49 mesos de feliç lactància / 49 meses de feliz lactancia

(en castellano al final)

 

Sona a tòpic, però així ha estat.

49 mesos de feliç lactància, de “teta” com en diem a casa.

49 mesos que van començar i han evolucionat sense cap mastitis, ni clivelles, ni infeccions…

49 mesos amb algun que altra moment de desesperació per part meva, d’esgotament per les nits de teta que semblava que mai s’acabarien.

I de sobte un dia va deixar de demanar pit a tota hora i en molts moments preferia jugar, observar, córrer… I un altre dia, poc a poc, va començar a dormir les nits senceres. I també es van anar acabant les preses de durant el dia, i ja només en fèiem al matí i al vespre. Al final, la teta del matí es va acabar. Preferia llevar-se corrent a esmorzar, o jugar una estona al llit, o…

I un dia,  el passat 1 d’agost, em vaig adonar que feia potser 4 o 5 dies que ja no demanava la teta per dormir. I sí, aquest va ser el final de la nostra lactància, 4 anys i 1 mes després de començar.

L’altre dia en vam parlar i li vaig explicar que les meves tetes segurament ja havien deixat de fabricar llet perquè si estava molts dies sense fer teta passava això. Li va fer molta pena, molta. Li vaig explicar que igualment, encara que no surti llet, si algun dia volia “fer teta” ho podia fer. I que sempre que volgués faríem petons i abraçades. Algun dia que jugant s’ha posat el mugró a la boca, m’ha fet l’efecte que ja no sap què ha de fer.

I el que he notat és que ens fem molts més petons, mimos, carícies i abraçades quan estem al llit, imagino que substituint el contacte que et proporciona el donar el pit.

No cal que us digui que si ja flipo amb lo gran que està, en com de ràpid creix, ara que s’ha deslletat ja el veig taaaaaant gran… 🙂

 

—————en castellano—————————–

 

Suena muy tópico pero así ha sido.

49 meses de feliz lactancia, de “teta” como decimos en casa.

49 meses que empezaron i han evolucionado sin mastitis, grietas, infecciones…

49 meses con algún que otro momento de desesperación por mi parte, de agotamiento por las noches de teta que parecía que no acabarían nunca.

Y de repente un día dejó de pedir teta a todas horas y en muchos momentos prefería jugar, observar, correr… Y otro día, poco a poco, empezó a dormir las noches enteras. Y también se fueron acabando las tomas durante el día, y ya sólo hacía teta por la mañana y antes de ir a dormir. Al final, la teta de la mañana se acabó. Prefería levantar-se a desayunar o jugar un ratito en la cama o…

Y un día, el pasado 1 de agosto, me dí cuenta que hacía quizás 4 o 5 días que ya no pedía teta para dormir. Y sí, este fue el final de nuestra lactancia, 4 años y un mes justo después de empezar.

 

Hace unos días hablamos los dos de esto y le expliqué que seguramente mis tetas habían dejado de fabricar leche porque si estaba muchos días sin tomar teta pasaba esto. Le dió mucha pena, mucha. Le expliqué que, aunque no saliera leche, si querçia “hacer teta” algún día, podía hacerlo. Y que siempre que quisiera nos daríamos besos y abrazos. Algún día que, medio en broma, se ha puesto el pezón en la boca, me da la sensación que ya no sabe qué tiene que hacer.

Y lo que he notado es que nos hacemos muchos más besos, mimitos, caricias y abrazos cuando estamos en la cama, imagino que para substituir de alguna forma el contacto que proporciona el dar/tomar el pecho.

Si ya de normal flipo con lo grande que está y lo rápido que crece, ahora que se ha destetado lo veo taaaaaaan mayor… 🙂

L’entrada d’avui és més una necessitat meva per treure de dins que no la voluntat d’explicar quelcom. De fet, no té ni títol, ni la penso refer. Així ha sortit i així la comparteixo.

 

No ho entenc, i em fa posar trista.

No entenc per què quan es parla de parts respectats, de suport a la lactància materna, de criança respectuosa, tanta gent, tantes dones, se senten atacades.

