Deslletar a la nit

Arran de l’entrada que ha escrit l’Alba Padró al seu blog sobre deslletar a la nit, m’agradaria fer algunes puntualitzacions.

Entenc que l’Alba amb l’entrada el que fa és compartir algunes de les maneres que les mares fan servir (amb més o menys d’èxiit, tot s’ha de dir, que no és fàcil) per deslletar a la nit. Res a dir sobre això.

Sovint sento mares realment desesperades, esgotades, de mal humor i sense energia que fa potser 2 anys que no dormen més de 3 hores seguides i que s’han de llevar a les 7h per anar a treballar 8 hores i a la tarda treure energia de sota les pedres per jugar una estoneta amb la seva filla, sopar i caure rendida al llit. Entenc quan aquestes mares somnien en el dia que la seva filla dormirà tota la nit seguida i de pas elles també. Entenc que es desesperin i pensin que ja no poden més.

Jo mateixa he sigut una mare d’aquestes. Alleto el meu fill. Fem collit. I ara, a 15 dies dels 3 anys, el meu fill està fent nits gairebé senceres (ara mateix acostuma a despertar-se una vegada cap a les 6h i es torna a adormir després de mamar un ratet). He tingut moments de tot, alguns de molta desesperació, de mal humor, d’enfadar-me amb mi, amb el meu fill, amb el meu company perquè ell sí que podia dormir… recordo una nit que el meu fill tenia uns 8 o 9 mesos que em mossegava quan mamava (aquella preciosa etapa quan els surten les dents, ja sabeu…) i a més es va passar tota la nit enganxat a la teta. Com a conseqüència jo em vaig passar gairebé tota la nit desperta, entre les mossegades que em feia i patint per la propera. I mentrestant, tramava com ho faria per deslletar-lo. Si, sí, 7 o 8 hores maquinant una manera de treure-li el pit, ni que fos de nit, i auto-convencent-me a mi mateixa de que ja era prou gran, que 8 mesos eren bastants i que no passava res si li treia el pit. Per sort quan va sortir el sol ho vaig veure diferent i és que com se sol dir, en temes de criança, mai s’han de prendre decisions a les nits 🙂

El que vull dir (al tema!) és que em sembla normalíssim aquest sentiment i les ganes boges i fins i tot la necessitat de dormir una nit sencera. Però penso que posem l’accent en el lloc equivocat. Si les mares poguéssim deixar de treballar tot el temps que nosaltres considerem, amb ajudes, etc, si les feines ens permetessin uns horaris flexibles, o treballar des de casa (en molts llocs de treball, una part important de la feina es podria fer des de casa), si tinguéssim un suport, una tribu, un acompanyament (això que em va passar a mi als 8 mesos del meu fill era quan jo estava d’excedència i no havia de treballar, però estava sola gran part del dia i anava realment esgotada).

Els nadons ens necessiten, a nosaltres, el nostre contacte i les nostres tetes. Ho podem intentar substituir, però no és el mateix. Entenc la frase que repeteix l’Alba moltes vegades, que “la lactància és un ball de dos i si un dels dos es cansa de ballar té dret a parar quan ho decideixi”. Però també penso que quan ens sentim desesperades i sobrepassades amb la lactància o la criança en general ens cal veure les causes reals del problema i no les solucions fàcils.

Potser podem canviar algunes coses del nostre dia a dia que no faran que dormim 8 hores seguides a les nits però potser podrem anar una mica més descansades. Potser podem demanar ajuda a una amiga, germana o mare (o amic, germà o pare) que pugui venir unes hores a la setmana a casa per ajudar-nos amb certes tasques familiars, potser ens cal parlar amb la nostra parella per veure com ens pot ajudar, potser ens podem agafar una reducció de jornada a la feina i tenir menys diners però viure millor, potser…

O potser no podem fer res d’això, estem a punt de caure malaltes per falta de descans i no tenim més remei que deslletar els nostres fills. No m’hi ficaré. Cadascú se sap les seves circumstàncies i entenc que si algú opta per deslletar de nit al seu fill o a la seva filla (que em consta que en general no és una experiència massa agradable) és perquè no en té més remei.

Per acabar, la intenció d’aquest text no és que ningú se senti atacada o culpable. Amb la maternitat fem el que podem. Jo mateixa he fet coses que penso que no són les millors però que en aquell moment no vaig saber trobar un altre camí (per exemple reincorporar-me a la feina quan el meu fill tenia 14 mesos, deixant-lo amb una cangur). De tot n’aprenem, i quan tingui un altre fill potser no repetiré els mateixos errors, o sí perquè no em quedarà un altre remei.

Però el que volia era posar llum sobre el que per mi és la veritable causa de molts dels “problemes” relacionats amb la lactància, que no són els nostres fills i filles que es desperten a les nits o tenen “mamitis”, és el sistema.

