Maternitat, feminisme i militància

La Bruna Àlvarez va escriure aquest article al nou portal de comunicació Xarxa Penedès. Ha tret a la palestra un tema, el de la maternitat i la militància, que per desgràcia he vist poc que se’n parli en fòrums públics, webs d’opinió etc però que és un tema molt recurrent en converses entre mares (i dones no mares) i a vegades en alguna assemblea (normalment per queixar-se que la gent que té fills, que tenim fills, “desapareixem del mapa”). Fa temps que hi dono voltes, que en parlo amb altres dones, en espai de debat informals, físics i virtuals, en cafès i parcs amb altres mares-amigues… fins i tot tenia un text a mitges, aparcat a la carpeta dels esborranys, perquè no acabava de veure com plantejar-lo. L’article que ha penjat la Bruna m’ha agradat. M’agrada el que diu (potser amb alguns matisos) però m’agrada sobretot que hagi plantejat aquest debat de manera pública. I m’ha animat a acabar el que tenia jo escrit.

Fa 3 anys vaig ser mare. Aquest fet m’ha canviat la vida completament, en aspectes més obvis i en altres que no tant. La maternitat m’ha fet descobrir aspectes de mi que desconeixia però també camps de lluita política que ni m’havia plantejat que poguessin existir. He descobert que la maternitat pot ser (hauria de ser) revolucionària, radical, que a través de la relació i criança dels nostres fills i filles podem qüestionar els pilars més arrelats el Patriarcat.
El Patriarcat ens ha venut un model de dona, esposa i mare que totes identifiquem. La dona submisa, abnegada, al servei del seu marit, esclavitzada per les tasques domèstiques i al servei dels altres i mai de si mateixa. La dona que treballa 24 hores al dia a casa sense que ningú li reconegui la tasca que desenvolupa, menyspreada i menysvalorada.
El feminisme dels anys 70s i 80s, fugint de tot això, va posar de moda un “nou model” de dona: la dona agressiva, professional d’èxit, independent, que no té fills i que si els té, els cuida una cangur, individualista…
Però no ens enganyem, aquesta dona també és una figura patriarcal, que intenta imitar el model patriarcal d’home. Igualtat en el pitjor sentit.
Com a dona, mare, feminista i militant de l’Esquerra Independentista, a vegades em sento entre dos focs. Entre el foc del patriarcat que em vol sotmesa i callada, i entre el foc de cert feminisme i certs sectors de l’Esquerra Revolucionària que entenen que la meva manera d’entendre la maternitat i la criança no és revolucionària.

Cadascú decideix si vol o no tenir fills, i si en té, decideix com els vol criar. Totes les opcions de criança, sempre que es respecti als infants i ens respectem a nosaltres mateixes, són vàlides i cadascú ha de triar quin camí vol seguir.

Aquest text és un intent de posar a la palestra, un crit des de la invisibilització a la que jo (i altres companyes mares de l’EI) m’he sentit sotmesa. Allò personal és polític, i no podem prentendre obviar que alguna militància té fills i filles, i que part d’aquesta es pren la tasca de cuidar i acompanyar els seus fills i filles com la tasca més revolucionària de totes.

Estem cansades de sentir parlar sempre de les cures com quelcom negatiu. Estem cansades de sentir-nos ningunejades per decidir que la nostra dedicació preferent durant els propers mesos o anys serà la cura dels nostres fills. Estem cansades de que quan ens volem reincorporar a les assemblees etc no es tinguin mai en compte les nostres necessitats (horaris, disponibilitats etc).

Crec que com a Esquerra Independentista ens cal plantejar-nos perquè moltes persones (sobretot dones) quan tenen fills deixen de militar. I per altra banda, crec que ens cal un plantejament molt més radical i de base sobre molts temes que en general ni es parlen ni es tracten mai des d’una visió política per considerar-los “personals” com són la criança però també les relacions afectives etc.

 

P.D debat, debat, debat!! Tots els comentaris (respectuosos, per suposat) són benvinguts.

Advertisements

6 pensaments sobre “Maternitat, feminisme i militància

  1. Ens haurem de conèixer!
    “El que és personal és polític” i quan un problema personal passa a ser col.lectiu, és l’inici del canvi!

  2. A Sants d’una assemblea de militants de l’EI de fa 5 anys, ara tenim 13 fills entre tots, d’aquest, només continuem militant al mateix lloc 2 persones amb fills, la resta (7 persones) han deixat de militar en aquest espai. per sort, altres companys sense fills, han mantingut el relleu. La natalitat ens condiciona la militància tant a homes com a dones, si és que entenem la militància com a quelcom estructural en les nostres vides, i si entenem la natalitat com a quelcom compartit entre la parella o conscients de la maternitat en solitari com a opció personal

  3. Jo com a mare recent que sóc, sento que no em veig capaç d’assumir totes les responsabilitats laborals, personals, etc que assumia abans de ser mare. Em veig una persona molt diferent a la que era, potser més submissa, més relegada a la llar i tasques domèstiques. I no em desagrada! Perquè vull gaudir del meu fill, del meu marit…
    Veig que les coses no ens van bé així. Necessitem un canvi estructural a la nostra societat. El sistema que tenim ens obliga a triar entre ser mestresses de casa o no tenir vida familiar. Crec que més enllà de les 5 de la tarda no s’hauria de treballar i a partir d’aquest moment, ens hauríem de poder recollir a casa amb les nostres famílies.

  4. Necessitem un canvi social real on la conciliació familiar sigui un fet No horaris de les escoles coincidint amb els horaris laborals, sinó horaris laborals que coincideixin amb els nostres fills.
    La revolució feminista va plantejar-se erroneament. Les dones ens hem volgut convertir en homes: independents, lligats al treball però no a la família o a les tasques de casa. Diguem que hem agafat tot lo dolent del sistema patriarcal i ens l’hem aplicat a nosaltres mateixes. Només aconseguirem una igualtat real si ells s’involucren més a la família (que molts ja ho fan) i nosaltres seguim mantenint-nos indepentes però sense deslligar-nos de la família (que això costa més perquè molts professionals (i, lamentablement, moltes dones que han deixat l’educaciió dels seus fills a càrrec d’un cangur) no admeten que una dona es faci càrrec del seu fill.

  5. un debat molt interessant, com tots els q planteges. I estic molt d’acord amb tot el que planteges. La maternitat requereix dedicació total, i comporta compaginar milers de coses i la militància activa, sol quedar massa relegada amb uns horaris/calendaris difícils de seguir. Per altra banda, jo trobo que he canviat i veig la lluita d’una altra manera. Ara mateix no em ve de gust enfrentar-me al sistema frontalment. Tinc ganes de viure la meva vida i criar els meus fills, i no entrar en una guerra en la qual, crec sincerament, hi tenim poc a pelar (el sistema té armes molt més potents que les nostres) i prefereixo anar pel darrere (com diuen els d’Eina ataca’ls on no es defensin), intentant portar un estil de vida tan alternatiu com sigui possible. I aquest canvi de visió, crec que també és resultat de la maternitat, d’instint de protecció dels meus fills, de poques ganes de posar-me al centre, quan el que precisament estan buscant ara són caps de turc. Segurament és un pèl egoista per part meva, però crec que aquest ‘ramalasso’ també m’ha vingut amb la maternitat! Bé, no sé si m’he explicat gaire, espero haver transmès bé la meva postura!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s