De crisis de lactància

És important, quan es vol alletar un fill o una filla, saber que existeixen el que s’anomena “crisis de lactància”. Són períodes en que canvien tant les necessitats dels nostres fills com la forma de producció dels nostres pits i de sobte els infants estan neguitosos al pit, es desenganxen, ploren, protesten… Com que a més a més aquestes crisis es donen a l’inici de la lactància (als 10 dies, al mes i mig i als 3 mesos, aproximadament) acostumen a provocar molt neguit a les mares. Us deixo aquest enllaç de la web d’Alba Lactància on ho explica molt bé.

En aquesta entrada, però, no volia parlar de les crisis de lactància “dels infants” sinó de les crisis de lactància “de les mares”. En general tenim pocs referents propers pel que fa a l’alletament. Quantes mares nostres ens han alletat més enllà del mes? quants germans petits o cosinets hem vist alletar? Jo dubto que mamés més de dos mesos, i recordo perfectament donar biberons als meus cosins petits o altres nens del meu entorn però no recordo a ningú de la meva família donant el pit. I sí, tinc amigues que alleten o han alletat, però no hi convius i per tant només les veus de tant en tant i hi ha molts aspectes de la lactància que et passen per alt.

Per això, davant de cada canvi o de cada novetat, sovint ens sentim perdudes. I encara més si ens toca un pediatra que ens diu que a partir dels 6 mesos la llet del pit no alimenta o que a la mínim suposat estancament de pes de la nostra criatura ens recomana donar-li biberons. Per no parlar dels comentaris de les àvies, tietes, mares, sogres o veïnes que diuen que aquest nen està tot el dia enganxat a la teta, que li donis bibes que així podràs descansar o que ja té 4 mesos i hauria de menjar farinetes. Bé, o el típic “encara fa teta????” dit amb ulls com a plats i cara de susto quan el teu bebé ja no és tant bebé i ve caminant cap a tu, et diu “vull teta”, t’aixeca la samarreta i es posa a mamar 🙂

I aquí és quan entren en joc les crisis de les mares. Moments que ens sentim insegures, agobiades i sobretot soles. No sabem cap on tirar, no sabem si volem deixar la lactància materna, reduir preses o respirar fons i esperar que passi. I moltes vegades no sabem a qui acudir, a qui preguntar, i ens trobem soles en mig de tots aquests dubtes, inseguretats i pressions externes (que mai són “a favor” de la lactància materna!)

Fent el vermut al Poble Nou… suc, coca-cola, braves i teta!

Fa una setmana més o menys vaig tenir la meva crisi particular. El meu fill està a punt de fer 2 anys, quan està amb mi (perquè si treballo hi ha dies que ens veiem poquet) pot fer 6 preses o més al dia, mama abans d’anar a dormir, durant la nit i al matí. Últimament em vaig començar a sentir molt agobiada per aquesta intensa demanda del meu fill, tant per la freqüència com per les “formes”: exigeix, crida “teta!”, m’aixeca la roba, i sobretot s’enfada molt quan li dius que no, que d’aquí a una estona. I em vaig trobar perduda, no sabia què fer, em sentia culpable, cansada… Vaig intentar treure les preses del dia, li vaig explicar al meu fill i ho va portar més o menys bé durant un parell de dies, però jo no tant. Però per sort vaig poder parlar (escriure’m) amb altres mares que també alleten o han alletat i em van explicar les seves experiències i les seves “crisis” i també em van recomanar llegir aquest article de l’Alba Padró amb el que em vaig sentir plena i totalment identificada. En aquest article (que us recomano llegir si alleteu!) explica que cap als 2 anys hi ha una “crisi” com la que jo explico, que va relacionada amb el desenvolupament de l’infant i les seves noves necessitats.

Tot plegat, la conversa amb les altres mares, el sentir suport i comprensió (gràcies guapes!), el llegir l’article de l’Alba i veure’m tant identificada… va fer que tornés a confiar en mi i en el meu instint i em sentís segura amb les decisions que volia prendre. En el meu cas, la decisió va ser seguir amb la lactància com fins ara, sense reduir cap presa (també he de dir que els dies de tanta demanda han passat i tot s’ha tranquil.litzat bastant) i deixar que sigui ell qui mica en mica les vagi reduint (de fet sense fer absoultament res ja està fent pràcticament les nits senceres!), però crec que qualsevol altre camí hagués sigut vàlid sempre que partís del respecte cap a l’infant i cap a nosaltres mateixes.