No entenc què passa, què ens remou que es parli d’aquestes coses.

Estic cansada de veure, per exemple al blog de l’Alba Padró, que deu ser una de les dones més respectuoses de totes les dones que es dediquen a la Lactància Materna (i si no la coneixeu, mireu els seu blog) que pràcticament a cada entrada que escriu, surt com a mínim una mare que se sent ofesa pel que ha dit.

No sé si és la culpa, la maleïda culpa, que ens persegueix a les mares, no sé si és perquè a vegades llegim un article i alguna cosa es mou dins nostre, alguna cosa fa “clic” i ens n’adonem que les coses podien haver-se fet diferent.

No sé si és, també cal dir-ho, que a vegades no sabem transmetre el missatge, i culpabilitzem a les mares, a les dones, enlloc d’enfocar la responsabilitat on toca.

No sé si és la por i la solitud, en la maternitat, en el ser dona, el que ens ha fet construir-nos cuirasses i atacar enlloc d’escoltar i deixar-nos acompanyar.

Suposo que hem perdut la capacitat ancestral de moure’ns en tribu, de donar-nos suport físic i emocional, de recolzar-nos les unes a les altres, de ser fortes juntes, a pesar de les pors i les debilitats de cadascuna. I hem passat a desconfiar, a no escoltar, a recelar. I a sentir-nos constantment atacades i qüestionades enlloc de saber veure les mans esteses cap a nosaltres, que es podrien convertir en un punt de suport si les veiéssim i fóssim capaces d’agafar-les.

foto

Congrés FEDALMA

El passat divendres 13 i dissabte 14 de setembre vaig assistir al Congrés que organitzava FEDALMA, aquesta vegada a Barcelona.

Era la primera vegada que assistia a un congrés, amb ponències, acreditacions, taules rodones… En general l’experiència va ser molt bona, intensa i també cansada (divendres a les deu ja estava dormint!). Com a tot arreu, hi va haver ponències més interessants i altres menys, i en alguns moments em vaig perdre una mica, saturada de terminologia científica… però moltes de les assistents (dones en més del 95%) eren personal sanitari, així que suposo que elles devien estar molt còmodes 🙂

Font: Europapress

Tinc una pila de pàgines de la llibreta del congrés plenes d’apunts que vull passar a net i endreçar (i que faré arribar a qui vulgui) però ara volia destacar alguns punts o idees per mi importants, que vaig extreure d’aquells dos intensos dies.

-Valorar molt positivament la quantitat de pediatres, infermeres i llevadores que hi havia al Congrés. Personal sanitari que, com en una ponència van explicar, s’ha de buscar la vida per formar-se pel seu compte, conscients de la necessitat d’ampliar els seus coneixements sobre Lactància Materna (en el curs que vaig fer de formació per assessores de la FEDECATA també n’hi havia moltes).

L’altre dia una mare explicava en un fòrum que el seu nen té 4 mesos, combina pit i biberó i el pediatra li ha dit que comenci amb les farinetes de cereals. Sí, amb 4 mesos. Sí, en contra de les recomanacions de la OMS, i de tothom. I potser aquests exemples que ens indignen són els que més se’ns queden, però la tasca d’aquest altre grup de professionals sanitaris, potser menys evident i silenciosa, cal remarcar-la. És un canvi lent, i segurament cal temps, però hi ha persones que ja hi estan treballant (i sovint sense cap tipus de recolzament ni reconeixement de les autoritats sanitàries).

foto

Tot apunt per començar 🙂

 

-El títol del Congrés era “Lactància i Diversitat”. I en aquest sentit, em vaig quedar amb dues idees, o sensacions, més aviat, que crec que em seran molt útils quan assessori alguna mare.

