Violència obstètrica, II (el meu part)

Un dia explicaré el meu part, perquè m’agrada fer-ho i perquè vull compartir-ho. Perquè va ser un dia (bé, uns dies, en plural!) molt especial, bonic, perquè en tinc un molt bon record, entre la boira provocada pel xute d’hormones que em feien estar com col.locada tota l’estona, perquè vaig estar molt ben acompanyada, perquè era el meu dia (o el nostre va, també el dia del Bernat) i el meu moment.
Per desgràcia, aquest part tant intens, tant bonic i també dolorós i llarg, perquè no reconèixer-ho, va haver d’acabar a l’hospital. La desgràcia no és anar a l’hospital. Era una opció que estava contemplada des del principi. Jo volia parir a casa, però també sabia que a vegades cal anar a l’hospital, i quan les llevadores em van dir que aquest moment havia arribat, vaig accedir sense més. Sense culpa, sense pena… volia el millor per mi i pel meu fill, i les llevadores amb qui tant confiava i que t’han m’havien recolzat i ajudat creien que calia anar a l’hospital.
Vaig arribar a St Pau, el dia 1 de juliol cap a les 3h de la matinada. Feia unes 45 hores que havia trencat aigües i unes 40h que tenia contraccions més o menys regulars. No havia dormit, ni havia pogut menjar ni beure res sense vomitar-ho després.
Arribem a urgències ginecològiques, les llevadores parlen amb el personal d’allà, expliquen com ha anat tot i marxen. Entrem a una sala de parts, em fan despullar, em fan estirar en una camilla, panxa amunt (les contraccions em feien un mal horrorós en aquella posició). Em posen una via d’oxitocina sense ni preguntar. Jo vaig demanar l’epidural. L’anestesista remuga (com si jo no la sentís) perquè porto un tatuatge a les lumbars i a més em diu que a aquestes alçades del part segurament no em farà efecte l’epidural (que no me’n va fer, o en tot cas, no massa).

Les llevadores i la ginecòloga comencen a parlar entre elles, que si aquestes llevadores que atenen parts a casa, que què s’han pensat, que a qui se li acudeix, que clar, ara ens arriben les dones a mig part… tot això en veu alta i davant meu, com si jo fos una estàtua o un moble més de l’habitació.

I així, estirada panxa amunt, amb les cames posades a les perneres, em fan apretar, com elles diuen i quan elles diuen. Fins i tot em fan respirar com elles diuen i no em deixen cridar malgrat el fort dolor que sento i les ganes que en tinc. Haig de dir que vaig seguir respirant com a mi em semblava i cridant com em sortia de dins (portava més d’una hora d’expulsiu a casa i tenia més que comprovat que cridar m’ajudava a empènyer!).

Em van fer una episiotomia (que vaig notar perfectament ja que l’epidural no estava fent efecte) i van utilitzar espàtules (el meu fill va estar un parell de dies amb un morat a cada costat del cap). Em van arrancar (literalment) el meu fill de dins. Segons el meu company (jo ni ho vaig veure) el van treure i el van passar volant a una pediatra que hi havia allà, amb un carro de parades, aspirador i de tot. El cordó umbilical es va trencar (segurament l’havien esquinçat una mica amb les pales) i va quedar tot ple de sang ja que seguia bategant. El meu fill va obrir els ulls, va fer uns sorollets, va respirar amb normalitat i llavors tothom es va tranquil.litzar. El van embolicar amb un llençolet i el van donar al meu company. Ell va demanar que me’l portessin a mi, però (ATENCIÓ!!) la sortida de l’aire condicionat donava just sobre la camilla on jo estava estirada i era massa fred pel petit, així que li van donar a ell i el van obligar a estar en un racó de l’habitació, lluny de mi, i lluny de l’aire dels nassos. No recordo com va sortir la placenta. Recordo que em van posar la mà a dins no sé si per treure’n algun tros o per assegurar-se que havia sortit tota. I em van cosir no sé quants punts durant una bona estona. Tot de males maneres i sense explicar-me en cap moment el que m’estaven fent. Tinc gravada la cara de la ginecòloga responsable de tot plegat, i us asseguro que no és un record agradable.

La resta de l’estada a l’hospital va ser prou bona. En el post-part més immediat em va tocar que estava de guàrdia una llevadora que també practica parts a casa, em va venir a veure, em va dir paraules d’ànim i comprensió i em va ajudar amb l’inici de la lactància. Jo en aquells moments, i tot el temps que estava a l’hospital, estava fora de joc. No vaig ser capaç d’exigir coses com que em posessin el meu fill a sobre (ho va fer el meu company) i crec que si no arriba a ser per la llevadora que us acabo d’explicar, no hagués ni pensat que era important posar-me el meu fill al pit el més aviat possible.

Han passat més de dos anys i potser ara ho començo a tenir paït, després de passar per èpoques d’odi, de ràbia, de pena, de culpa…
Sento que necessito acabar de processar tota aquesta història, perquè la vull poder explicar, però no la vull anar arrossegant tota la meva vida.

I de moment, una cosa que tinc clar que vull fer és difondre-la, perquè vull que quedi constància de com ens tracten (a vegades) a les dones en els nostres parts.

Advertisements

7 pensaments sobre “Violència obstètrica, II (el meu part)

  1. Jo tampoc entenc com es pot tenir tan poca empatia quan estem acompanyant a una persona en el moment més important de la seva vida.
    No entenc per què es van sentir ofeses per haver fet tota la primera part de treball de part a casa, i encara que no els hi agradi, mereixíeu tot el respecte del món.
    Espero que mica en mica puguis anar guarint aquest record i que pesi més la primera part de l’arribada del Bernat i tots els bons moments que han anat passant des del seu naixement.
    El Marc encara està impactat del fill tan fantàstic que tens!! A tothom li explica que va conèixer a un nen de 2 anys que era un “fenomen”!

    Una abraçada!!!

    • No és l’odiós comentari de “l’important és que el teu fill està bé” però sí que és veritat que la maternitat, la lactància etc t’omplen de bons moments i bones experiències que com tu dius pesen molt més que el mal inici que vam tenir 🙂

  2. El teu part, com malhauradament molts altres, serà una ferida dins teu per tota la vida, però pensa que aquesta ferida anirà cicatritzant, i com més en parlis , més ho comparteixis amb altres mares més ràpid cicatritzarà…Com bé saps, jo sóc una de les mares que també ha passat per un part traumàtic, i ho he anat arrossegant com tu, durant molt de temps. PEr sort, el meu segon part va ser meravellós, i vulguis o no, aquesta experiencia tan maca m’ha tret molta merda del damunt. No, mai oblidaré el meu primer part, i sempre se’m posarà la pell de gallina i un nus a la gola quan hi pensi, però cada dia em fa menys mal…Desitjo de tot cor que el dolor que sents, la ràbia i la impotència vagin a la baixa cada dia que passa… Una forta abraçada.

  3. Hosti tu, que encara passin coses com aquestes… Ho sento molt, tot i que no et conec… Va molt bé parlar-ne, de les coses que tenim a dins… Però recorda que fins que no deixes de tenir ganes de parlar-ne, la pàgina només s’ha passat a mitges… Jo la ferida la tinc de l’embaras i no pas pel part. Però gairebé un any després encara sento que hi ha coses que no he paït. I suposo que tot és tan intens amb això de la maternitat que les ferides triguen a curar, i a vegades el mal que fan requereix molt d’esforç. Ànims! I recorda que la culpa d’una agressió és sempre del que agredeix. Mai de la víctima encara que “porti minifaldilla”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s