El naixement del Magí

(de momento no voy a colgar esta entrada en castellano porque no doy más de si. Espero que con un traductor online se pueda leer más o menso bien si a alguien le interesa)

Acaba de fer 7 mesos del naixement del Magí. Aquesta crònica del part la vaig escriure quan just havia fet un mes, però he trigat 6 mesos en passar-la a l’ordinador i editar l’entrada pel blog 🙂

El part del Magí va ser brutal. Després del part robat del Bernat, després del maltracte patit a l’hospital de St Pau, després d’un post part (immediat i també tots els primers mesos) força dolent, el part del Magí em va empoderar, em va fer creure en mi, en el meu cos, en la meva capacitat de parir. En aquest sentit va ser un part “sanador” com s’acostuma a dir dels segons o tercers parts que curen ferides de parts anteriors.

Però també va ser un part dur. La meva part més racional del cervell no va desconnectar ni un moment (o no prou, perquè ara al passar la crònica en net me n’adono que tinc certes llacunes d’aquell dia) i no va parar de pensar, donar voltes, comparar aquest part amb l’anterior, pensar en expectatives… En aquest sentit el dolor va ser força insuportable i en certs moments la desesperació es va apoderar de mi. La meva ment, entre contracció i contracció, va decidir que els 2 parts eren molt semblants (que al final no ho van ser, a part de les maleïdes contraccions de ronyons!) i crec que això em va fer desanimar molt. Fins i tot li vaig arribar a dir al Rafa “jo no serveixo per parir a casa”. Amb les ganes que tenia de donar-li una bona rebuda al Magí, amb la por que em feia parir en un hospital, amb la mala experiència que vaig tenir amb el Bernat… i en diverses ocasions vaig estar a punt de dir que volia anar a St Pau!

Potser algunes de les persones que em llegiu no ho enteneu. Penseu que ja són ganes de patir i de passar-ho malament. Però ja us dic que tot el dolor de les aproximadament 12 hores de contraccions valen la pena només per sentir com neix el teu fill, poder-lo agafar, posar-te’l a la falda i pensar “he pogut, l’he parit”.

DSCN0130

Aquí sembla que estigui de relax a la piscineta però estava bastant apurada 🙂 Agafant forces entra contraccions.

I be, aquí us deixo el relat:

El dimarts 22 de setembre va morir la meva àvia després d’unes cinc llargues setmanes a l’hospital, moltes d’elles ingressada a la UCI.

El 23 va ser dia de tanatori, molta gent, coses a fer i poc deixar-se sentir, i jo, amb la meva panxota de 40+2 setmanes passejant per allà.

Vaig haver de sentir com 15 vegades, com a mínim, que encara em quedava molt, que tenia la panxa alta i que no feia cara de posar-me de part.

Al vespre arribo a casa cansada, amb mal de cap i una mica en xoc, sense deixar-me sentir encara aquella pèdua.

Els enterraments, que odio, en el fons serveixen per això: per plorar, per assumir coses i per tancar cicles. Penso que l’endemà al matí a l’enterrament ja ploraré i assumiré la mort de la meva àvia.

Estic dormint i de sobte em desperto amb mal als ronyons. Podria ser una contracció. El dia abans m’havia cansat bastant així que penso que la contracció és conseqüència d’això, i em torno a adormir. Al cap d’un temps, no sé quan, una altra. I m’adormo.

I una altra…

Al final baixo una app al mòbil i les començo a registrar.

Entre contracció i contracció, que són suaus i de ronyons, m’adormo.

Cap a les 7h o així es desperta el meu company i li explico la situació. Jo estic convençuda que no estic de part i que això es pararà. Tot i això escric un whatsapp a les llevadores per explicar-los-ho.

Les contraccions augmenten una mica d’intensitat. Ara quan venen haig de respirar i concentrar-me una mica. Ens llevem tots i esmorzem.

