De postparts

(entrada traducida al castellano al final)

 

No sé què fa que tinguis un postpart millor o pitjor. El postpart acostuma a ser una època sovint complicada, d’introspecció, d’adaptació…

El meu primer postpart va ser dur, i quan parto de postpart no em refereixo als 40 dies de la quarentena, em refereixo als MESOS que passen després de parir.

Aquest postpart està sent molt tranquil, feliç, i no té res a veure amb l’altre. Sovint hi dóno voltes, com fa la Cris Moe en tantes entrades que ha escrit sobre el tema (aquí, aquí, aquí…)

foto 2

Un postpart feliç, tot i que m’ha tocat currar des d’un principi (per sort des de casa)

I penso que hi ha uns quants factors que hi poden tenir a veure:

-És un segon fill. No, els segons no es crien sols, ni els tercers, ni els quarts ni cap fill que puguis tenir. Però l’experiència a vegades ajuda. Vas més segura per la vida i t’ho prens tot amb més tranquil.litat.

-Un part empoderador. Vaig parir a casa i va ser una experiència molt brutal. Em vaig treure l’espina de l’anterior part que em va deixar molt tocada i en el que vaig ser víctima de violència obstètrica. Ho havia llegit a algunes mares i realment parir (en el primer part no vaig tenir mai la sensació que jo havia parit sinó que “m’havien fet parir”) et dóna força i confiança en tu mateixa.

-Un post part inmmediat a casa. Sense infermeres que entren a les 12h de la nit per donar-te un got de llet amb galetes i a les 6h per prendre’t la temperatura. Sense haver d’estar en alerta permanent per si es volien edur el teu fill per fer-li no sé quines proves, sense haver de lluitar contra protocols hospitalaris sense fonament. I al teu llit, de casa teva, amb la teva dutxa, el teu menjar, la teva família… 72 hores sense visites i després visites escalonades i no masses.

-Suport. Del més material i tangible (en el meu cas una parella que no treballa i que està a casa i fa que jo no m’hagi de preocupar de compres, neteja, rentadores, cuina…) i de l’emocional. En el primer postpart em vaig sentir molt sola. En aquest estic físicament acompanyada moltes hores del dia (per la meva parella, pel meu fill gran, per altres mares i pares de l’escola, per amigues) i emocionalment.

Segurament hi ha més coses que afecten. I no crec que això de la maternitat sigui una ciència exacta. El que em va bé a mi, potser no et va bé a tu, les necessitats que jo tinc no són les mateixes que les teves.

Si vols explicar alguna cosa sobre el(s) teu(s) postpart(s) o creus que m’oblido algun factor important, tens els comentaris a la teva disposició.

 

—————-

No se qué hace que tengas un posparto mejor o peor. El posparto acostumbra a ser una época complicada, de introspección, de adaptación…

Mi primer posparto fue duro, y cuando hablo de posparto no me refiero a los 40 días de la cuarentena, me refiero a los MESES que pasan después de parir.

Este posparto está siendo muy tranquilo, feliz, y no tiene nada que ver con el otro. A menudo le doy vueltas al tema, como hace Cris Moe en tantas entradas que ha escrito sobre esto (aquí,aquí, aquí…)

foto 4

mi cara de postparto reciente: bebé de días pegado a mi, todavía físicamente cansada por el parto y un poco paliducha 🙂

Y pienso que hay unos cuantos factores que pueden influenciar:

-Es un segundo hijo. No, los segundos no se crían solos, ni los terceros ni los cuartos ni ningún hijo que puedas tener. Pero la experiencia a veces ayuda. Vas más segura por la vida y te lo tomas todo con más tranquilidad.

-Un parto empoderador. Parí en casa y fué una experiencia brutal. Me quité la espinilla del anterior parto que me dejó muy tocada y en el que fuí víctima de violéncia obstétrica. Lo había leído a algunas madres y realmente parir (en el primer parto no tube nunca la sensación de que yo había parido sino que me “habían hech parir”) te da fuerzas y confianza en tu misma.

