Pobreeeeet… (sobre fills vegetarians)

Aquesta és la resposta que rebem quan expliquem que el nostre fill és vegetarià.
“Pobreeeeeet…” així arrossegant la “e” i fent cara de pena.
Aquest bloc és bastant familiar i moltes de les lectores coneixeu el meu fill, així que estareu d’acord amb mi que molta pena o cara de desnodrit i infeliç no fa, sincerament 🙂
Jo a part el trobo el nen més guapo, simpàtic i espavilat del món, però potser això ja és passar-se.
Volia explicar una mica com fem les coses a casa respecte al menjar perquè recordo que quan el Bernat va començar a menjar em va envair certa inseguretat per anar, una vegada més, “contracorrent”, i afegir a la “lluita” per fer una introducció de l’alimentació complementària racional i respectuosa (és a dir, en el nostre cas, en contra l’opinió de la infermera i la pediatra del CAP) el tema de no menjar carn.

Bé, explico: nosaltres ara mateix som vegetarians. No mengem carn ni peix (ni embotit, tonyina, paté…) però sí formatge i ous. Quan el Bernat va néixer, però, a casa portàvem una alimentació vegana (ni carn, ni peix, ni cap derivat com làctics, mel, ous…).

I el nostre plantejament va ser, imagino, que el mateix que a la majoria de famílies: el nostre fill menjarà el mateix que nosaltres, intentant, per suposat, per la seva i la nostra salut, portar una alimentació el més sana i equilibrada possible.

Felipe y Miguelito cadáver de pollo 2

Així que quan el Bernat va començar a menjar (o més ben dit llepar i potinejar) alguna cosa més que teta vam fer una introducció de l’alimentació complementària gradual, tenint en compte possibles al·lèrgies i de mica en mica, però no vam introduir pollastre, ni peix; i en canvi vam informar-nos de a partir de quan li podríem donar tofu o si hi havia motius per introduir tant tard els llegums (en moltes pautes es donen a partir de l’any però són una font important de proteïnes) o si l’únic motiu per donar fruits secs tant tard és un possible ennuegament (perquè llavors, si els tritures i els barreges amb altres aliments, desapareix el risc, no?).
Bé, amb tota la informació que vam reunir parlant amb altres mares, professionals, llegint algun llibre i bones dosis de sentit comú ens vam fer la nostra pròpia pauta, ja que per desgràcia des d’on en teoria ens havien de guiar (el CAP) no sabien més que donar-nos la fotocòpia standard que deu fer 10 anys que reparteixen a totes les famílies (i que posats a dir, està feta sense cap mena de sentit, no respecta recomanacions de la OMS ni de la AEP i etc i etc). En aquesta entrada vaig explicar amb més detall tot el procés.

De fet el que us volia explicar realment és com ho fem ara respecte a la dieta del nostre fill. Ja ho dic d’entrada, per estalviar-me un comentari al respecte: nosaltres triem pel nostre fill respecte la seva alimentació (en el nostre cas escollint la dieta vegetariana) tal i com totes les famílies trien pels seus fills i filles. Si en una casa es menja carn, és una decisió que prenen els pares. Si no se’n menja, també. Si en una casa es menja molt peix, és una decisió que prenen els pares, o si es menja ecològic, o si no es compren mai embotits o si la fruita no la veuen ni en pintura. Tot són decisions que prenen els pares (i les mares!) i sinó comproveu com en cap casa hi ha el mateix contingut a la nevera.

Així que nosaltres som vegetarians, i així li hem explicat sempre al nostre fill, i nosaltres mai comprem res de menjar (en cru o elaborat) que no sigui vegetarià. Quan el nostre fill està en cases d’amics, d’avis, berenars etc on hi ha una varietat de menjar per escollir, mai li diem què pot i què no pot menjar. Així que el meu fill ha menjat olives farcides d’anxova, pernil dolç, pernil salat i segurament altres aliments d’origen animal.

Amb el temps s’ha anat fent gran i cada vegada entén més coses. Per exemple per ell ja té sentit la paraula “vegetarià” i sap que hi ha gent que és vegetariana i gent que no (i sap què vol dir ser-ho). Fins i tot es posa a ell mateix l’etiqueta: “jo sóc vegetarià”, cosa que nosaltres mai hem dit, a vegades li expliquem que nosaltres som vegetarians (son pare i jo) però no li diem que ell és vegetarià.
I des de fa un temps també comença a preguntar si un aliment és vegetarià o no. I ell pel seu compte ha decidit que les coses que són “de vaca” (formatge, nata, llet…) no les vol menjar. Bé, s’ha de dir que quan parlem de gelat ja li pots explicar que són de vaca o el que sigui, que li és igual, 🙂  però no per exemple amb els pastissos de nata, formatges, cremes…

I de moment anem fent. El Bernat dina a casa cada dia cosa que ens ho facilita. No sabem si algun dia demanarà quedar-se a dinar a l’escola (on per cert hi ha un menú vegetarià però poc equilibrat i gens atractiu pels nens i nenes, segons la meva opinió) i si voldrà menjar el menú “diferent” o el mateix que els altres nens i nenes. Tot plegat és un altre dels aprenentatges que ens porta la maternitat/paternitat.

I per acabar, responent una mica al “Pobreeeet…” que sovint sentim: el meu fill menja moltes coses, aliments que li agraden més i altres que menys, és un fan dels macarrons amb bolonyesa (de seità o soja texturitzada), li agraden les llegums estofades o la mongeta tendra, però no les mandarines, el torna boig el cogombre i a vegades li agrada l’hummus i a vegades no.  Menja croquetes, pizza, verdura, amanides, entrepans, fruita, iogurs, patés i embotit (vegetal). Menja xocolata, gelats, galetes, pastissos (segurament més dels que ens agradaria a nosaltres)… En fi, que ser vegetarià no vol dir alimentar-se de verdures al vapor.

Advertisements