Advertisements

8 pensaments sobre “Deslletar a la nit

  1. Oi tant que és el sistema qui ens posa la majoria de problemes… a mi em van negar l’hora de lactància per exemple (ja veus, una cosa que ni tan sols és la solució de res, però que ens podria facilitar una mica les coses els primers mesos)…
    Però bé, tot i les traves que ens puguin posar i els comentaris estranyats de la gent a aquestes altures (ma filla té 15 mesos) seguim amb la nostra lactància tan panxes. Tinc la sort que la majoria de dies només es desperta una vegada a la nit, i veig llunyà el dia que pugui dormir la nit sencera, però de moment no em preocupa massa (el dia que es desperta cada poques hores em cago en tot, també ho admeto)…
    Com molt bé dius, les nostres criatures no són el problema, elles no entenen d’hores de son ni de jornades laborals, són petits animalons que només senten les seves necessitats i que ens necessiten per cobrir-les.

    • ostres, crec que és il.legal que et neguin l’hora de lactància…quina barra que tenen! Ja és una mesura totalment insuficient i a sobre la neguen…
      Me n’alegro que seguiu amb la lactància “ran panxes” com dius tu 🙂

  2. Entenc i comparteixo bona part dels teus comentaris, Júlia!
    Les nostres nits són més entretingudes que la kukafera amb la nostra petitona de 17 mesos, amb més d’una despertada nocturna, però de moment continuem endavant amb la lactància i em fa la impressió que serà ella qui marcarà fins quan vol 🙂

    Anna, Petit taller de costura

    • Sí, la meva lactància o més ben dit les nostres nits, també han sigut molts més mogudes fins no fa gaire. Però hem resistit! (tot i que a vegades en dubtava) i ara es desperta una vegada o cap 🙂

  3. Júlia, t’entenc perfectament. He tingut moments de desquici nocturn pel tema pit, en Pau ha estat hiperdemandant fins fa molt poquet i ara, no sé si per l’embaras, ho ha reduit tot sol. Jo, a diferència teva, no vaig tenir més remei que incorporar-me a la feina als 5 mesos i mig, i realment l’esgotament a vegades t’impedeix pensar amb claretat.. Hem trigat 27 mesos a dormir una nit sencera, i en fa si arriba, que en faci 1 de cada 10. Però ara té 30 mesos i continua xumant! El que no comentes a l’entrada, i em sembla important i agobiant, és sovint la pressió externa que rebem per a finalitzar la lactància de part del nostre entorn, quan el nen comença a tenir certa edat. I que en el meu cas, a 4 mesos de tornar a ser mare, no us podeu imaginar fins a quin punt la gent, sobretot la més propera, hi insisteix.

    • Coses de Mare, durant l’embaràs baixa la producció i molts infants es deslleten sols o mamen molt menys perquè d’allà no surt gairebé res. Quan el Bernat era més petit i jo no treballava pensava moltíssimes vegades amb les mares que s’havien hagut d’incorporar una altra vegada a la feina amb criatures de 16 setmanes, 5 mesos, 6… ufff no m’ho podia ni imaginar!
      Tens raó amb el tema de la pressió externa. I em consta que les mares embarassades encara en teniu més per part de metges, família, coneguts i etc etc. Ànims!!

  4. Estic d’acord amb tot el que comentes. Jo vaig estar donant el pit a la meva filla durant 15 mesos, que posteriorment vaig tindre que retirar perque vaig agafar una infecció i per la medicació no em va quedar mes remei que retirar-la. Ja per aquells moments, feia setmanes que m’ho anava plantejant tot i que no trobava el moment adequat. Les mossegades, la presió social i familiar, el poc temps, el poc descans… Però també haig de dir, que feiem collit, i això va ser gran part de la meva resistencia. Quan la nena es despertava a mitja nit demanant pit, li treia, ella s’enganxava i continuavem dormint totes dues. El temps d’obrir els ulls dos segons i seguir dormint. Es clar que el descans no es el mateix, pero ara que está a punt de fer 7 anys, també em desperto perque “tinc pipi” “tinc set” etc. Si que s’aixeca ella sola per anar al bany, pero ja et despertes per esperar que torni al llit. Aixi que al cap i a la fi, de la mateixa manera que no li negaràs anar al bany o beure aigua o calmar-la si té un malson, tampoc es just que se li negui el pit. Estiguem cansades o no, ho continuarem estan durant molt temps mes, sino es per un motiu será per un altre, però tot el que aportem amb la lactancia no té punt de comparació amb la nostra comoditat. Jo estic separada i continuem amb el collit. La familia no ho enten, soc criticada per la societat, però me la bufa, parlant clar. Quan ella estigui preparada per anar a dormir a la seva habitació de princeses, ja ho fará. A mi no em molesta. Estic convençuda que ella un dia necessitarà el seu espai i me’l demanarà. Mentrestant estem tranquiles i dormim be totes dues. I basicament, al que em refereixo es que totes passem per mals moments i situacions on ens pot la presió, pero hem de respirar fons i pensar si estem decidint per la societat o pel que realment sentim o creiem que es convenient. Ningú ho fará ni millor ni pitjor, simplement diferent. I ens equivoquem constantment, pero si tenim el convenciment de que fem tant com podem, ja podem estar tranquiles. Anims a totes per l’esforç que feu cada dia!

    • Jo també tinc clar que si no arriba a ser pel collit no sé què hauria fet.
      A vegades a les famílies els costa acceptar que fem les coses diferent. Ja sigui el collit, o una lactància “prolongada” (que per molts, donar el pit a un nadó de 8 mesos ja els sembla massa…), els portanadons… Oi que a nosaltres ens va bé i les nostres criatures són felices? doncs que no s’hi fiquin!! 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s