosa i mullada entre les cames. Això és nou per a mi doncs en el part del Bernat no vaig notar quan sortia.

M’acosten la cadira de parts i m’assec. Em donen el Magí embolicat en una tovallola i l’agafo, encara amb el cordó.

DSCN0146

Plorant de felicitat, encara amb el cordó i la placenta a dins.

No puc parar de plorar. Ni m’ho crec però tinc el Magí en braços, l’he parit i estem a casa! Puc parir!

El cordó deixa de bategar, el tallen i a la següent contracció, sense massa esforç surt la palcenta.

Passat el primer moment començo a reaccionar i me n’adono de les coses més trivials: el pes i la sang. Com pesa aquest nen!, penso. I la sang, me n’adono que tinc les cames plenes de sang, el Magí n’està ple, el terra…

Quan ja ha sortir la placenta m’estiro al sofà per revisar la vulva. L’episiotomia antiga s’ha obert i cal cosir-la. Prefereixo fer-ho ja, i el Rafa agafa el Magí per fer pell amb pell. Marxen a l’habitació amb la Maria (l’altra llevadora) i el pesen, medeixen, revisen…

Jo em quedo amb la Laia i el fil i l’agulla.

La Maria no pot evitar venir… “A que no sabeu quan pesa?” “4850gr!” Pedazo de nen!! “I el cap?” “42 cm de perímetre” (10 més que el Bernat!!)

Amb tot això el Bernat torna, però el fem quedar-se a casa la veïna, que és la meva cosina. Preferim netejar una mica el pis, sobretot la sang, i cosir-me els punts, dutxar-me (quin mareig quan m’aixeco!).

Quan ja estic al llit, estirada, neta i amb el Magí al pit (s’enganxa de seguida) fem venir al Bernat, que es fica al llit amb nosaltres. La nostra primera nit de 4 🙂

 

Voldria agrair, i molt, a tot l’equip de Néixer a Casa. A la Imma Marcos, que la vaig connèixer fa 4 anys al curs per Assessores de Lactància de la FEDECATA, precisament fent una classe sobre com les diferents pràctiques mèdiques durant el part intefereixen en l’inici de la lactància. I em va enamorar. I m’en vaig tornar absolutament fan. Crce que des de llavors vaig tenir clar que si tenia un altre fill el tindria amb ella o qui sigui que fos el seu equip.

A la Laia i la Maria, les meves llevadores. Que em van escoltar, acompanyar, recolzar, animar, cuidar… sou un amor. I sí, sóc jo la que vaig parir, però no sé si sense vosaltres ho hagués pogut fer.

Al Rafa, per ser-hi. Per donar-me suport sempre, en totes les decisions que he pres respecte als meus embarassos i parts.

Al Bernat, perquè el seu naixement va iniciar el camí que m’ha conduït fins aquí. Perquè el nostre primer dia junts no va ser ni molt menys bonic, però junts hem traçat un camí preciós.

Anuncis

Les dones podem

Fa uns dies vaig rebre un missatge de whatsapp dels que fa molta il·lusió rebre. Una amiga m’enviava una foto d’ella i el seu nadó. Havia parit, feia unes hores, el seu segon fill a casa seva. Fa gairebé 5 mesos jo també vaig enviar una foto d’aquestes i també vaig tenir un subidón, entre l’oxitocina que el teu cos està produïnt de manera natural i que fa que t’enamoris del teu fill i la sensació de “jo puc”, l’eufòria de poder amb tot. Transitant entre que no t’ho acabes de creure i el nadó que tens en braços que et demostra que tot plegat és ben real.

Hace unos días recibí un mensaje de whatsaoo de los que hacen mucha ilusión recibir. Una amiga me mandaba una foto suya y su bebé. Había parido, hacía unas horas, su segundo hijo en su casa. Hace ya casi 5 meses yo también mandé fotos de esas y también tube un subidón, entre la oxitocina que tu cuerpo está produciendo de manera natural y que hace que te enamores de tu hijo y la sensación de “yo puedo”, la eufória de poder con todo. Transitando entre que no te lo acabas de creer y el bebé que tienes en brazos que te demuestra que todo es bien real.

foto 1(1)

Jo, amb en Magí, al cap de poques hores d’haver parit. Yo, con Magí, a las pocas horas de parir.

