Amb ulls d’infant

Em sorprenen i a vegades m’enfaden o m’indignen certes actituds de la gent (coneguts o desconeguts) cap al meu fill en concret i en general cap als infants.

Posar-se al seu lloc, intentar veure les coses i viure les situacions des de la seva pell, imaginar-nos què deuen pensar i com es deuen sentir, és un exercici molt recomanable que ajuda a entendre’ls millor a ells i a les seves necessitats.

Per desconeixement o pel que sigui, els adults actuem moltes vegades amb molt poc respecte cap als infants.

Alguns exemples molt corrents:

Cauen a terra, es fan mal, i abans ni de mirar si tenen alguna ferida, bony o rascada, ja els estem dient “no passa res!”. El resultat: el meu fill, quan es fa mal, es posa a plorar i diu entre llàgrimes: “no passa res”.

La gent, desconeguda, que els atura pel carrer, els barra el pas en plan graciós, els toca o els diu coses. Si jo vaig pel carrer i un desconegut (gegant, a més a més!) em toca el cap o em fa “xxxt, xxt!” o em pregunta com em dic, o m’espanto i em poso a córrer o em penso que està sonat. Ara, dels infants pretenem que somriguin i li diguin “hola” o alguna cosa semblant.

De vegades exigim coses als nostres fills, pretenem que estiguin en un context determinat i amb un comportament que no és el que ells necessiten sinó el que ens va bé a nosaltres (per exemple anar al supermercat amb un nen de 23 mesos -el meu fill- i pretendre poder comprar tranquil.lament). En aquests casos ens toca tenir paciència o rectificar en la mesura que podem. I disculpar-nos, explicar, parlar amb ells. Es tracta de planificar una mica, i sobretot de ser flexibles. Potser sortim de casa amb una llista d’encàrrecs per fer, però el nostre fill no té un bon dia o necessita córrer i desfogar-se perquè s’ha passat el matí a casa. Podem optar per portar-lo arrossegant i acabar enfadats els dos per seguir els nostres plans o ser una mica flexible, negociar, parlar amb ell, veure què és realment imprescindible de la llista de coses que havíem de fer (si és que n’hi ha alguna!) i re-planificar la tarda per passar una bona estona plegats.

Des de fa una mica he descobert una cosa fantàstica de fer: sortir de casa sense plans, amb el meu fill, i deixar que sigui ell el que vagi, trïi i em porti pel barri. Hi ha dies que ens dediquem a enfilar-nos a tots els graons que veiem i fem salts, o collim fulles del terra i les llancem a la font, potser passem pel parc, o anem a la biblioteca (on podem mirar contes o passar-nos mitja hora pujant i baixant escales), dies que fem un tomb pel mercat, o ens mirem tots els aparadors (aquells gats daurats de les tendes de “xinos” que mouen la mà el fascinen). I ara que fa bon temps, potser ens prenem una orxata (gran, amb dues palletes per compartir) asseguts en un banc i mirem la gent que passa pel passeig. Realment es pot aprendre molt, dels infants.

Advertisements

5 pensaments sobre “Amb ulls d’infant

  1. Ostres Júlia, com no i per …(ja he perdut el compte de les vegadesjjj) estic totalment d’acord amb tu…
    Certament les necessitats dels infants no tenen res a veure amb les dels adults la majoria de les vegades, i aqui es quan es fa inevitable, si realment volem que els nostres fills i filles o aquells petits amb els que compartim vida i espais es sentin bé i acompanyats, escoltar-los, intentar posar-nos al seu lloc i com no la negociació.
    A vegades resulta ben difícil, sobretot en moments on la pressa(la maleïda pressa) ens fa en primer lloc estar nervioses i només tenir al cap allò que “necessitem” fer amb urgència.
    Perquè que em dius dels matins, potser encar tu i d’altres no us trobeu, però jo tinc matins abans d’anar a escola de veritable bogeria…en Bru (4 anys)mai te pressa ni per esmorzar, ni per vestir-se ni evidentment per anar a l’escola, que es pari el mon suposo que dèu ser el seu pensament, perquè haig de còrrer? un dia em va dir mama si l’escola sempre està al mateix puesto perquè hem d’anar corrents?… amb la Itzà (9anys) a aquesta edat era molt diferent, per sort tinc una feina amb horari super flexible i ens aixecàvem amb temps suficient i tot ho feiem amb molta calma, al ritme que ella anava marcant, evidentment negociant i fins i tot fent alguna campana per gaudir l’una de l’altra…amb un segon tot canvia…que fer si tot i aixecar-nos amb molt de temps el petit no vol fer el que “toca”? i la gran neguitosa perquè no vol arribar tard? no tenim cap veina que porti les criatures a la mateixa escola i el pare entra més d’hora a la feina? com compaginar les dues necessitats? allà estem intentant-ho, negociant…
    D’exemples en tinc una pila, com totes es clar…

    M’encanta llegir-te Júlia, i a les altres que àneu fent comentaris, m’agrada compartir aquest espai, em sento ben acompanyada…

    salut i una abraçada

    Eli

  2. Jo vull ser filla teva!!

    Molt d’acord amb tot el que dius. Jo m’incloc en el grup de persones que per inèrcia sovint he deixat anar frases d’aquestes, pensant-me que “ajudava” a distreure al nen i a que no patís (o treure-li motius per plorar). Ara no ho suporto :P.

    I això de dir coses a nens que no coneixen de res… un dia li ve un senyor a l’Emma i li diu “ui, una niña rubia de las que me gustan a mi, me la voy a llevar”. Per sort l’Emma no entén el castellà i se’l va quedar mirant com dient “no et conec i no t’entenc”. Però tela…

    En fi, quines estones més divertides que passeu, m’encanta!!!

  3. nenes, moltes gràcies pels vostres comentaris. M’encanten!!
    Haig de dir que jo feia moooltes coses que ara em semblen terribles. Fer mare m’ha fet que em miri les coses des d’una altra prespectiva (amb ulls d’infant!) i també m’ha ajudat a prioritzar i a (intentar) treure’m de sobre les presses (quan es pot, clar!).
    En tot cas el que està clar és que la maternitat és un procés d’aprenentatge continu i que els infants ens ensenyen un munt de coses si sabem observar-los amb la mirada adequada.

    Per cert Judit, un dia anàvem pel carrer i el Bernat caminava uns metres darrera meu i un senyor gran se li posa al davant i li barrava el pas en plan graciós. I el Bernat no podia passar i a sobre no em veia i va començar a posar cara de por. Aquell dia sí que vaig anar cap allà, vaig agafar al Bernat i li vaig fotre un moc al senyor… què no ho veia que no feia gràcia? que estava a punt de plorar? Després li vaig explicar al Bernat que aquell senyor era tonto i que jo li havia dit que el parés de molestar (perquè el Bernat al sentir-me cridar després em va preguntar 100 vegades “què ha dit la mama?”).

  4. Me ha encantado tu reflexión, es un artículo muy sencillo pero cargado de mensaje. Me alegro de que vayas entendiéndote cada vez más con tu nene, debe ser muy hermosa esta etapa.(Siento no contestar en catalán, que sería lo suyo y yo lo haría encantada, pero hace años que no escribo en la lengua y temo que mis horribles faltas gramaticales revienten tu blog, soy así de vergonzosa, lo siento).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s