Li expliquem al meu fill (5 anys) que potser avui naixerà el seu germà Magí i que jo necessito una mica de calma. Es posa a veure una peli a l’ordinador però quan una mica més tard una mare de l’escola i amiga ens envia un missatge per si volem que s’endugui el Bernat a passar el dia amb ella i els seus fills, el Bernat diu que sí, que vol marxar.

Ens quedem el Rafa i jo sols. Les contraccions són més fortes i informem a les llevadores que ens diuen que venen. Quan arriben jo estic a l’habitació sobre la pilota. Sembla que si moc la cadera durant cada contracció són més suportables.

Elles marxen a prendre un cafè. Jo em torno a tancar a l’habitació. Vull estar sola. I tinc la ment a tope, res de planeta part ni “colocón” d’hormones com en el part del Bernat. Neocortex activat a tope 😦

No sé quanta estona més tard tornen les llevadores. Van escoltant els batecs del Magí, que està sempre perfecte.

En algun moment em pregunten (o ho demano jo?) si vull la piscina i dic que sí. Quan ja està preparada hi entro. Les últimes contraccions ja són bastant fortes i els ronyons em fan molt mal. Se m’està fent dur.

Entro a la piscina i sento un alleujament instantani. Quin gust! Al cap de poc tornen les contraccions fortes, i jo ja no sé com posar-me. M’hi estic una estona i després surto. Torno a l’habitació, provo postures, em penjo del coll del Rafa quan tinc una contracció… I al cap d’una estona torno a entrar a la piscina.

Entremig em fan un tacte. La Laia (la llevadora) em diu que estic de 6 cm i que ja es nota el cap. Per ella són bones notícies perquè el Magí està ja molt abaix. Per mi són dolentes. 6 cm només?? Em desanimo!

Començo a pensar que el part del Bernat i aquest s’assemblen massa, que la cosa va lenta i que no sé si podré aguantar moltes contraccions més.

Les llevadores intenten animar-me però el “no puc” s’apodera de mi.

Ja un altre cop a la piscina, al cap de poc començo a empènyer. No noto ganes d’empènyer però em sembla que si ho faig les contraccions es porten una mica millor. Els ronyons em fan molt mal i la Maria m’hi fa un massatge a cada contracció.

Entremig ploro, dic que no puc, em desespero… el Rafa em fa costat tota l’estona.

 

Comencen els pujos ja més bèsties. Tinc un mirall i hi veig la bossa (una cosa blanca que es veu a la vulva cada vegada que empenyo).

Els pujos també se’m fan eterns. No anaven tant ràpids els segons parts? Em poso de mil postures dins la banyera però tot em sembla insuportable. Em poso un dit a la vagina i toco el cap (bé, la bossa amb el cap allà dins). Però no surt!!

Al final surto i faig pujos dreta, agafada al Rafa. Segueixo dient que no puc. Al dolor de ronyons s’hi afegeix un dolor o tibantor a la vagina cada vegada que empenyo i surt una mica el cap del Magí.

Empenyo amb totes les meves forces, i crido. Em paro per agafar aire i hi torno. Les contraccions són llargues. Les llevadores m’animen. De sobte es trenca la bossa, un o dos pujos abans de sortir el cap, mullant tot el terra i a una llevadora.

En un pujo dic que no puc més i les llevadores em diuen que ara ja no podem anar a l’hospital. Efectivament, acaba de sortir el cap sencer!

Noto que tinc una cosa entre les cames. Les llevadores em diuen que pari un moment. A la següent contracció empenyo i surten les espatlles i la resta del cos. Noto perfectament una sensació lliscosa i mullada entre les cames. Això és nou per a mi doncs en el part del Bernat no vaig notar quan sortia.

M’acosten la cadira de parts i m’assec. Em donen el Magí embolicat en una tovallola i l’agafo, encara amb el cordó.

DSCN0146

Plorant de felicitat, encara amb el cordó i la placenta a dins.

