D’àvies i nenes

En Carles està cansat. Ha vingut molta gent a casa, hi ha molt soroll, moltes converses alhora i no entén res. Ha intentat dir alguna cosa, parlar del que va fer ahir, però la Marta l’ha fet callar perquè “això ja ens ho has explicat” i ha seguit parlant amb la seva germana sense fer-li cas.

Al final en Carles ha vist les galetes que hi havia sobre la taula al costat de les tasses de cafè i n’ha agafat una. Altra cop ha aparegut la Marta tot renyant-lo perquè li queien molles a terra. “Que no saps menjar?” li ha dit amb to enfadat mentre recollia miques de galeta del terra.

En Carles s’ha posat nerviós, i trist, i quan se n’ha adonat, s’havia fet pipí a sobre. Ha intentat dissimuladament anar a l’habitació a canviar-se els pantalons però ràpidament ha aparegut la Marta (“quan ho necessito no em fas cas, però després m’estàs sempre control.lant” ha pensat en Carles) i aquest cop sí que s’ha enfadat. “Sembles un nen petit! què és això de fer-se pipi al damunt! Sempre ens has d’avergonyir, no saps la feina que em dónes!”, li ha dit la Marta, realment enfadada.

En Carles podria tenir 5 anys, o 7 i la Marta ser la seva mare (o el seu pare)… però també en podria tenir 80 o 90, i la història tindria el mateix sentit, i per desgràcia, podria ser igualment real.

Suposo que no sóc la primera que ho pensa. Tractem als infants i a la gent gran de la mateixa manera. Igual de malament, vull dir. Totes les actituds poc respectuoses (o pitjor que això) que tenim cap als infants, les tenim també amb la gent gran.

Els adults, per desgràcia, volem que tothom sigui com nosaltres. Oblidem totes les coses bones de no ser com nosaltres (que n’hi ha, i moltes), i no respectem els que són, per decisió pròpia o per ritme evolutiu, d’una altra manera.

No respectem els ritmes dels infants, en els seus aprenentatges i desenvolupaments. Ni el de la gent gran, en la seva pèrdua de capacitats.

Considerem, tant els infants com la gent gran, que són “menys” que nosaltres. Que no en saben tant, que no tenen tanta raó, que no els hem de fer massa cas, en definitiva.

Parlem d’ells al seu davant com si no hi fossin. Ens en riem, burlem o menyspreem. Dels infants i de la gent gran.

Fem mofa dels seus “defectes”, del que per nosaltres són “tonteries” i per elles són maneres diferents d’expressar o fer les coses.

És trist com la societat s’ha pervertit i ens ha pervertit a nosaltres fins al punt de tractar als infants i la gent gran com ho fem. És trist com ens hem convertit de competitius, exigents i predadors, i no acceptem la diferència en capacitats ni en maneres de fer i de ser.

Anuncis

3 pensaments sobre “D’àvies i nenes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s