Confiar en el nostre cos

Xerrant l’altre dia amb una amiga embarassada sobre parts, protocols, hospitals i coses d’aquestes, la conversa va anar derivant en un moment fins a parlar de les dones que s’enfronten al part amb actitud de “que me’l treguin ràpid i no hagi de patir gaire”.
És una actitud força comuna, i de fet és la conseqüència de la medicalització extrema del part, de la “despersonalització” de la mare i del seu paper actiu en el part… ens fan creure que el part és com una malatia.

Hem deixat de confiar en el nostre cos, a tots els nivells. Pel que fa als nostres fills, entenem la febre com quelcom a combatre i no com un mecanisme per curar-se, la menstruació com una malaltia, els mocs com un problema a eliminar…

Jo mateixa fa uns anys a la mínima que tenia mal de cap (que en tenia sovint) em prenia un paracetamol i au, fins que vaig veure que el mal de cap m’estava avisant que anava massa cansada, havia dormit poc, estava preocupada… No estic en contra de prendre medicaments, però penso que si ens acostumem a escoltar-nos una mica i llegir les senyals que ens envia el cos, potser ens n’estalviem uns quants.

Seguint en la línia d’aquesta concepció del nostre cos, les dones hem deixat de saber què PODEM parir. Que el part és un procés fisiológic [definició del DIEC: normal, no patològic], que en condicions normals es desenvolupa tot sol. És més, les dones ni tant sols hem de pensar (“ara estic dil.latant”, “ara el bebé ha baixat una mica més”…), només hem de deixar-nos portar, hem de connectar amb el nostre jo més animal i deixar que la natura faci el seu procés.

El Patriarcat i tot el sistema de valors que se’n deriva necessita que nosaltres ens pensem que necessitem metges per parir, que no ho podem fer nosaltres soles. Concebre una vida, crear-la dins les nostres panxes, parir-la i alimentar-la durant els primers mesos. Tot això fa el nostre cos, tot solet! I això ens dóna un “poder” que no encaixa amb el paper submís i passiu que tenim assignat.

La meva panxa de 41 setmanes un ratet després de trencar aigües. La cara no surt però és de “colocón total”, el meu cos -i les hormones- ja havien començat a fer efecte.

*Fa no massa temps, una dona d’uns 65 anys m’explicava el part del seu fill i enlloc de dir que es va posar de part, o que van començar les contraccions va dir “em vaig començar a posar malalta a tal hora”. Em vaig quedar de pedra i no vaig saber què dir. Ara hi penso i em sap molt de greu que les dones visquin el seu part des d’aquesta òptica tant medicalitzada i despersonalitzada.

Anuncis

Un pensament sobre “Confiar en el nostre cos

  1. M’agrada molt com ho planteges. Jo no diré que el dolor no “t’amargui” en alguns moments (jo recordo en l’expulsiu com vaig dir “però encara no ha sortit???”) però com que les (poques) persones que m’acompanyaven em transmetien que confiaven en mi no sentia por, ni desesperació… en canvi moltíssima il·lusió.
    Però si que necessitava que em diguessin què passava (ja estàs dilatada, el bebè ha baixat…) perquè jo sóc la persona més “desconnectada” del que em passa al cos que he conegut mai :P. No sé si és un problema o no, però no m’he sentit embarassada fins que he tingut un test positiu al davant (o fins i tot una ecografia…), per posar un exemple.
    L’altre dia saltant de bloc en bloc vaig trobar la crònica del part d’una noia que havia tingut vàrios avortaments i deia “parir a tus hijos no duele, lo que duele es perderlos”…
    Espero que sigui de la manera que sigui tothom gaudeixi del part i pugui donar la benvinguda als seus fills amb la felicitat que es mereixen.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s