La primera, és que cada lactància i cada mare són diferents. Que mai saps les circumstàncies de cadascú i que no pots anar amb idees preconcebudes ni judicis. Em va emocionar molt la ponència d’una mare, assessora d‘Alba Lactància, la tercera filla de la qual té galactosemia. I de com se sentia al principi, anant a un grup de lactància i traient el biberó

La segona, i aquest és un tema al que últimament dono moltes voltes també en altres àmbits, que els grups de lactància, les assessores, sovint arribem només a un tipus de gent. Això té una explicació senzilla, els grups de lactància són oberts a tothom, i hi va qui vol. Nosaltres no anem a buscar a ningú. Però a vegades penso que potser caldria fer més per aconseguir arribar a tothom, a tot tipus de mares, de qualsevol tipus de condició i origen. I sé que un grup de lactància és molt més heterogeni que per exemple un grup de criança o les famílies d’una escoleta lliure, però tot i així, segurament inconscientment, ens dirigim a només un tipus de mares o famílies. Quantes imatges de lactància (en webs, fulletons etc) hem vist de mares d’una ètnia diferent a la “blanca”? o quantes vegades es parla de “el paper del pare” en la lactància, sense pensar que potser no hi ha pare, hi ha dues mares o fins i tot, hi ha dos pares, com en una de les ponències del congrés (van explicar un cas de lactància materna d’una parella d’homes que havien tingut un fill per maternitat subrogada).

Crec que els prejudicis i clitxés arriben a tots els àmbits, també en el de la LM, evidentment (no som una bombolla!) però també penso que ja que moltes de nosaltres entenem la maternitat i la criança com un fet global o una base per canviar-ho tot, cal que tinguem en compte aquestes coses. I en aquest sentit, l’enfoc del congrés penso que va ser molt encertat i va donar peu a la reflexió.

Deslletar a la nit

Arran de l’entrada que ha escrit l’Alba Padró al seu blog sobre deslletar a la nit, m’agradaria fer algunes puntualitzacions.

Entenc que l’Alba amb l’entrada el que fa és compartir algunes de les maneres que les mares fan servir (amb més o menys d’èxiit, tot s’ha de dir, que no és fàcil) per deslletar a la nit. Res a dir sobre això.

Sovint sento mares realment desesperades, esgotades, de mal humor i sense energia que fa potser 2 anys que no dormen més de 3 hores seguides i que s’han de llevar a les 7h per anar a treballar 8 hores i a la tarda treure energia de sota les pedres per jugar una estoneta amb la seva filla, sopar i caure rendida al llit. Entenc quan aquestes mares somnien en el dia que la seva filla dormirà tota la nit seguida i de pas elles també. Entenc que es desesperin i pensin que ja no poden més.

Jo mateixa he sigut una mare d’aquestes. Alleto el meu fill. Fem collit. I ara, a 15 dies dels 3 anys, el meu fill està fent nits gairebé senceres (ara mateix acostuma a despertar-se una vegada cap a les 6h i es torna a adormir després de mamar un ratet). He tingut moments de tot, alguns de molta desesperació, de mal humor, d’enfadar-me amb mi, amb el meu fill, amb el meu company perquè ell sí que podia dormir… recordo una nit que el meu fill tenia uns 8 o 9 mesos que em mossegava quan mamava (aquella preciosa etapa quan els surten les dents, ja sabeu…) i a més es va passar tota la nit enganxat a la teta. Com a conseqüència jo em vaig passar gairebé tota la nit desperta, entre les mossegades que em feia i patint per la propera. I mentrestant, tramava com ho faria per deslletar-lo. Si, sí, 7 o 8 hores maquinant una manera de treure-li el pit, ni que fos de nit, i auto-convencent-me a mi mateixa de que ja era prou gran, que 8 mesos eren bastants i que no passava res si li treia el pit. Per sort quan va sortir el sol ho vaig veure diferent i és que com se sol dir, en temes de criança, mai s’han de prendre decisions a les nits 🙂

El que vull dir (al tema!) és que em sembla normalíssim aquest sentiment i les ganes boges i fins i tot la necessitat de dormir una nit sencera. Però penso que posem l’accent en el lloc equivocat. Si les mares poguéssim deixar de treballar tot el temps que nosaltres considerem, amb ajudes, etc, si les feines ens permetessin uns horaris flexibles, o treballar des de casa (en molts llocs de treball, una part important de la feina es podria fer des de casa), si tinguéssim un suport, una tribu, un acompanyament (això que em va passar a mi als 8 mesos del meu fill era quan jo estava d’excedència i no havia de treballar, però estava sola gran part del dia i anava realment esgotada).