-Un posparto immediato en casa. Sin enfermeras que entran a las 12h de la noche para darte un vaso de leche con galletas y a las 6h a tomarte la temperatura. Sin tener que estar en alerta permanente por si se quieren llevar a tu hijo para hacerle no sé cuantas pruebas, sin tener que luchar contra protocolos hospitalarios absurdos. Y en tu cama, de tu casa, con tu ducha, en tu comedor, con tu familia… 72 horas sin visitas y luego visitas escalonadas y no muchas.

-Apoyo. Del más material y tangible (en mi caso una pareja que no trabaja y que está en casa y hace que yo no haya tenido que preocuparme de compras, limpieza, lavadoras, cocina…) y del emocional. En el primer posparto me sentí muy sola. En este estoy físicamente acompañada muchas horas al día (por mi pareja, mi hijo mayor, por otras madres y padres del cole, por amigas) y emocionalmente.

Seguramente hay más coasa que afectan. Y no creo que esto de la maternidad sea una ciencia exacta. Lo qie me va bién a mi, quizás a ti no, las necesidades que yo tengo no son las mismas que las tuyas.

Si quieres explicar alguna cosa sobre tu(s) posparto(s) o crees que me olvido algun factor importante tienes los comentarios a tu disposición.

Anuncis

Organització dels àpats /Organización de las comidas

—-como la entrada es muy larga  primero está en catalán y luego en castellano——

Crec que és un clàssic a les famílies el “què fem avui per sopar?”. Ja visquem sols, en parella o en tribu, cada àpat planteja el dubte de… i avui què fem? A tot això li sumem que sovint tenim horaris laborals que ens obliguen a estar força hores fora de casa, i a les tardes jo prefereixo estar pel carrer amb el Bernat, i no a casa cuinant!

Si a sobre som vegetarians, o volem reduir el consum de proteïna animal i fugir del clàssic bistec/peix a la planxa de segon, pot ser que a vegades encara ens trobem més en blanc.

A mi també em passa, això ho dic d’entrada. Però com que em trobo sovint parlant d’això a persones que ens ho pregunten, aquí van uns quants punts sobre com organitzem els àpats a casa nostra.

No és cap menú, cap dieta ni cap fórmula magistral. És el que nosaltres fem, en una casa on hi viuen 2 adults i un nen, segons les nostres preferències, disponibilitats de temps per cuinar etc.

1.-Intentem deixar fet el dinar (o gran part del dinar) el dia abans. Això em serveix per: a) jo que dino de tupper a la feina, ja el tinc fet quan em llevo; i b) el pare de la criatura té el matí per fer altres coses, i sobretot, quan el Bernat surt del cole mort de gana té el dinar gairebé llest.

2.-Hem establert una mena de menú poc detallat pels dinars.

Evidentment no és rígid però ens serveix per veure que mengem una mica de tot i per no haver de pensar massa

 

Dilluns pasta, que sol ser amb bolonyesa de soja o seitán i verdures

Dimarts llegum (estofat amb verdures o en amanida a l’estiu)

Dimecres arròs, lassagna, quinoa… algún cereal amb verdures saltejades, o tofu… O a vegades verdura bullida amb patata i hamburguesa vegetal. Potser és el dia més variable, en funció del que tinguem a la nevera.

Dijous llegum (un de diferent)

Divendres solen caure fideus saltejats amb verdura i tofu, que al Bernat li encanten 🙂

Tot plegat va sempre acompanyat d’amanida (tomàquet, cogombre, pastanaga, blat de moro…)

3.-No acostumem a prendre postres mai. A vegades el Bernat es pren un iogur de soja (això no ho fem per cap motiu, simplement és així).

4.-La fruita la prenem durant el dia. Ja sigui a l’esmorzar, a mig matí, per berenar… Casi sempre que anem al parc duem un tupper amb fruita (segons quina sigui, pelada i tallada) i ens l’anem menjant (i molts altres infants del parc ens en demanen! a vegades ens pensem que els nens no mengen fruita, i només cal oferir-los-la)

5.- Fruits secs: també n’anem picant durant el dia. Normalment en l’esmorzar i el berenar. També posem llavors en alguns plats.