Advertisements

7 pensaments sobre “De crisis de lactància

  1. Molt bé Júlia!!! el més important és el que dius tots els camins son vàlids partint del respecte cap a l’infant i cap a nosaltres mateixes…llegint m’he sentit totalment identificada amb tu, i m’has fet per una estona (com moltes altres vegades) torna enrera, el Bru justament ahir va fer 2 anys que no mama, és ben curiós m’enrecordo molt bé.
    Jo també cap als dos anys (era el moment que vaig deixar d’alletar a la Itzà) vaig patir una crisi d’alletament, mai l’havia posat nom jjj, però va passar i tranquilament vaig estar alletant-lo mig any mes, aqui vaig patir una segona crisi, però va estar el Bru el que ho va deixar, tranquilament i sense pressa…de cop un dia no em va demanar i jo no el vaig oferir, no conscientment simplement va anar així, a l’endemà li comentava al Marc i em va dir que potser era el moment però jo em sentia culpable i no sabia ben bé que fer…però el Bru tampoc aquell dia m’ho va demanar…al 3er al sortir de la dutxa i amb els pits enlaire va venir i em va dir mama vull fer-te un petó als pits però no vull mamar i vam estar una bona estona allà abraçats…i així va anar, jo em vaig acomiadar d’amamantar no sense una mica de tristor pensant en que ja havíem decidit que no tindriem més fills i ja no tornaria a viure aquesta experiència que tant m’ha omplert i tant he gaudit, aquests moments amb els meus fills no els canviaria per res i vaig escriure molt al respecte, ara em sento molt feliç d’haver-ho viscut i a casa amb ells mirant les fotos on mamen en parlem sovint, sobretot cada vegada que una amiga te una criatura…i m’agafa nostàlgia si, però acompanyada d’ells el més profund que sento és una inmesa felicitat.

    Gràcies Júlia, perquè llegint les teves paraules em sento així recordant, vivint i sentint

    Eli

    • El que volia explicar és que quan passen coses ets sents sola, culpable, no saps amb qui comentar-ho… i costa triar un camí. Totes intentem fer-ho el millor que sabem i cada mare-infant triaran un camí. Hi ha mares que deslleten voluntàriament, algunes deslletes només a la nit, altres només durant el dia… totes les opcions em semblen bé si són escollides des del respecte (cap a una mateixa i cap als nostres fills). Fa pena que s’acabi la lactància però també són etapes que passen i formen part del creixement dels nostres fills (i del nostre!)

  2. Hola, sóc la Raqueleta!
    Aquesta crisi de lactància de la mare també la vaig patir jo, la Clara es va posar molt exigent i molt intransigent i si estàvem juntes era horrorós perquè em podia demanar cada dos o tres minuts, feia només una xarrupada, seguia a la seva, tornava, com qui va xerrant amb un amic i va fent glops de cervesa, però em tenia lligada al seu costat, sense fer res, i bones bronques tenia si no la podia atendre a l’instant. En vista que això s’allargava vaig decidir acabar la lactància, ja tenia dos anys i ja l’havíem gaudit prou i jo deixava de gaudir-la… No me’n penedeixo però sí trobo molt a faltar els moments de donar el pit, pot semblar contradictori però no ho és, suposo que qui si ha trobat ho entèn.

    • Jo vaig estar a punt de plantejar un deslletament però al final em vaig fer enrera (i també va passar una mica la super-demanda del Bernat). I ara estem igual que abans però no em vull plantejar cap objectiu ni res semblant (de l’estil: que es deslleti sol, o després de l’estiu comencem a reduir tomes o el que sigui). Ja veurem com evoluciona el tema…

  3. Que bé Júlia! Això és ser conseqüent amb tu mateixa. Que bé que ho comparteixis i que moltes mares puguin saber que les crisis son totalment normals i que no hem de planejar, ni sospesar, ni pensar massa. Només sentir el que volem, en cada moment, aquí i ara, i poder seguir sent felices amb el que fem.
    Gràcies!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s