Perquè ens fan creure que no podem. Que les dones no podem moltes coses, i en especial que no podem parir. Nosaltres, les dones, les femelles mamíferes que per milers i milers d’anys hem portat homes i dones al món, ara resulta que no podem. Que això de parir és perillós, i sobretot que no podem. Els necessitem a ELLS (metges, hospitals, forceps, anestèsia…) per parir, o més ben dit, perquè “ens facin parir”.
Per això quan una dona pareix a casa, o té un part natural i respectat en un hospital, sovint sent (sentim) aquesta sensació tant brutal de “jo puc”. Que no és només una sensació immediata d’haver pogut parir el teu nadó, és una mena de petita victòria al Patriarcat, és una manera de dir i de dir-nos: jo puc, les dones podem.

Porque nos hacen creer que no podemos. Que las mujeres no podemos muchas cosas, y en especial que no podemos parir. Nosotras, las mujeres, las hembras mamíferas que por miles y miles de años hemos traído hombres y mujeres al mundo, ahora resulta que no podemos. Que esto de parir es peligroso, y sobretodo que no podemos. Que los necesitamos a ELLOS (méidocs, hospitales, fórceps, anestesia…) para parir, o más bien, para que “nos hagan parir”.

Por eso, cuando una mujer pare en casa, o tiene un parto natural y respetado en un hospital, muchas veces siente (sentimos) esta sensación tan brutal de “yo puedo”. Que no es sólo una sensación inmediata de haber podido parir a tu bebé, es una especie de pequeña victoria al Patriarcado, es una forma de decir, de decirnos: yo puedo, las mujeres podemos.

De postparts

(entrada traducida al castellano al final)

 

No sé què fa que tinguis un postpart millor o pitjor. El postpart acostuma a ser una època sovint complicada, d’introspecció, d’adaptació…

El meu primer postpart va ser dur, i quan parto de postpart no em refereixo als 40 dies de la quarentena, em refereixo als MESOS que passen després de parir.

Aquest postpart està sent molt tranquil, feliç, i no té res a veure amb l’altre. Sovint hi dóno voltes, com fa la Cris Moe en tantes entrades que ha escrit sobre el tema (aquí, aquí, aquí…)

foto 2

Un postpart feliç, tot i que m’ha tocat currar des d’un principi (per sort des de casa)

I penso que hi ha uns quants factors que hi poden tenir a veure:

-És un segon fill. No, els segons no es crien sols, ni els tercers, ni els quarts ni cap fill que puguis tenir. Però l’experiència a vegades ajuda. Vas més segura per la vida i t’ho prens tot amb més tranquil.litat.

-Un part empoderador. Vaig parir a casa i va ser una experiència molt brutal. Em vaig treure l’espina de l’anterior part que em va deixar molt tocada i en el que vaig ser víctima de violència obstètrica. Ho havia llegit a algunes mares i realment parir (en el primer part no vaig tenir mai la sensació que jo havia parit sinó que “m’havien fet parir”) et dóna força i confiança en tu mateixa.

-Un post part inmmediat a casa. Sense infermeres que entren a les 12h de la nit per donar-te un got de llet amb galetes i a les 6h per prendre’t la temperatura. Sense haver d’estar en alerta permanent per si es volien edur el teu fill per fer-li no sé quines proves, sense haver de lluitar contra protocols hospitalaris sense fonament. I al teu llit, de casa teva, amb la teva dutxa, el teu menjar, la teva família… 72 hores sense visites i després visites escalonades i no masses.

-Suport. Del més material i tangible (en el meu cas una parella que no treballa i que està a casa i fa que jo no m’hagi de preocupar de compres, neteja, rentadores, cuina…) i de l’emocional. En el primer postpart em vaig sentir molt sola. En aquest estic físicament acompanyada moltes hores del dia (per la meva parella, pel meu fill gran, per altres mares i pares de l’escola, per amigues) i emocionalment.

Segurament hi ha més coses que afecten. I no crec que això de la maternitat sigui una ciència exacta. El que em va bé a mi, potser no et va bé a tu, les necessitats que jo tinc no són les mateixes que les teves.

Si vols explicar alguna cosa sobre el(s) teu(s) postpart(s) o creus que m’oblido algun factor important, tens els comentaris a la teva disposició.