Els nadons ens necessiten, a nosaltres, el nostre contacte i les nostres tetes. Ho podem intentar substituir, però no és el mateix. Entenc la frase que repeteix l’Alba moltes vegades, que “la lactància és un ball de dos i si un dels dos es cansa de ballar té dret a parar quan ho decideixi”. Però també penso que quan ens sentim desesperades i sobrepassades amb la lactància o la criança en general ens cal veure les causes reals del problema i no les solucions fàcils.

Potser podem canviar algunes coses del nostre dia a dia que no faran que dormim 8 hores seguides a les nits però potser podrem anar una mica més descansades. Potser podem demanar ajuda a una amiga, germana o mare (o amic, germà o pare) que pugui venir unes hores a la setmana a casa per ajudar-nos amb certes tasques familiars, potser ens cal parlar amb la nostra parella per veure com ens pot ajudar, potser ens podem agafar una reducció de jornada a la feina i tenir menys diners però viure millor, potser…

O potser no podem fer res d’això, estem a punt de caure malaltes per falta de descans i no tenim més remei que deslletar els nostres fills. No m’hi ficaré. Cadascú se sap les seves circumstàncies i entenc que si algú opta per deslletar de nit al seu fill o a la seva filla (que em consta que en general no és una experiència massa agradable) és perquè no en té més remei.

Per acabar, la intenció d’aquest text no és que ningú se senti atacada o culpable. Amb la maternitat fem el que podem. Jo mateixa he fet coses que penso que no són les millors però que en aquell moment no vaig saber trobar un altre camí (per exemple reincorporar-me a la feina quan el meu fill tenia 14 mesos, deixant-lo amb una cangur). De tot n’aprenem, i quan tingui un altre fill potser no repetiré els mateixos errors, o sí perquè no em quedarà un altre remei.

Però el que volia era posar llum sobre el que per mi és la veritable causa de molts dels “problemes” relacionats amb la lactància, que no són els nostres fills i filles que es desperten a les nits o tenen “mamitis”, és el sistema.

La meva lactància

Avui al blog “Som la Llet” que escriu l’Alba Padró, hi ha el relat de la meva lactància.

L’Alba sovint demana que si algú vol explicar la seva experiència amb la lactància li faci arribar, i al final em vaig animar a escriure-la, i de pas li donava un cop de mà, que ella publica 3 entrades setmanals, quina feinada!!!

La trobareu en aquest enllaç i també us la copio a continuació.

(i si encara no ho feu us recomano que seguiu el seu blog que és absolutament imprescindible!)

M’he animat a escriure el meu testimoni perquè a vegades sembla que la  lactància sigui un camí difícil i ple d’entrebancs, que totes les mares lactants passen per mil i un problemes i que aconseguir 6 mesos de LME i un any de lactància sigui una fita gairebé impossible.

És cert que hi ha mares amb mastitis, infeccions, clivelles… mares que lluiten molt per aconseguir instaurar una lactància materna funcional i plaent per elles i per les seves criatures, des d’aquí la meva admiració més gran. Però volia deixar el meu testimoni per animar a les embarassades o futures mares. Les lactàncies “sense problemes” també existeixen, però se’n parla menys perquè precisament al no tenir-ne no ens cal recórrer al suport de les assessores etc.

El meu fill va néixer després d’un llarg part que va començar a casa però que finalment va acabar a l’hospital. D’allà me’n vaig endur el kit:   d’epidural+episiotomia+oxitocina sintètica+espàtules+separació mare-nadó.

Quan al cap d’una mitja hora o una mica més d’haver parit per fi vaig  poder agafar el meu fill jo estava cansadíssima (física i emocionalment) i molt desorientada. Em mirava el meu fill i el veia com un estrany. No recordo gaire d’aquelles primeres hores, però sí que recordo que si no arriba a venir una llevadora a veure’m i a animar-me a posar-me’l al pit crec que ni me n’hauria recordat.