6.-Sopars: concretament el Bernat no sopa massa perquè berena molt. Solem fer alguna proteïna vegetal tipus salsitxes, hamburgesa, tofu… a la planxa acompanyat d’amanida, verdures saltejades i també pa.

7.-Sovint cuinem de més i congelem: salsa bolonyesa, llegums estofats, lassanya o canelons (o a vegades només congelem el farcit), hamburgeses… Costa gairebé el mateix fer cigrons estofats per un dia que per 3. Doncs et menges una part i congeles la resta ija tens dos dinars més solucionats

8.-Intentem no tenir a casa cap aliment que s’hagi de racionar. Si alguna cosa és millor menjar-la només ocasionalment, és millor no tenir-la (estic parlant de galetes, brioxeria, patates fregides etc). Així pots preguntar al teu fill quan té gana: què vols? sabent que no li hauràs de dir que no a res que et demani. Nota: dic intentem, perquè per exemple galetes sí que en tenim.

9.-A nosaltres ens va anar molt bé consultar una dietista-nutricionista. Vam explicar-li tot el que menjava el nostre fill i el que es menjava a casa i ens va estar aconsellant, suggerint alguns canvis etc, tot i que haig de dir que en general ens va dir que ja ho fèiem prou bé 🙂

10.-I per suposat, bàsic, menjar tots el mateix. No té sentit intentar que el nostre fill mengi sa quan nosaltres no ho fem. Evidentment cadascú té els seus gustos. A mi m’encanten els purés de verdures i el meu fill no els vol tastar. D’acord. Doncs en faig, el poso a taula, pregunto qui en vol, i serveixo a quin en demani. Però no aconseguirem res si fem menjar als nostres fills una cosa i mentre nosaltres ens mengem un entrepà o no tastem la verdura o la fruita.

11.-Recomano moltíssim aquest llibre de’n Basulto. També per la gent que no tingui fills. Crec que els consells que es donen són adequats per tothom.

 

 

 

——

Creo que es un clásico de las familias lo de “¿qué hacemos hoy para cenar?”. Vivamos solos, en pareja o en tribu, en cada comida planea la duda de …¿y hoy qué hacemos? A todo esto le sumamos que muchas veces tenemos horarios laborables que nos obligan a estar muchas horas fuera de casa y por las tardes yo prefiero estar por la calle con Bernat, no en casa cocinando!

Si encima somos vegetarianos o queremos reducir el consumo de proteïna animal y huri del classico bistec/pez a la plancha de segundo, puede que a veces todavía estemos más en blanco.

A mi también me pasa, esto lo digo de entrada. Pero como muchas veces hablo de esto con personas que nos lo preguntan, aquí van unos cuantos puntos sobre como organizamos las comidas en nuestra casa.

No es ningún menú, ni dieta ni fórmula magistral. Es lo que nosotros hacemos, en una casa donde viven 2 adultos y un niño, según nuestras preferencias, disponibilidades de tiempo etc.

1-Intentamos dejar la comida hecha (en gran parte) el día antes. Esto nos sirve para: a) yo como un tupper en el curro, así que ya lo tengo hecho cuando me levanto; y b) el padre de la criatura tiene la mañana para hacer otras cosas, y sobretodo, cuando Bernat sale del cole muerto de hambre tiene la comida casi lista.

2.-Hemos establecido una especie de menú poco detallado para las comidas (las del mediodía). No definimos el plato sinó el ingrediente principal.

Evidentemente no es rígido pero sirve para ver que comemos un poco “de todo” y para no tener que pensar mucho cuando vas a preparar la comida del día siguiente.

 

Lunes pasta, que suele ser con boloñesa de soja o seitán y verduras.

Martes legumbre (estofado con verduras o en ensalada en verano).

Miércoles algún otro cereal (arroz, quinoa…) con verduras, o a veces lasaña… A veces verdura con patata y hamburguesa vegetal. Quizás es el día más variable, en función de lo que tengamos en la nevera.