 

—————-

No se qué hace que tengas un posparto mejor o peor. El posparto acostumbra a ser una época complicada, de introspección, de adaptación…

Mi primer posparto fue duro, y cuando hablo de posparto no me refiero a los 40 días de la cuarentena, me refiero a los MESES que pasan después de parir.

Este posparto está siendo muy tranquilo, feliz, y no tiene nada que ver con el otro. A menudo le doy vueltas al tema, como hace Cris Moe en tantas entradas que ha escrito sobre esto (aquí,aquí, aquí…)

foto 4

mi cara de postparto reciente: bebé de días pegado a mi, todavía físicamente cansada por el parto y un poco paliducha 🙂

Y pienso que hay unos cuantos factores que pueden influenciar:

-Es un segundo hijo. No, los segundos no se crían solos, ni los terceros ni los cuartos ni ningún hijo que puedas tener. Pero la experiencia a veces ayuda. Vas más segura por la vida y te lo tomas todo con más tranquilidad.

-Un parto empoderador. Parí en casa y fué una experiencia brutal. Me quité la espinilla del anterior parto que me dejó muy tocada y en el que fuí víctima de violéncia obstétrica. Lo había leído a algunas madres y realmente parir (en el primer parto no tube nunca la sensación de que yo había parido sino que me “habían hech parir”) te da fuerzas y confianza en tu misma.

-Un posparto immediato en casa. Sin enfermeras que entran a las 12h de la noche para darte un vaso de leche con galletas y a las 6h a tomarte la temperatura. Sin tener que estar en alerta permanente por si se quieren llevar a tu hijo para hacerle no sé cuantas pruebas, sin tener que luchar contra protocolos hospitalarios absurdos. Y en tu cama, de tu casa, con tu ducha, en tu comedor, con tu familia… 72 horas sin visitas y luego visitas escalonadas y no muchas.

-Apoyo. Del más material y tangible (en mi caso una pareja que no trabaja y que está en casa y hace que yo no haya tenido que preocuparme de compras, limpieza, lavadoras, cocina…) y del emocional. En el primer posparto me sentí muy sola. En este estoy físicamente acompañada muchas horas al día (por mi pareja, mi hijo mayor, por otras madres y padres del cole, por amigas) y emocionalmente.

Seguramente hay más coasa que afectan. Y no creo que esto de la maternidad sea una ciencia exacta. Lo qie me va bién a mi, quizás a ti no, las necesidades que yo tengo no son las mismas que las tuyas.

Si quieres explicar alguna cosa sobre tu(s) posparto(s) o crees que me olvido algun factor importante tienes los comentarios a tu disposición.

Partkami #vullpariracasa

La Cris és una d’aquelles dones que t’ajuden a sentir que tens tribu. Tot i que tenim poc contacte saps que hi són i saps que hi comparteixes molt.
Ara la Cris està embarassada per tercera vegada. I després de donar-hi voltes, de fet crec que hi dóna voltes des que va parir el seu primer fill en un part hospitalari gens respectat, ha decidit que aquest tercer part el vol tenir a casa.

Però parir a casa costa diners, uns 2.000 euros aproximadament, i no està cobert per la Seguretat Social (com sí que ho està en altres països).

La Cris és tossuda i enlloc de fer-se enrere ha decidit tirar endavant una iniciativa que ha anomenat Partkami per recollir diners per poder finançar el seu part i poder rebre el seu fill de la millor manera possible.

Si voleu col.laborar, ha establert un seguit d’aportacions amb recompenses (com si fos un Verkami) i també realitza subhastes i sortejos de diferents productes. I per suposat, si l’ajudeu a difondre el projecte us ho agraïrà.

Si voleu més informació:

explicació del projecte

recompenses i aportacions

facebook del projecte

subhastes

sortejos

Tornar a la normalitat (sobre puerperis)

Sovint, estiguem o no embarassades, siguem o no dones, rebem missatges de totes bandes sobre una suposada obligació de tornar a la normalitat després de parir.

És com si després de tenir una filla o un fill tinguem una única tasca: fer que tot torni a la normalitat, que tot torni a ser “com abans” (i aquest missatge i aquesta pressió també la reben els pares).