Aquella primera nit i durant el dia següent vaig anar-me’l posant al pit a estones. Em semblava que els meus mugrons eren molt grans per la seva petitat boqueta, però mica en mica es va començar a agafar. Primer només a un pit i finalment als dos. Just el dia que vaig sortir de l’hospital, a les 48 o 50 hores d’haver parit, em va pujar la llet. I el meu fill va recuperar el pes de néixer, i diria que va augmentar una mica més, en aquells dies a l’hospital.

A partir d’aquell dia, em vaig anar posant el meu fill al pit sovint. En part perquè sabia que el pit era a demanda i no hi havia horaris. En part perquè de seguida vaig veure que era la solució màgica pels plors, la gana, la son i per tot! Quin xollo!!

També des del primer dia va dormir al llit amb nosaltres i des del moment que vaig aprendre a donar-li dels dos pits sense haver-lo de passar per sobre meu i moure’l de costat, vaig dormir prou bé totes les nits, tot i que es despertava i s’ha estat despertant fins més enllà dels dos anys, bastantes vegades cada nit.

Vaig notar la crisis dels 15 dies, però va passar ràpid. La dels 3 mesos  crec que no. I mai vaig tenir cap clivella, infecció o mastitis. Com a molt una petita obstrucció que va marxar gairebé sola.

Per mi donar el pit al meu fill ha sigut la millor decisió que he pogut prendre mai. A part de tots els temes de salut, que no cal recordar, no haver-me de preocupar d’on anàvem, de si tindria gana o no, de si havia de portar menjar per si de cas, de poder donar-li de menjar en qualsevol lloc i en qualsevol moment… Ostres com et facilita la vida!! Quan van arribar els sis mesos i vam començar a introduir els sòlids ho vaig trobar una llauna!  Amb lo còmode que era fins ara! Tot i això vam fer una introducció molt paulatina i ell va seguir mamant molt fins l’any.

Ara ja té 32 mesos i ell tot sol mica en mica s’ha anat regulant. Un dia em vaig adonar que havia deixat de mamar de dia (excepte per fer la migdiada quan jo hi sóc i moments o dies puntuals com quan està malalt o es fa mal etc). També les nits han canviat. Mica en mica va passar de despertar-se moltes vegades a fer-ho només dues. I un dia va fer una nit sencera!! Ara mateix dorm tot seguit fins les 6h aproximadament que s’enganxa al pit non-stop fins l’hora de llevar-nos.

Els dies o les estones que no hi sóc, no mama i cap problema. Si l’ha de posar a dormir son pare li explica un conte, li fa carícies… i s’adorm. Ara, si hi sóc jo, no perdona la teta sota cap concepte!

Si li preguntes fins quan farà teta diu “tota la vida” però jo sé que aquesta etapa està començant a arribar a la seva fi. No dic que es deslleti en un mes, ni segurament en sis, però veig que cada vegada mama menys. El dia que s’adormi sense pit serà la prova definitiva!

I aquesta és de moment la nostra lactància. Sobretot plaent, amb algun moment de saturació per part meva, no ho negaré, però bonica i tranquil·la sobretot.

Recursos on-line de lactància

Fa temps que penso en fer algunes entrades recopilatòries d’enllaços i blogs interessants, sobretot de cuina vegana. Però començo pel primer i segurament el més útil, un recopilatori amb informació veraç, contrastada i seriosa sobre lactància.

Per desgràcia quan alletes a vegades costa trobar la informació que necessites, i les persones a les que generalment s’acudeix, no tenen respostes a moltes de les preguntes (o en tenen d’errònies, que és pitjor). La idea de fer aquesta entrada és donar una mica més de difusió a aquestes webs i, potser, aconseguir que una mare lactant o embarassada que no les coneixia les conegui.

Aquí us deixo, en primer lloc, 3 webs molt interessants i útils que he consultat mil vegades i que he recomanat unes altres mil.