Jueves legumbre (uno diferente que el del martes)

Viernes suelen caer fideos salteados con tofu y verdura, que a Bernat le gustan mucho 🙂

Y siempre acompañado de ensalada (tomate, lechuga, pepino, zanahoria, maíz…)

 

3.-No solemos tomar postre nunca. A veces Bernat se come un iogur de soja.

4.-La fruta la vamos comiendo durante el día, ya sea en el desayuno, a media mañana, en la merienda… Casi siempre que vamos al parque llevamos un tuper con fruta (según cual sea, pelada y cortada) i nos la vamos comiendo (y muchos otros niñ@s del parque nos piden! a veces nos pensamos que los niños no comen fruta y solo hay que ofrecersela)

5.-Frutos secos: también los vamos comiendo durante el día (normalmente en el desayuno y la merienda) y los incorporamos en según que platos.

6.-Cenas: concretamente Bernat no cena mucho porque merienda bastante. Solemos hacer alguna proteína vegetal tipo salchicas, hamburguesa, tofu… a la plancha con ensalada, verduras salteadas, pan… Algo fácil (también sopa, purés de verdura, hummus…)

7.-Casi siempre cocinamos de más y congelamos: salsa boloñesa, legumbres estofados, lasaña, canelones (a veces solo el relleno), hamburguesas… Cuesta casi lo mismo hacer garbanzos estofados para un día que para 3. Te comes una parte y congelas el resto y ya tienes dos comidas más solucionadas.

8.-Intentamos no tener en casa ningún alimento que se tenga que racionar. Si algo es mejor comerlo solo muy ocasionalmente es mejor no tenerlo (estoy hablando de galletas, bollería, patatas fritas etc). Así puedes preguntar a tu hijo cuando tiene hambre: ¿qué quieres? y sabes que no tendrás que decirle que no a lo que te pida.

 

 

9.- A nosotros nos fue muy bien consultar una dietista-nutricionista. Le explicamos todo lo que comía nuestro hijo y lo que comímos en casa y nos aconsejó, sugerió algunos cambios etc, aunque tengo que decir que en general nos dijo que ya lo hacíamos bastante bien 🙂

10.- Y por supiesto, básico, comer todos lo mismo. No tiene sentido intentar que nuestro hijo coma sano cuando nosotros no lo hacemos. Evidentemente cada uno tiene sus preferencias. A mi me encantan los purés de verduras y mi hijo no los quiere ni probar. De acuerdo. Pues hago puré, lo pongo en la mesa, pregunto quién quiere y sirvo a quien pida. Pero no conseguiremos nada si obligamos a nuestros hijos a comer una cosa mientras nosotros nos comemos un bocadillo o ni probamos la fruta y la verdura.

11.-Recomiendo muchísimo este libro de Basulto. También para la gente que no tenga hijos. Creo que los consejos que se dan son adecuados para todos.

49 mesos de feliç lactància / 49 meses de feliz lactancia

(en castellano al final)

 

Sona a tòpic, però així ha estat.

49 mesos de feliç lactància, de “teta” com en diem a casa.

49 mesos que van començar i han evolucionat sense cap mastitis, ni clivelles, ni infeccions…

49 mesos amb algun que altra moment de desesperació per part meva, d’esgotament per les nits de teta que semblava que mai s’acabarien.

I de sobte un dia va deixar de demanar pit a tota hora i en molts moments preferia jugar, observar, córrer… I un altre dia, poc a poc, va començar a dormir les nits senceres. I també es van anar acabant les preses de durant el dia, i ja només en fèiem al matí i al vespre. Al final, la teta del matí es va acabar. Preferia llevar-se corrent a esmorzar, o jugar una estona al llit, o…

I un dia,  el passat 1 d’agost, em vaig adonar que feia potser 4 o 5 dies que ja no demanava la teta per dormir. I sí, aquest va ser el final de la nostra lactància, 4 anys i 1 mes després de començar.

L’altre dia en vam parlar i li vaig explicar que les meves tetes segurament ja havien deixat de fabricar llet perquè si estava molts dies sense fer teta passava això. Li va fer molta pena, molta. Li vaig explicar que igualment, encara que no surti llet, si algun dia volia “fer teta” ho podia fer. I que sempre que volgués faríem petons i abraçades. Algun dia que jugant s’ha posat el mugró a la boca, m’ha fet l’efecte que ja no sap què ha de fer.