Abans de què? de tenir aquest fill? de tenir fills?
Abans de l’embaràs? Quina normalitat?
T’ho diuen amb la sexualitat (especialment), amb el son, amb la feina, el ritme de vida, amb el cansament, amb la relació de parella…

T’ho diuen amistats, que no entenen que les teves necessitats i prioritats són diferents, t’ho exigeix el món laboral en general i els companys de feina en particular, t’ho demana la teva parella, a vegades, quan no pot acabar d’entendre el que està i t’està passant. T’ho exigeixen revistes, mitjans de comunicació, suposats experts, familiars i la veïna. Sembla que l’objectiu de la maternitat sigui tenir un fill però fer com si no el tinguessis. Que tot continuï igual.

jo

Jo, acabada de parir. Passada la quarantena, però ben puèrpera.
Agost 2010. Besalú.

Igual que què si jo sóc diferent?

Per mi res ha tornat a la normalitat, res és com abans, al contrari, és millor.
Però segurament si m’hagués fixat com a objectiu que tot tornés a ser com abans, aquests més de 3 anys que fa des de que vaig parir haguessin estat un llarg camí de frustracions.

L’entrada d’avui és més una necessitat meva per treure de dins que no la voluntat d’explicar quelcom. De fet, no té ni títol, ni la penso refer. Així ha sortit i així la comparteixo.

 

No ho entenc, i em fa posar trista.

No entenc per què quan es parla de parts respectats, de suport a la lactància materna, de criança respectuosa, tanta gent, tantes dones, se senten atacades.

No entenc què passa, què ens remou que es parli d’aquestes coses.

Estic cansada de veure, per exemple al blog de l’Alba Padró, que deu ser una de les dones més respectuoses de totes les dones que es dediquen a la Lactància Materna (i si no la coneixeu, mireu els seu blog) que pràcticament a cada entrada que escriu, surt com a mínim una mare que se sent ofesa pel que ha dit.

No sé si és la culpa, la maleïda culpa, que ens persegueix a les mares, no sé si és perquè a vegades llegim un article i alguna cosa es mou dins nostre, alguna cosa fa “clic” i ens n’adonem que les coses podien haver-se fet diferent.

No sé si és, també cal dir-ho, que a vegades no sabem transmetre el missatge, i culpabilitzem a les mares, a les dones, enlloc d’enfocar la responsabilitat on toca.

No sé si és la por i la solitud, en la maternitat, en el ser dona, el que ens ha fet construir-nos cuirasses i atacar enlloc d’escoltar i deixar-nos acompanyar.

Suposo que hem perdut la capacitat ancestral de moure’ns en tribu, de donar-nos suport físic i emocional, de recolzar-nos les unes a les altres, de ser fortes juntes, a pesar de les pors i les debilitats de cadascuna. I hem passat a desconfiar, a no escoltar, a recelar. I a sentir-nos constantment atacades i qüestionades enlloc de saber veure les mans esteses cap a nosaltres, que es podrien convertir en un punt de suport si les veiéssim i fóssim capaces d’agafar-les.

foto

Pèrdues gestacionals

Avui només una entrada ràpida. Encara no estic de vacances però entre la calor, els dies llargs que conviden a estar al carrer i les ganes de vacances ni cuso, ni cuino ni escric al blog. De moment ens alimentem d’amanides, fruita, pa i hummus i ens posem en remull sempre que podem, ja sigui una piscina o la font d’un parc.

Una dona que conec ha patit un avortament espontani en les primeres setmanes d’embaràs. Ha anat d’urgències a l’hospital perquè tenia pèrdues de sang i l’han tractat fatal.

Jo només he estat embarassada una vegada i d’aquest embaràs va nèixer el Bernat. Però he conegut un munt de dones que han perdut embarassos a la setmana 5, 6 o 26. I el més habitual és que la majoria de gent (començant pel personal mèdic i acabant per familiars i amics) li tregui importància, o directament les tractin de bledes per preocupar-se per perdre un embaràs tant “incipient”.

M’indigna i m’entristeix que aquestes dones s’hagin de sentir tractades així. Que la resta de persones no puguin ser prou empàtiques per intentar posar-se al seu lloc i acompanyar el dol de la pèrdua d’un fill.

Sí, és un dol, i sí, és un fill.

El recomano sovint tot i que encara no l’he pogut llegir però fa molt bona pinta.

Més info aquí: http://lasvocesolvidadas.com/

Si coneixeu articles, webs o llibres sobre aquest tema m’interessaria molt que me’ls diguéssiu.