No puc parar de plorar. Ni m’ho crec però tinc el Magí en braços, l’he parit i estem a casa! Puc parir!

El cordó deixa de bategar, el tallen i a la següent contracció, sense massa esforç surt la palcenta.

Passat el primer moment començo a reaccionar i me n’adono de les coses més trivials: el pes i la sang. Com pesa aquest nen!, penso. I la sang, me n’adono que tinc les cames plenes de sang, el Magí n’està ple, el terra…

Quan ja ha sortir la placenta m’estiro al sofà per revisar la vulva. L’episiotomia antiga s’ha obert i cal cosir-la. Prefereixo fer-ho ja, i el Rafa agafa el Magí per fer pell amb pell. Marxen a l’habitació amb la Maria (l’altra llevadora) i el pesen, medeixen, revisen…

Jo em quedo amb la Laia i el fil i l’agulla.

La Maria no pot evitar venir… “A que no sabeu quan pesa?” “4850gr!” Pedazo de nen!! “I el cap?” “42 cm de perímetre” (10 més que el Bernat!!)

Amb tot això el Bernat torna, però el fem quedar-se a casa la veïna, que és la meva cosina. Preferim netejar una mica el pis, sobretot la sang, i cosir-me els punts, dutxar-me (quin mareig quan m’aixeco!).

Quan ja estic al llit, estirada, neta i amb el Magí al pit (s’enganxa de seguida) fem venir al Bernat, que es fica al llit amb nosaltres. La nostra primera nit de 4 🙂

 

Voldria agrair, i molt, a tot l’equip de Néixer a Casa. A la Imma Marcos, que la vaig connèixer fa 4 anys al curs per Assessores de Lactància de la FEDECATA, precisament fent una classe sobre com les diferents pràctiques mèdiques durant el part intefereixen en l’inici de la lactància. I em va enamorar. I m’en vaig tornar absolutament fan. Crce que des de llavors vaig tenir clar que si tenia un altre fill el tindria amb ella o qui sigui que fos el seu equip.

A la Laia i la Maria, les meves llevadores. Que em van escoltar, acompanyar, recolzar, animar, cuidar… sou un amor. I sí, sóc jo la que vaig parir, però no sé si sense vosaltres ho hagués pogut fer.

Al Rafa, per ser-hi. Per donar-me suport sempre, en totes les decisions que he pres respecte als meus embarassos i parts.

Al Bernat, perquè el seu naixement va iniciar el camí que m’ha conduït fins aquí. Perquè el nostre primer dia junts no va ser ni molt menys bonic, però junts hem traçat un camí preciós.

Advertisements

7 pensaments sobre “El naixement del Magí

  1. Enhorabona valenta!!! Vas parir un tros de nen en un part natural i a casa! Ja ho pots dir amb el cap ben alt! M’ha agradat molt llegir el teu relat, ja han passat 7 mesos? Marededéu!

  2. Quin relat i quines paraules més boniques!! Quins bon records d’aquell meravellós dia que va néixer un gran nen pero també una nova dona forta valenta i que podia!! I tant que podia!! Una dolça abraçada familia❤️

  3. Què emocionant ! Ja fa més de 8 mesos d’aquell 24 de setembre i encara sento la intuició que calia prendre el Bernat perquè estiguessiu tranquils aquell dia, un dia en que la família estava junta per la mort de l’àvia.

    També la intuició d’arribar a casa de la teva cosina, just en el moment que feies el darrer crit per acompanyar el naixement del Magí.

    Ets una dona forta i gran.

    M’ha encantat el relat !! Jo també vaig tenir un segon part sanador amb el Miquel i aquest record, després d’un primer amb cesàrea (la nostra Carlota) és el que em fa pensar que si que podem fer moltes coses més enllà dels nostres límits ! i que la satisfacció és immensa!

    segueix escrivint !!

    una abraçada a tots,
    Judith

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s