I el que he notat és que ens fem molts més petons, mimos, carícies i abraçades quan estem al llit, imagino que substituint el contacte que et proporciona el donar el pit.

No cal que us digui que si ja flipo amb lo gran que està, en com de ràpid creix, ara que s’ha deslletat ja el veig taaaaaant gran… 🙂

 

—————en castellano—————————–

 

Suena muy tópico pero así ha sido.

49 meses de feliz lactancia, de “teta” como decimos en casa.

49 meses que empezaron i han evolucionado sin mastitis, grietas, infecciones…

49 meses con algún que otro momento de desesperación por mi parte, de agotamiento por las noches de teta que parecía que no acabarían nunca.

Y de repente un día dejó de pedir teta a todas horas y en muchos momentos prefería jugar, observar, correr… Y otro día, poco a poco, empezó a dormir las noches enteras. Y también se fueron acabando las tomas durante el día, y ya sólo hacía teta por la mañana y antes de ir a dormir. Al final, la teta de la mañana se acabó. Prefería levantar-se a desayunar o jugar un ratito en la cama o…

Y un día, el pasado 1 de agosto, me dí cuenta que hacía quizás 4 o 5 días que ya no pedía teta para dormir. Y sí, este fue el final de nuestra lactancia, 4 años y un mes justo después de empezar.

 

Hace unos días hablamos los dos de esto y le expliqué que seguramente mis tetas habían dejado de fabricar leche porque si estaba muchos días sin tomar teta pasaba esto. Le dió mucha pena, mucha. Le expliqué que, aunque no saliera leche, si querçia “hacer teta” algún día, podía hacerlo. Y que siempre que quisiera nos daríamos besos y abrazos. Algún día que, medio en broma, se ha puesto el pezón en la boca, me da la sensación que ya no sabe qué tiene que hacer.

Y lo que he notado es que nos hacemos muchos más besos, mimitos, caricias y abrazos cuando estamos en la cama, imagino que para substituir de alguna forma el contacto que proporciona el dar/tomar el pecho.

Si ya de normal flipo con lo grande que está y lo rápido que crece, ahora que se ha destetado lo veo taaaaaaan mayor… 🙂

Partkami #vullpariracasa

La Cris és una d’aquelles dones que t’ajuden a sentir que tens tribu. Tot i que tenim poc contacte saps que hi són i saps que hi comparteixes molt.
Ara la Cris està embarassada per tercera vegada. I després de donar-hi voltes, de fet crec que hi dóna voltes des que va parir el seu primer fill en un part hospitalari gens respectat, ha decidit que aquest tercer part el vol tenir a casa.

Però parir a casa costa diners, uns 2.000 euros aproximadament, i no està cobert per la Seguretat Social (com sí que ho està en altres països).

La Cris és tossuda i enlloc de fer-se enrere ha decidit tirar endavant una iniciativa que ha anomenat Partkami per recollir diners per poder finançar el seu part i poder rebre el seu fill de la millor manera possible.

Si voleu col.laborar, ha establert un seguit d’aportacions amb recompenses (com si fos un Verkami) i també realitza subhastes i sortejos de diferents productes. I per suposat, si l’ajudeu a difondre el projecte us ho agraïrà.

Si voleu més informació:

explicació del projecte

recompenses i aportacions

facebook del projecte

subhastes

sortejos

La maternitat és brutal i feliç…i a vegades dura.

La maternitat és intensa i brutal, però no és de color rosa xiclet.
La maternitat és feliç i bonica però no és un coixí de núvols.

El vendre una idea edulcorada de la maternitat ens fa caure en dues coses: o l’estivillització de la criança (ja sabeu, desaferrament, infants dormint sols, plorant sols, i obligats a ser “independents” amb 8 mesos) o culpabilitat quan les coses no són com ens esperàvem, quan ens sentim soles i, a estones, la maternitat ens sobrepassa.