E-Lactancia: era la web del Servei de Pediatria de l’Hospital Comarcal de Dènia. Per temes polítics i de retallades van acomiadar al pediatre responsable, fet que va generar una gran campanya a la xarxa, i que diria que ha estat readmés. En tot cas, la web és totalment fiable i completa. Es tracta d’una base de dades de medicaments i principis actius d’aquests medicaments, on ens diu el grau de compatibilitat amb la lactància, és a dir, quin risc hi ha pel nadó si una mare lactant pren un medicament concret. Divideix el risc en 4 nivells, nivell 0 (verd), nivell 1 (groc), nivell 2 (taronja) i nivell 3 (vermell) Els medicaments de risc 0 es poden prendre sense problemes, els de risc 1 i 2 tenen cert risc i cal valorar dosis, durada del tractament, efectes secundaris, etc i els de risc 3 és millor evitar-los. En tot cas en els que comporten un risc ens especifica el tipus de risc i en fa un breu comentari.

Imagen 5

Es poden fer les cerques pel nom del principi actiu o pel nom comercial del medicament i també es poden fer cerques d’algunes plantes (infusions etc). També es poden consultar les referències científiques que justifiquen cada risc en cada cas.

En tot cas, us heu fixat que en els prospectes de la majoria de medicaments posa una frase tipus “No se recomienda el uso de MEDICAMENTO X en caso de lactancia o embarazo. Consulte a su médico” i que, sorprenentment, a la majoria de metges aquesta frase els sembla suficient per desaconsellar-te prendre un medicament? Sé de mares lactants que han passat grips, mals de queixals, “reglazos” etc a pèl perquè no els deixaven prendre ni un paracetamol o ibuprofeno (Risc zero els dos). En fi, guardeu-vos l’enllaç i recomaneu-lo als vostres metges 🙂

Imagen 6

Alba Lactància: és una associació d’assessorament i suport a la lactància materna, formada per assessores voluntàries. Té una web molt completa amb diversa informació sobre jornades, notícies, cursos etc però per mi, el millor de tot és un apartat que es diu “Lactancia” que està composat per uns textos breus i entenedors que podríem considerar l’ABC de la lactància, o el que tota mare o pare han de saber de la lactància abans de parir. Parla de l’establiment de la lactància, dels possibles problemes, de les crisis de creixement, de la (re)incorporació de la mare al treball remunerat…

Imagen 4

A part, a la web d’Alba Lactància hi ha un fòrum on plantejar dubtes o comentar temes de lactància.

Som la llet: És el blog de l’Alba Padró, assessora de lactància d’Alba Lactància i IBCLC. De forma amena i amb un cert sentit de l’humor l’Alba va escrivint articles sobre lactància. Tant sobre problemes, situacions habituals, preocupacions de les mares lactants, informació pràctica, curiositats, recull de bajanades dites per metges etc. Si algun dia teniu algun dubte o curiositat sobre la lactància, consulteu aquest blog perquè és molt probable que hi trobeu la resposta 🙂

Imagen 7

A part d’aquests tres, que són els meus preferits 🙂 us deixo uns quants enllaços més, que he recollit amb l’ajuda d’algunes amigues:

Comitè de Lactància Materna de l’Associació Espanyola de Pediatria. Interessant mirar les “Preguntes freqüents”, els Documents… i sobretot per plantar-li als morros si teniu un/a pediatra de les que diu barbaritats sobre la lactància 😉

-Els grups de suport a la lactància estan agrupats en una associació d’àmbit estatal (FEDALMA) i una de principatina (FEDECATA). Les seves webs són últils per consultar grups de suport a cada localitat, cursos, activitats…

-El blog “Consulta de Lactancia Materna“, portat per una metge i IBCLC. Amb articles rigurosos i informació fiable sobre diferents situacions relacionades amb la lactància materna.

I per acabar, us convido a ampliar el llistat amb les vostres propostes 🙂

De crisis de lactància

És important, quan es vol alletar un fill o una filla, saber que existeixen el que s’anomena “crisis de lactància”. Són períodes en que canvien tant les necessitats dels nostres fills com la forma de producció dels nostres pits i de sobte els infants estan neguitosos al pit, es desenganxen, ploren, protesten… Com que a més a més aquestes crisis es donen a l’inici de la lactància (als 10 dies, al mes i mig i als 3 mesos, aproximadament) acostumen a provocar molt neguit a les mares. Us deixo aquest enllaç de la web d’Alba Lactància on ho explica molt bé.

