Violència obstètrica

Durant el meu part hospitalari (que m’agrada diferenciar del meu part a casa, com si hagués tingut dos parts en un) vaig ser criticada, menystinguda, renyada, ignorada i obligada. Van “despersonalitzar” el meu part, com si jo no estigués parint, com si elles “m’estiguessin fent parir”. Van fer coses en el meu cos (posar-me una via amb oxitocina, tallar-me per fer-me una episiotomia, cosir-me el tall) sense demanar permís, sense explicar què anaven a fer. Em vaig senti tractada com un objecte, com una irresponsable, com una ignorant. Van voler que pensés que jo no era capaç de parir, van voler que desconfiés del meu cos. Van aconseguir que ni tant sols recordi el moment en que el meu fill va sortir de dins meu. Van aconseguir que les primeres hores em mirés el meu fill i em preguntés què hi feia aquell nen allà.

Tot això és violència. Violència física i violència psíquica. La mateixa violència que s’exerceix contra les dones durant tota la nostra vida i en diferents manifestacions. En aquest cas és violència obstètrica, que no deixa de ser violència patriarcal.

Fa temps vaig llegir en alguna banda una comparació entre un part “violentat” i una violació. Ho vaig trobar una exageració. Fins que he pogut viure jo mateixa un part d’aquestes característiques, i des de l’experiència d’haver-ho viscut, he pogut sentir, interpretar i “viure” les vivències d’altres parts igualment “violentats” viscuts per tantes altres dones. I ara penso que no és una comparació tant descabellada. L’embaràs i el part formen part de la sexualitat femenina. I els elements de violència i sexualitat es troben en ambdós processos.

Aquests dies estan fent a La Sexta el programa Baby Boom (sí, en torno a parlar). El programa mostra (suposo) el que és el dia a dia pel que fa a parts en un hospital públic de Madrid. Divendres passat el vaig tornar a veure, aquest cop gairebé tot sencer, i passada la ràbia del moment davant certes actituds i comentaris del personal mèdic, la pena que em feien aquelles dones etc, ara em sento profundament trista i desanimada per la poca (tot i que molt valuosa!) reacció que ha provocat aquest programa. Tant adormides estem, tant interioritzat tenim el patriarcat que veiem un programa així i no posem el crit al cel? Ens estan passant per la tele, cada divendres al vespre, escenes de violència i maltractaments a dones en hospitals públics!! No ho veiem? Ens sembla normal?

Suposo que sí, que ens sembla normal. Com ens semblen normal tantes altres manifestacions d’aquesta violència patriarcal, que  quan va més enllà de l’explícita pallissa física, ens passa per alt o li traiem importància.

El camí per recórrer és mooooolt llarg, molt més del que em pensava. I si bé és cert que cada vegada hi ha més hospitals, més ginecòlegs, més llevadores, que s’estan “reciclant” amb aquest tema, fins que el conjunt de la societat no s’escandalitzi amb un programa com aquest, crec que ens quedarà molta feina per fer.

Per cert, per qui pensi que sóc una radical, una hippi, de la secta del part a casa, que estic en contra dels avenços mèdics i bla bla bla, que es llegeixi la “Estrategia de Atención al Parto Normal en el Sistema Nacional de Salud” elaborat pel gens sospitós de radicalismes Minsiterio de Salud Español i compari el que hi posa amb el que es veu al programa.

Anuncis

2 pensaments sobre “Violència obstètrica

  1. Júlia, se m’acumula la feina a comentar-te totes les entrades!! Felicitats per aquest bloc tan xulo que estàs fent :).

    Sobre el tema, jo reconec que fa uns anys hagués sigut de les que callen i ni es qüestionen res. Per què? Perquè vaig créixer pensant que els metges ens salven la vida (i ho segueixo pensant, tot i que amb matisos, especialment davant de processos fisològics), perquè no m’imaginava que jo m’hagués d’informar sobre quina és la millor manera d’atendre un part (igual que no m’informo sobre la millor manera de fer un empast dental), perquè jo pensava que tots els parts eren naturals a no ser que passés algo molt xungo, perquè pensava que els comentaris rotllo “no grites” eren cosa del passat, perquè em semblava mentida que algú que atén parts com a xurros fos incapaç d’acompanyar emocionalment a una dona en el moment més important de la seva vida (fos el part com fos).

    Un cop més, em sap molt de greu aquest segon part (o segona part del teu part) que vas tenir. Espero que el temps cada cop esborri més aquest record amarg i et faci conservar la part maca de l’experiència. I com a “moraleja” (ara no em surt en català :P) penso que la teva experiència, al ser comaprtida, ha ajudat, ajuda i ajudarà a altres mares a qüestionar-se què és i què no és normal, i a valorar-se.

    En fi, que a veure si fem un canvi de xip en la generació que tenim en les nostres mans i els eduquem perquè tinguin una autoestima suficient com per no acceptar segons quines experiències i a fer-se respectar.

  2. M’encanta que em comentis totes les entrades!! 🙂
    És possible que fa uns anys jo hagués vist el Baby Boom dels nassos i m’hagués quedat tant ample. Per això m’entristeixo, perquè ho tenim tant interioritzat que és “normal”, que el part ha de ser un tràmit, que el que diuen els metges sempre és el millor…
    I sí, he decidit que ja que m’ha tocat passar per això ho penso explicar on faci falta i com a mínim que serveixi per alguna cosa!
    També és veritat que cada vegada veig més dones conscienciades amb aquest tema (per desgràcia moltes per experiències negatives viscudes), i moltes d’aquestes dones són mares, que ho transmetran als seus fills i a les seves filles.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s