Ni la nostra vida serà “com abans” un cop siguem mares, ni la culpa serveix per res.

No sé per què costa trobar el terme mig entre la imatge bucòlica de la família feliç, guapa, perfecte, ben vestida, i somrient i el “uff, no saps on t’has posat, i les ganes que tinc que comenci el cole per enviar-hi el meu fill i estar tranquil unes hores al dia”.

Com deia a l’inici, la maternitat és brutal, intensa i feliç, però la maternitat també és duresa, soledat, esgotament… no per culpa de la maternitat, no a conseqüència de ser mare, sinó de ser mare en una societat capitalista i patriarcal.

I el saber ens farà lliures, que diuen,  i el pitjor és l’aterratge quan caus dels núvols a la realitat.
Millor tocar de peus a terra amb tota la duresa i la bellesa.

I tot i això, encara que potser no ho sembli pel que acabo d’escriure, ser mare és l’experiència més bèstia i alhora més bonica de la meva vida, no només pel fet d’haver gestat, parit i ara estar criant al meu fill sinó per la revolució que ha suposat això a la meva vida, a tots els nivells, des de la consciència sobre el meu cos fins a la meva postura política i vital en molts temes,  les noves relacions personals i amistats que he establert, el canvi de prioritats…

La gran sorpresa

Ahir el Bernat va entrar a l’habitació (on tenim el llit extragran on dormim tots junts) i li va canviar la cara. Se li van il.luminar els ulls i va exclamar: uaaaaalaaaa!!!
Un amic seu que estava allà amb ell li va preguntar què passava.
I ell li va explicar: “han canviat els llençols, mira, ara són vermells!”

Doncs sí, això és tot el que el Bernat necessitava per sorprendre’s i emocionar-se. Son pare havia canviat la funda del nòrdic i enlloc d’haver-hi una de blava i verda n’hi havia una de vermella amb rodones blanques.

A la nit, quan el vaig acompanyar a dormir, va descobrir que els llençols de sota (del llit de matrimoni i el llit de 90 que tenim posat junts) també s’havien canviat. Ell deia que el llit havia canviat de color… i també els coixins!!

Em va sorprendre i a la vegada em va fer pensar. Què senzill és emocionar un infant. O de fet, què complicat que és, a vegades, emocionar un adult.

Pobreeeeet… (sobre fills vegetarians)

Aquesta és la resposta que rebem quan expliquem que el nostre fill és vegetarià.
“Pobreeeeeet…” així arrossegant la “e” i fent cara de pena.
Aquest bloc és bastant familiar i moltes de les lectores coneixeu el meu fill, així que estareu d’acord amb mi que molta pena o cara de desnodrit i infeliç no fa, sincerament 🙂
Jo a part el trobo el nen més guapo, simpàtic i espavilat del món, però potser això ja és passar-se.
Volia explicar una mica com fem les coses a casa respecte al menjar perquè recordo que quan el Bernat va començar a menjar em va envair certa inseguretat per anar, una vegada més, “contracorrent”, i afegir a la “lluita” per fer una introducció de l’alimentació complementària racional i respectuosa (és a dir, en el nostre cas, en contra l’opinió de la infermera i la pediatra del CAP) el tema de no menjar carn.

Bé, explico: nosaltres ara mateix som vegetarians. No mengem carn ni peix (ni embotit, tonyina, paté…) però sí formatge i ous. Quan el Bernat va néixer, però, a casa portàvem una alimentació vegana (ni carn, ni peix, ni cap derivat com làctics, mel, ous…).

I el nostre plantejament va ser, imagino, que el mateix que a la majoria de famílies: el nostre fill menjarà el mateix que nosaltres, intentant, per suposat, per la seva i la nostra salut, portar una alimentació el més sana i equilibrada possible.