En aquesta entrada, però, no volia parlar de les crisis de lactància “dels infants” sinó de les crisis de lactància “de les mares”. En general tenim pocs referents propers pel que fa a l’alletament. Quantes mares nostres ens han alletat més enllà del mes? quants germans petits o cosinets hem vist alletar? Jo dubto que mamés més de dos mesos, i recordo perfectament donar biberons als meus cosins petits o altres nens del meu entorn però no recordo a ningú de la meva família donant el pit. I sí, tinc amigues que alleten o han alletat, però no hi convius i per tant només les veus de tant en tant i hi ha molts aspectes de la lactància que et passen per alt.

Per això, davant de cada canvi o de cada novetat, sovint ens sentim perdudes. I encara més si ens toca un pediatra que ens diu que a partir dels 6 mesos la llet del pit no alimenta o que a la mínim suposat estancament de pes de la nostra criatura ens recomana donar-li biberons. Per no parlar dels comentaris de les àvies, tietes, mares, sogres o veïnes que diuen que aquest nen està tot el dia enganxat a la teta, que li donis bibes que així podràs descansar o que ja té 4 mesos i hauria de menjar farinetes. Bé, o el típic “encara fa teta????” dit amb ulls com a plats i cara de susto quan el teu bebé ja no és tant bebé i ve caminant cap a tu, et diu “vull teta”, t’aixeca la samarreta i es posa a mamar 🙂

I aquí és quan entren en joc les crisis de les mares. Moments que ens sentim insegures, agobiades i sobretot soles. No sabem cap on tirar, no sabem si volem deixar la lactància materna, reduir preses o respirar fons i esperar que passi. I moltes vegades no sabem a qui acudir, a qui preguntar, i ens trobem soles en mig de tots aquests dubtes, inseguretats i pressions externes (que mai són “a favor” de la lactància materna!)

Fent el vermut al Poble Nou… suc, coca-cola, braves i teta!

Fa una setmana més o menys vaig tenir la meva crisi particular. El meu fill està a punt de fer 2 anys, quan està amb mi (perquè si treballo hi ha dies que ens veiem poquet) pot fer 6 preses o més al dia, mama abans d’anar a dormir, durant la nit i al matí. Últimament em vaig començar a sentir molt agobiada per aquesta intensa demanda del meu fill, tant per la freqüència com per les “formes”: exigeix, crida “teta!”, m’aixeca la roba, i sobretot s’enfada molt quan li dius que no, que d’aquí a una estona. I em vaig trobar perduda, no sabia què fer, em sentia culpable, cansada… Vaig intentar treure les preses del dia, li vaig explicar al meu fill i ho va portar més o menys bé durant un parell de dies, però jo no tant. Però per sort vaig poder parlar (escriure’m) amb altres mares que també alleten o han alletat i em van explicar les seves experiències i les seves “crisis” i també em van recomanar llegir aquest article de l’Alba Padró amb el que em vaig sentir plena i totalment identificada. En aquest article (que us recomano llegir si alleteu!) explica que cap als 2 anys hi ha una “crisi” com la que jo explico, que va relacionada amb el desenvolupament de l’infant i les seves noves necessitats.

Tot plegat, la conversa amb les altres mares, el sentir suport i comprensió (gràcies guapes!), el llegir l’article de l’Alba i veure’m tant identificada… va fer que tornés a confiar en mi i en el meu instint i em sentís segura amb les decisions que volia prendre. En el meu cas, la decisió va ser seguir amb la lactància com fins ara, sense reduir cap presa (també he de dir que els dies de tanta demanda han passat i tot s’ha tranquil.litzat bastant) i deixar que sigui ell qui mica en mica les vagi reduint (de fet sense fer absoultament res ja està fent pràcticament les nits senceres!), però crec que qualsevol altre camí hagués sigut vàlid sempre que partís del respecte cap a l’infant i cap a nosaltres mateixes.