Les dones podem

Fa uns dies vaig rebre un missatge de whatsapp dels que fa molta il·lusió rebre. Una amiga m’enviava una foto d’ella i el seu nadó. Havia parit, feia unes hores, el seu segon fill a casa seva. Fa gairebé 5 mesos jo també vaig enviar una foto d’aquestes i també vaig tenir un subidón, entre l’oxitocina que el teu cos està produïnt de manera natural i que fa que t’enamoris del teu fill i la sensació de “jo puc”, l’eufòria de poder amb tot. Transitant entre que no t’ho acabes de creure i el nadó que tens en braços que et demostra que tot plegat és ben real.

Hace unos días recibí un mensaje de whatsaoo de los que hacen mucha ilusión recibir. Una amiga me mandaba una foto suya y su bebé. Había parido, hacía unas horas, su segundo hijo en su casa. Hace ya casi 5 meses yo también mandé fotos de esas y también tube un subidón, entre la oxitocina que tu cuerpo está produciendo de manera natural y que hace que te enamores de tu hijo y la sensación de “yo puedo”, la eufória de poder con todo. Transitando entre que no te lo acabas de creer y el bebé que tienes en brazos que te demuestra que todo es bien real.

foto 1(1)

Jo, amb en Magí, al cap de poques hores d’haver parit. Yo, con Magí, a las pocas horas de parir.

Perquè ens fan creure que no podem. Que les dones no podem moltes coses, i en especial que no podem parir. Nosaltres, les dones, les femelles mamíferes que per milers i milers d’anys hem portat homes i dones al món, ara resulta que no podem. Que això de parir és perillós, i sobretot que no podem. Els necessitem a ELLS (metges, hospitals, forceps, anestèsia…) per parir, o més ben dit, perquè “ens facin parir”.
Per això quan una dona pareix a casa, o té un part natural i respectat en un hospital, sovint sent (sentim) aquesta sensació tant brutal de “jo puc”. Que no és només una sensació immediata d’haver pogut parir el teu nadó, és una mena de petita victòria al Patriarcat, és una manera de dir i de dir-nos: jo puc, les dones podem.

Porque nos hacen creer que no podemos. Que las mujeres no podemos muchas cosas, y en especial que no podemos parir. Nosotras, las mujeres, las hembras mamíferas que por miles y miles de años hemos traído hombres y mujeres al mundo, ahora resulta que no podemos. Que esto de parir es peligroso, y sobretodo que no podemos. Que los necesitamos a ELLOS (méidocs, hospitales, fórceps, anestesia…) para parir, o más bien, para que “nos hagan parir”.

Por eso, cuando una mujer pare en casa, o tiene un parto natural y respetado en un hospital, muchas veces siente (sentimos) esta sensación tan brutal de “yo puedo”. Que no es sólo una sensación inmediata de haber podido parir a tu bebé, es una especie de pequeña victoria al Patriarcado, es una forma de decir, de decirnos: yo puedo, las mujeres podemos.

Anuncis

4 pensaments sobre “Les dones podem

  1. Mai n’he tingut cap mena de dubte. Vaig tenir la meva filla a casa la setmana passada, va ser un part magnífic, el meu primer part, va neixer sana i forta amb 2,650kg. Si fos per l’equip de l’hospital Joan XXIII de Tarragona ja m’aguessin induït un mes abans ja que segons ells era un bebé petit (de percentil baix que es un calcul que fan prenen les mides ecogràfiques on hi ha un marge d’error molt gran i en referència a la mitjana de l’estat i sense tenir en compte la constitució de la mare -jo soc menuda-) Tot i que totes les proves estaven be, el seu protocol es induïr, perque ”sabem que ara está be, no sabem com estará mes endavant” o sigui, per no assumir riscos. Deien que el meu bebé molt probablement no aguantaria un part vaginal. També em van arribar a dir que si no estava creixent dins el meu úter el meu bebé estava en un medi hostil y que estaria millor fora que dins….em van dir medi hostil a la cara! Medi hostil l’úter de la mare???? Vaig tenir que sotmetre’m a una prova d’occitocina (que també va sortir perfecte) i firmar conforme rebutjava l’ingrés per la inducció, amb tot això vam passar les ultimes setmanes d’embaràs angoixats i perque? per la por que ens transmeten. Si m’hagués deixat portar per aquesta por, segurament hagués acabat en cesàrea un mes abans de sortir de comptes ja que ni el meu cos ni la meva filla estavem a preparades per parir. Espero que el meu relat serveixi com a exemple de que l’amor i la confiança en la vida estan per damunt de la por. Animo a totes les dones a gauir d’un part natural, xq les dones podem

  2. No ho se… Això del patriarcat no ho vaig viure (no ho visc així). Si que és molt gros quan pareixes sense que et molestin (en el meu cas a l’hospital però sense medicalitzar, molt animal, momt mamífer), però potser per mi és una experiència més meva i en relació a la pròpia persona. Poder, força, eufòria, felicitat extrema, molta oxitocina natural per tot arreu i per a tothom, molta emoció. La sensació de ser indestructible i de que només jo decideixo sobre mi, no en el part sinó en totes les decisions vitals a partir d’aquell moment… Sobretot PODER. Ja és prou gros tot el que em va remoure i generar des de les entranyes com per pensar en als altres… Patriarques inclosos!!! No ho se… Si que és cert que desde que baixa el subidón, unes setmanes després, quan hi penses amb el cap, en qui si que penso és en els professionals de la salut que roben parts i naixements i en les dones que pel que sigui regalen els seus parts i naixement dels seus fills, i els lamemts posteriors. Cadascú ho deu viure molt diferent però segur que molt igual a l’hora! I és preciós! Segurament el millor tresor que conservarem sempre en la memòria i al cor.

  3. ostres Júlia, que xulo el relat !! jo també vaig parir el Miquel després de una cesàrea prèvia amb la Carlota per seguir els consells de la meva anterior ginecòloga i aquest cop naturalment va ser un subidón d’oxitocina total – like an orgasm, el més gran de la meva vida-. Es clar que ho reclamo … amb patriarcat, matriarcat o nenscrat (domini dels nens?? sense ells no hagués pogut viure aquesta experiència)… Vaig tenir la sort que el meu ginecòleg home ho creia tant com jo que podia parir… i t’animo a seguir compartint !! una abraçada, Judith

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s