Felipe y Miguelito cadáver de pollo 2

Així que quan el Bernat va començar a menjar (o més ben dit llepar i potinejar) alguna cosa més que teta vam fer una introducció de l’alimentació complementària gradual, tenint en compte possibles al·lèrgies i de mica en mica, però no vam introduir pollastre, ni peix; i en canvi vam informar-nos de a partir de quan li podríem donar tofu o si hi havia motius per introduir tant tard els llegums (en moltes pautes es donen a partir de l’any però són una font important de proteïnes) o si l’únic motiu per donar fruits secs tant tard és un possible ennuegament (perquè llavors, si els tritures i els barreges amb altres aliments, desapareix el risc, no?).
Bé, amb tota la informació que vam reunir parlant amb altres mares, professionals, llegint algun llibre i bones dosis de sentit comú ens vam fer la nostra pròpia pauta, ja que per desgràcia des d’on en teoria ens havien de guiar (el CAP) no sabien més que donar-nos la fotocòpia standard que deu fer 10 anys que reparteixen a totes les famílies (i que posats a dir, està feta sense cap mena de sentit, no respecta recomanacions de la OMS ni de la AEP i etc i etc). En aquesta entrada vaig explicar amb més detall tot el procés.

De fet el que us volia explicar realment és com ho fem ara respecte a la dieta del nostre fill. Ja ho dic d’entrada, per estalviar-me un comentari al respecte: nosaltres triem pel nostre fill respecte la seva alimentació (en el nostre cas escollint la dieta vegetariana) tal i com totes les famílies trien pels seus fills i filles. Si en una casa es menja carn, és una decisió que prenen els pares. Si no se’n menja, també. Si en una casa es menja molt peix, és una decisió que prenen els pares, o si es menja ecològic, o si no es compren mai embotits o si la fruita no la veuen ni en pintura. Tot són decisions que prenen els pares (i les mares!) i sinó comproveu com en cap casa hi ha el mateix contingut a la nevera.

Així que nosaltres som vegetarians, i així li hem explicat sempre al nostre fill, i nosaltres mai comprem res de menjar (en cru o elaborat) que no sigui vegetarià. Quan el nostre fill està en cases d’amics, d’avis, berenars etc on hi ha una varietat de menjar per escollir, mai li diem què pot i què no pot menjar. Així que el meu fill ha menjat olives farcides d’anxova, pernil dolç, pernil salat i segurament altres aliments d’origen animal.

Amb el temps s’ha anat fent gran i cada vegada entén més coses. Per exemple per ell ja té sentit la paraula “vegetarià” i sap que hi ha gent que és vegetariana i gent que no (i sap què vol dir ser-ho). Fins i tot es posa a ell mateix l’etiqueta: “jo sóc vegetarià”, cosa que nosaltres mai hem dit, a vegades li expliquem que nosaltres som vegetarians (son pare i jo) però no li diem que ell és vegetarià.
I des de fa un temps també comença a preguntar si un aliment és vegetarià o no. I ell pel seu compte ha decidit que les coses que són “de vaca” (formatge, nata, llet…) no les vol menjar. Bé, s’ha de dir que quan parlem de gelat ja li pots explicar que són de vaca o el que sigui, que li és igual, 🙂  però no per exemple amb els pastissos de nata, formatges, cremes…

I de moment anem fent. El Bernat dina a casa cada dia cosa que ens ho facilita. No sabem si algun dia demanarà quedar-se a dinar a l’escola (on per cert hi ha un menú vegetarià però poc equilibrat i gens atractiu pels nens i nenes, segons la meva opinió) i si voldrà menjar el menú “diferent” o el mateix que els altres nens i nenes. Tot plegat és un altre dels aprenentatges que ens porta la maternitat/paternitat.

I per acabar, responent una mica al “Pobreeeet…” que sovint sentim: el meu fill menja moltes coses, aliments que li agraden més i altres que menys, és un fan dels macarrons amb bolonyesa (de seità o soja texturitzada), li agraden les llegums estofades o la mongeta tendra, però no les mandarines, el torna boig el cogombre i a vegades li agrada l’hummus i a vegades no.  Menja croquetes, pizza, verdura, amanides, entrepans, fruita, iogurs, patés i embotit (vegetal). Menja xocolata, gelats, galetes, pastissos (segurament més dels que ens agradaria a nosaltres)… En fi, que ser vegetarià no vol dir alimentar-se de verdures al vapor.